dimecres, 24 de gener de 2018

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.


dissabte, 6 de gener de 2018

Claude Lévi-Strauss i Frederic Mistral: sopars de Nadal, divisions de la societat i incest



CLAUDE LÉVI-STRAUSS I FREDERIC MISTRAL:
SOPARS DE NADAL, DIVISIONS DE LA SOCIETAT I INCEST
[APUNT INÈDIT, 4-V-2005]
Gerard Horta

Al diàleg que Didier Eribon mantingué amb Claude Lévi-Strauss (De prop i de lluny, Oríon 93, Palafrugell, 1990 [1988]), aquest afirma:.

Si la prohibició de l’incest tingués un fonament natural, hom comprendria malament com les societats humanes hi han estat obsedides i s’han aplicat amb una cura maníaca a decretar-la. Podria fer-se un florilegi de proverbis i refranys que, dintre les societats sense escriptura, revelen la freqüència dels desitjos incestuosos. Ja ampliant una mica el problema, tenim prou en compte la passió endogàmica de les societats europees tradicionals? Sap que àdhuc a França mateix, al llarg del segle XIX, la proporció de matrimonis contrets en un radi de 5 km podia, al camp, excedir el 80%? Mistral cita en algun lloc un meravellós adagi provençal que els partidaris d’un fonament natural de la prohibició de l’incest farien ben fet de meditar: «Casa’t al teu poble, i si pots al teu carrer, i si pots a casa teva.» Quant a la pretesa manca d’apetència sexual entre individus que han viscut llur infantesa sota el mateix sostre [...], no es veu que aquesta manca d’apetència pot resultar d’una orientació prèvia de l’interès sexual fora del cercle familiar. Durkheim, que li demano el permís de citar, ho havia comprès molt bé: «Les relacions incestuoses i els sentiments familiars només apareixen com a irreductibles perquè hem concebut aquests com a com a excloents irreductiblement d’aquelles.» No només nosaltres, la immensa majoria de les societats.

***

Per a Lévi-Strauss, la competició per l’alimentació seria la més versemblant explicació entorn de la tendència general a la major part de les societats humanes a expulsar els joves del grup quan atenyen la pubertat –“sia els mascles, sia les famelles”, diu–. Potser un major coneixement de l’obra de Lévi-Strauss replantejaria, per què no?, els continguts de tantes trobades familiars intergeneracionals als sopars de Nadal respecte a la discussió de l’incest. Hom començaria evocant la citació provençal de Frederic Mistral i acabaria entreveient meravelloses passions, classificades i diferenciades com a estranyes o malaltisses, envers mares i pares, germanes i germans, filles i fills.

 Frederic Mistral (1909).

El salt consanguini als cosins no ofereix cap dubte en un encara activíssim refrany popular català: “Com més cosins, més endins.” Al cap i a la fi, la construcció cultural del desig remet necessàriament a l’ordre canviant de les societats. La violació impune, ostensible i sobreexcitada de les regles exogàmiques que Durkheim observa tot atenent les aportacions de Spencer i Gillen –una promiscuïtat ritual constatada sobretot a les cerimònies d’iniciació d’algunes societats australianes, com a culminació nocturna de l’efervescència– ens duria a evocar unes paraules de Durkheim mateix: “Potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant.” Tot plegat arrela en la realitat: des de l’estructuració social fins als mecanismes inconscients que regeixen les pràctiques humanes: de fet, un pot preguntar-se si les nocions d’un sopar de Nadal no són tan delirants com la prescripció de l’incest o la seva inobservància o qualsevol altra cosa. Des del treball de camp i des del silló o la taula de treball, Lévi-Strauss va afirmar cinquanta anys enrere que els antropòlegs som els drapaires de la història, i que cerquem el nostre bé en les seves escombraries –la qual cosa provocà un comentari (àcid, com sempre) de Margaret Mead: “Hi ha mots que mai no s’han de pronunciar”–. Lévi-Strauss encarna no sols la pronunciació dels mots, sinó el pas de la immensa porta cap a la comprensió humana a partir de l’estudi de les relacions entre les paraules dins el context dels nivells diversos de la cultura, de la ment humana i de la vida de les persones en societat.

Franz Boas morí el 1942 precisament mentre sopava, assegut al costat de Lévi-Strauss, que tants cops l’ha reivindicat. No solament un sopar de Nadal, sinó qualsevol sopar, i més qualsevol trobada efervescent, pot acabar de la manera més intempestiva i imprevisible possible. Interroguem-nos sobre les maneres de ser de les persones, diu Lévi-Strauss: “És el paper de l’antropologia. Per desgràcia –o cal dir per sort?– no té resposta a tot.

divendres, 5 de gener de 2018

Apèndix (L'espai clos. Fòrum 2004: notes d'una travessia pel no-res, 2004)


APÈNDIX
[FRAGMENT FINAL DE L’ESPAI CLOS,
2004, BARCELONA, EDICIONS DE 1984]
Gerard Horta

Calorosa blancor cruixent/Migdia de ciutat/Els ocupants de la zona empestada/es consumeixen” (Jim Morrison, 1971: 38). Al principi de La pesta, Albert Camus posa en boca del protagonista que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’estima i com es mor. No sabérem de morts durant el Fòrum, sí que sabérem sobre intenses expressions amoroses dins del recinte (entre taronges, i entre participants al Festival Mundial de la Joventut), i sabérem una mica més de com s’hi va treballar en diverses esferes. L’Ordeix, l’Eustòlia, el Cutburga, la Xantipa i altres taronges em transmeteren diverses informacions al llarg d’algunes trobades: superaven l’objectiu d’aquest relat, però contextualitzarien el marc en què visqueren la seva experiència com a treballadors. A continuació, se sintetitzen en qualitat de narracions que prenen sentit dins de l’experiència que aquests treballadors tingueren del Fòrum, la qual fou comunicada a l’antropòleg. Aquest esdevé, en efecte, recol·lector i productor d’instants. Òbviament, no hi he afegit res –llevat de les referències numèriques que faig sobre dades d’assistents–, simplement  me n’he fet ressò a través de l’exposició següent. 

L’Ordeix sostingué que la Placa fotovoltaica inaugurada per Clos, Portabella i Mayol no va funcionar durant la major part de l’esdeveniment del Fòrum, ja que les plaques no estaven connectades amb el receptor. Mantingué que en funcionava, al principi, el 10%, però que va petar (es va produir un incendi). Segons la Xantipa, es va fer una desconnexió d’electricitat de dues hores en algunes àrees del recinte el mateix dia 9 de maig i la Placa ja no va tornar a funcionar. La informació oficial que donaven taronges implicats en àrees i activitats distintes és que va estar funcionant des de l’inici fins a la fi de la celebració de l’espectacle. Fou així mateix l’Ordeix qui m’especificà que tota presa d’electricitat ha de tenir un conducte d’entrada, un de sortida i una presa de terra. Segons ell, altres treballadors li van dir que en algunes àrees del recinte del Fòrum no s’hi van connectar les preses de terra. Va haver-hi focus de llum submarins que es van fer malbé abans del juliol (els de les columnes de davant de l’Àrea de banys): els treballadors no els podien agafar perquè passava el corrent a causa de la manca de connexió de la presa de terra (ho van filmar en vídeo). Van haver d’utilitzar pals de fusta per subjectar els focus i treure’ls de l’aigua. Emfasitzà, també, que es desconeix si es va dragar la terra de la superfície i de sota l’aigua a la banda costanera del recinte, i si en determinades àrees hi havia nombrosos obusos de la Guerra Civil. Segons ell, es desconeix si les excavadores recolliren aquests obusos i si els apilaren per dipositar-los en un lloc adequat. Per tant, no se sabria si s’hi va cimentar al damunt. Així mateix, m’assegurà que havia sentit a dir, per altres fonts, que com que al període immediatament anterior a la inauguració del recinte es va treballar fent torns de vuit hores seguits el dia sencer, i les canalitzacions d’aigua potable no arribaven a tot el recinte, el ciment que s’hi va utilitzar, si més no en les parts del recinte que s’enllestiren en darrer lloc, s’elaborà amb aigua del mar, ja que no hi arribaven les canalitzacions d’aigua corrent. A l’agost del 2004, l’Agència Catalana de l’Aigua no havia fet públiques les anàlisis d’aquestes aigües. D’altra banda, també afirmà que la terra sobre la qual es van construir algunes àrees del recinte no es va compactar. A mitjan agost vaig comprovar personalment que, a l’entrada de l’Amfiteatre, el llarg desguàs situat rere la filera de seients més elevada –a la part central tot just entrar-hi– semblava que s’estava ensorrant: un con amb el text “Caution” advertia als espectadors que no hi passessin pel damunt, ja que el desnivell era obvi.

L’Eustòlia m’explicà que l’empresa de treball temporal que organitzà els taronges distribuí els treballadors al recinte no en funció dels seus coneixements i la seva experiència laboral (els taronges eren molt heterogenis, hi havia gent de 50 anys, mestresses de casa, postadolescents sense experiència laboral, persones amb dues llicenciatures universitàries, etc.), sinó de la sucursal de l’empresa en la qual s’havien apuntat. Els qui ho feren a la sucursal d’un barri treballador com la que hi ha al carrer de la Marina, els van col·locar a l’exterior. Per contra, els qui s’apuntaren a la sucursal del passeig de Gràcia treballaren a l’interior del recinte. No es podia rotar –canviar de lloc de feina– de l’exterior a l’interior del recinte o a l’inrevés. La selecció consistia en entrevistes. Els darrers taronges contractats entraren a treballar sense haver realitzat cap curset de formació sobre les activitats laborals que havien de dur a terme. La formació no va ser la mateixa per a tothom, i alguns feren cursets quan ja havia començat l’espectacle. Hi ha taronges com l’Eustòlia que, malgrat haver realitzat tots els cursos de formació de l’empresa, van visitar el recinte fora del seu horari laboral per conèixer les activitats i els continguts de què després havien d’informar els visitants. Va haver-hi moltes baixes abans de començar, ja que gent que signà el contracte al gener el rescindí per haver trobat una feina millor. També verbalitzà críticament la conducta de molts taronges: parlà de grups en què la feina de quatre taronges la feia una sola persona, és a dir, de situacions de veritable manca de solidaritat i de falta de responsabilitat en la feina per actituds egoistes. Penso que algunes escenes que vaig poder veure respondrien a la seva visió.

Els treballadors taronges de diverses àrees del Fòrum, segons l’Eustòlia, van ser obligats a entrar i sortir marcant la seva acreditació en els dispositius d’enregistrament electrònic d’entrades. No era tan important que si un treballador sortia del recinte un moment durant la jornada laboral ho fes pels torns giratoris manuals, com que quan entrés enregistrés la seva acreditació en el dispositiu electrònic de control d’entrades de visitants. Ella suposava que cada marcatge electrònic de l’entrada d’un treballador es comptabilitzava com una visita. O sigui, si un treballador sortia en un dia dos cops del recinte, hauria constat que, a més de l’entrada inicial, n’havia fet dues més, així n’haurien resultat “tres visitants” al Fòrum. L’Ordeix em confirmà les instruccions que els treballadors enregistressin electrònicament les reentrades al recinte, si bé afegí que els torns aparentment manuals tampoc no eren manuals, ja que hi havia cables connectats que devien comptar les sortides.

Els estudis del col·lectiu Contrastant (www.contrastant.net) sobre el terreny al cap de setmana del 10 i l’11 de juliol van revelar contradiccions insalvables –amb una diferència del 50% menys d’assistents respecte a les xifres de l’organització– entre les dades oficials de visitants i els resultats de les seves investigacions sobre els trànsits als accessos (als comptes que en féu, Contrastant hi va afegir els treballadors com a visitants).

Sembla que –segons diversos informants– cada treballador taronja contractat per l’empresa de treball temporal que subscrigué el conveni amb el Fòrum va rebre entrades de franc, però les informacions recollides abracen un ventall divers, ja que oscil·laven entre la distribució de cinc entrades de tres dies i un passi de temporada per persona –perquè els repartissin a qui els plagués–, i la distribució de tres entrades d’un dia vàlides només per a l’agost per als qui entraren a treballar més tard i haguessin finalitzat el període de pràctiques. L’Eustòlia digué que per a la festa d’estiu dels taronges celebrada dins del recinte, se’ls van regalar cinc entrades més d’un dia a cadascun (no se’ns va dir si les variacions tenien a veure amb l’àrea en què treballava cada taronja). A mitjan agost l’organització en denuncià la revenda. L’11 d’agost es va establir un descompte per als 2.700 treballadors taronges que adquirissin productes de les botigues del Fòrum –a causa, molt probablement, del baix nivell de vendes–.  

 
Cal tenir en compte l’exigu nombre de “visitants” respecte a les previsions inicials de 5.000.000 segons els organitzadors (vegeu les declaracions d’Oleguer Sarsanedas de què es feu ressò el Diari de Barcelona el 14 de juny del 2004): les previsions havien estat de 7.000.000 per a l’alcalde Joan Clos en un moment d’eufòria; i d’11.000.000 per a Pasqual Maragall –actual president de la Generalitat– a l’octubre del 1996. En definitiva, unes previsions que al final del juliol els mateixos responsables rebaixaren de 5.000.000 a 3.000.000. En vista d’això, unes setmanes abans d’arribar a l’equador cronològic de l’espectacle es posaren a la venda entrades nocturnes, vàlides a partir de les 20:30 hores, es dugueren a terme distintes campanyes de promoció en què es regalaven entrades per assistir-hi de franc (per part de Transports Metropolitans de Barcelona, Coca-Cola, Aguas de Barcelona i altres), i s’aplicaren descomptes diversos (per exemple, del 12% als socis del Reial Automòbil Club, i posteriorment a diverses classes d’associacions, ateses les protestes suscitades), a més de facilitar-se l’entrada de franc als menors de set anys. A l’inici de l’agost es posaren en marxa descomptes per a famílies nombroses. Del principi al final, al Fòrum s’establiren descomptes per a escolars, grups de persones jubilades i, a l’estiu, per a colles d’infants de colònies, esplais i casals. La confusió entre el nombre d’entrades venudes, el nombre de visitants i el nombre de visites no va fer més que embolicar la troca. Les dades de l’organització situaren en 1.479.177 el nombre de “visitants” a la fi del juliol. Del 8 al 14 d’agost, durant el Festival Mundial de la Joventut, les entrades anticipades per als joves d’entre 15 i 25 anys es reduïren a 13,40 €; les entrades normals passaren a 15,80 €; i les entrades de nit a 9 € als dies feiners i 12 € als caps de setmana, si bé per als menors de 30 anys l’import passà a ser de 5 €. En aquest període s’habilitaren autobusos-llençadora per comunicar el Fòrum amb el centre de la ciutat, i l’horari de cloenda del recinte s’allargà fins a les 2:30 de la nit, amb les taquilles obertes fins a la 1:00. La setmana de 9 al 15 rebé una afluència fins aleshores rècord de “visitants”: 185.000.

Pel que fa al nombre d’assistents, hi ha una dada que va passar voluntàriament o involuntàriament desapercebuda als mitjans de comunicació: fent-se ressò dels organitzadors del Fòrum, l’Avui (19-VII-2004, pàg. 39) informà que “La venda d’entrades de nit puja a mesura que avança l’estiu. El gruix d’entrades de nit, respecte del total, ja suposa un 18%. Cada dia es venen entre 1.000 i 2.000 entrades nocturnes, segons ha assegurat l’organització.” Si 1.500 és el 18% del nombre d’entrades diàries venudes, això significa que el nombre diari total d’entrades venudes cada dia era aleshores de 8.333, és a dir, 58.331 entrades venudes cada setmana, la qual cosa contrasta de cap a peus amb les dades ofertes per l’organització entorn del nombre d’entrades venudes setmanalment al juliol. De fet, el 9 d’agost l’organització assegurava que a la setmana del 2 al 8 d’agost el nombre de “visitants” va ser de 116.866, mentre que la previsió inicial els situava en 350.000. El reiteradament invocat milió d’entrades venudes al principi de l’espectacle encara no havia estat utilitzat al principi d’agost, segons fonts de l’organització mateixa. El 16 d’agost l’organització es mostrà públicament estranyada que encara restessin 900.000 entrades per utilitzar; el 23 d’agost en rebaixà la xifra a 800.000.

L’Eustòlia m’asseverà que les baixes dels taronges entre setmana, a partir del principi de juny, es van deixar de substituir a causa de la manca de visitants. Les de cap de setmana sí que es van continuar substituint. L’empresa de treball temporal esmentada comunicà que els taronges que finalitzessin el contracte el 26 de setembre serien integrats en una borsa de treball. Amb tot, va haver-hi moltes baixes per desmotivació laboral causada per les condicions de treball.

La Xantipa i l’Ordeix descrigueren el que seria, segons ells, una sèrie d’interessos associats a una empresa cooperativa –sense ànim de lucre, d’acord amb els seus estatuts–, dedicada al monitoratge, a la qual es va concedir la gestió dels Tallers de l’àrea marítima, el Taller de jocs, els Jocs del Fòrum i els Jòquers. Segons ella, va córrer la veu que dues empreses van denunciar la manera com es va fer la concessió a aquella empresa, alguns responsables de la qual estarien lligats a un sindicat, segons digueren, alhora que n’hi ha que haurien format part de l’organització del Festival Mundial de la Joventut a partir dels lligams que mantenien amb determinades institucions públiques vinculades a l’àmbit de la “joventut”. La informació que vaig aplegar remet a la situació laboral dels monitors (molts d’ells, qualificats amb escreix) a Catalunya: com que la seva feina no està regulada, no disposen d’un conveni mínimament digne. La manca de diàleg de la direcció de l’empresa que s’ocupà dels Tallers de jocs del Fòrum quant a les demandes dels treballadors fou, segons em digueren, evident, fins i tot un cop anunciada la convocatòria de vaga. La direcció d’aquesta empresa, pel que m’asseguraren, es negà a negociar amb els representants de l’assemblea de treballadors; només volgué fer-ho amb dos sindicats els representants dels quals ni formaven part de la plantilla de treballadors ni l’assemblea els designà directament. La manera com es va produir el procés de negociacions que havia de conduir a la vaga del 24 de juliol, finalment desconvocada, mostrà, segons els informants, l’interès d’un sindicat per no conflictivitzar-se amb la direcció de l’empresa de monitoratge. L’aparició sobtada d’un altre sindicat en el decurs del procés de gestació de la convocatòria de vaga hauria respost sols al seu interès pel ressò del Fòrum –en paraules textuals d’un dels membres d’aquest sindicat, d’acord amb la versió que m’oferiren els informants–.

Queda clar que la distància entre el que el Fòrum hauria estat i la manera com el van presentar aquests informants es va manifestar, a través del seu relat, com a insalvable. D’altra banda, la cobertura mediàtica que se’n féu –en termes enaltidors, anecdotitzant-s’hi manifestacions com la del 18 de juliol–, va ser aclaparadora, especialment per part de mitjans públics com TV3, TVE, BTV i Catalunya Ràdio. La frivolització, la literalització i la superficialització esdevingueren els referents bàsics dels apropaments periodístics. La invisibilització de les raons que dugueren els antropòlegs catalans a no immiscir-se en el Fòrum va ser escandalosa, confirmant-se de nou el menysteniment crònic dels poders polítics instituïts i de l’univers mediàtic respecte a l’establiment d’autèntics debats entre maneres distintes de concebre el món, i la seva profunda ignorància ja no de l’antropologia que es fa en aquest país i del posicionament emprès entorn del Fòrum, sinó de qualsevol plantejament mínimament antropològic (tractant-se, precisament, de l’única disciplina científica que als darrers 150 anys ha fet de l’estudi de l’heterogeneïtat de racionalitats i de processos socioculturals dels humans la seva raó de ser).

El protagonista de Camus acaba la narració concebent-hi que arribarà un dia en què la pesta, per a dissort i ensenyança dels homes, despertarà les seves rates perquè morin en una ciutat venturosa –si la ciutat no s’ha ensorrat ja en els seus propis fonaments, parafrasejant Manuel de Pedrolo–. Abans, amb un barret blanc sota un Sol ardent, vaig intentar caminar igual que Clint Eastwood, buscant un gos a qui clavar una escopinada com a El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966) mentre contemplava entotsolat l’entorn, allà on l’estrany esdevenia quotidià, i el quotidià, estrany.

Però en comptes de gossos només hi havia gosseres.