"És tot una experiència
viure amb por, oi? Ser esclau significa això."
Blade Runner Blues
[AVUI, 2-III-2000]
Gerard Horta
El 1982 infantà el
Blade Runner de R. Scott. Basada en
la inclement novel·la Somien els
androides ovelles elèctriques? (Edhasa, 1983) de P.K. Dick i guionitzada per H. Fancher, la
pel·lícula s’endinsa en un any 2019
a Los Angeles que gairebé projecta el 2019 a la Terra.
Impossibilitats d’accedir a mons incontaminats, els infaustos desvalguts del
nostre planeta sobreviuen com poden en formiguers de desesperació que els
rètols d’Enjoy Coca-cola il·luminen i
eternitzen. El poder econòmic i polític –les corporacions financeres
transnacionals– multiclona esclaus humans (replicants) amb data de caducitat,
dotats amb un passat propi, capaços de desenvolupar emocions i elaborar una
concepció pròpia del món... I capacitats, també, per fer les feines brutes: a
les mines de satèl·lits impossibles, al front dels camps de batalla del
“progrés”, als bordells de les elits. Fins que els replicants es revolten,
deserten i planten cara per una existència que s’esmuny a dintre seu.
Les ombres de Blade Runner són espesses i allargades.
La companyia productora imposà un estúpid final feliç per neutralitzar aquesta
mirada lúcida sobre un món de ressorts diabòlics. Al cap de set anys, el 1989,
un senyor que no és pas ni un pagès ni un cavaller, un senyor que assessorà
durant un bon grapat d’anys el gabinet econòmic del govern d’un actor
nord-americà impresentable amb gravíssims problemes de desequilibri mental,
algú anomenat, en fi, Fukuyama, proclamà als quatre vents allò de la fi de la
història: “no hi ha lloc per als replicants”, digué metafòricament. O sigui:
“Heu perdut tots els combats, no hi ha futur ni esperança.”
Les condicions
generals de la humanitat són de pobresa. La condició moral
d’Occident, mentre, evoca la d’un cadàver contemplant en el televisor tortures,
violacions i assassinats en sèrie; cada un de nosaltres manté vincles amb el
que ens envolta, és a dir: en som responsables. Per això cal que aguaitem
passats, presents i futurs inoculats en laboratoris socials, perquè potser,
alhora, tots som replicants.
Potser així
s’explica que ara i aquí, al gener del 2000 i en un Raval espoliat brutalment
de tota memòria històrica, tants replicaires socials, menuts i grans, negres i
blancs, cridaners i silenciosos, esprimatxats i entranyables i baixos i alts
s’empassin el dolor i al mateix temps siguin capaços de veure cada dia, ni que sigui un segon, altres universos possibles
en què el temps, l’amor i la reciprocitat són els trossets factibles del cel de
les entranyes, arquetips paradigmàtics d’humanitats noves.
A Blade Runner, sota els deu mil colors de
pluges, nits i constel·lacions d’estrelles, l’expoli encarnat per Harrison Ford
observa Roy Batty (Rutger Hauer) morir, com Jesucrist, amb un punxó clavat a la
mà sagnant. L’any que ve, el 2001, ja serem més a prop del 2019 que no del
1982. Llavors podrem morir per néixer de nou.
"Tots aquests moments es
perdran en el temps com les llàgrimes a la pluja."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada