Intensitat, freqüència i direcció de l’esperança
[AVUI, 8-V-2003]
Gerard Horta
[Albert
Sánchez Piñol, La pell freda. La
Campana. Barcelona, 2002.]
L’entrada a
l’hivern del 2001 va acollir una novel·la tan dura com recomanable d’en Lluís
Llort (Camaleó, Proa), l’escenificació de la qual tenia lloc en una
petita illa i el mar que l’envoltava; l’hivern del 2002 ha emparat la primera
novel·la d’Albert Sánchez Piñol, que ha conduït l’acció cap a un illot quasi
antàrtic penjat d’un fil al bell mig de la mar eterna cantada per Iggy Pop. La
coincidència incita a reconèixer la necessitat de tants autors de superar els
marcs urbanoindustrials contemporanis per plantejar el camp cru de les
relacions humanes. Gairebé gosaria dir-se que tota la novel·lística occidental
s’hauria d’enquibir sota l’epígraf del gènere de “terror” (amb les subvariants
de “drama”, “comèdia”, “aventura”, “psicològica”, etc.), com a reflex explícit
de la condició dels éssers a Occident: un immens atzucac, un cul de sac fosquíssim
en la lluita per donar sentit a la follia que resta clavat a les consciències
d’autors i de personatges, i que els acompanya inevitablement on sigui que
vagin, per més escarransida i llunyana que sigui l’illa en què desembarquen.
Com escriví el sociòleg Georg Simmel el 1908 (Sociologia, Dip. de
Barcelona-Ed. 62), “tot el que comuniquem
a una persona amb paraules o d’una altra manera qualsevol, fins i tot el que és
més subjectiu, més impulsiu, més confidencial, és ja una selecció del tot
anímic real; si qualsevol persona expressés aquest tot anímic real d’una manera
precisa tocant al seu contingut i la seva successió, aniria –si m’és permesa
una expressió paradoxal– al manicomi”. Per a joia dels lectors, ni La
pell freda ni Sánchez seran reclosos en un centre psiquiàtric (una vella
tradició europea): les seves pàgines anuncien el plaer implícit de topar-hi
alguna cosa més que una bona novel·la d’aventures embolcallada en uns avinents
disseny de la coberta (H. Batet), amb
fotografia inclosa (M. Heissner).
L'apocalipsi és ara
L’argument del
llibre enxampa per la seva potencialitat, així i tot no és aquí que se’n farà
cap síntesi: les troballes de l’obra cobreixen espais molt amplis que cal
remarcar. A la incisiva entrevista de l’Helena Morén a Sánchez en aquest Suplement
de Cultura (AVUI, 31-X-2002), s’hi palesava la distinció de l’autor
en virtut d’antropòleg, persona condemnada a l’estranyament perpetu, tan
desclassada com un escombriaire, un fuster o un pagès, per bé que coneixedora
de les eines mitjançant les quals la disciplina etnològica ha anat erigint el
catàleg amagat del ventall humà de representacions i pràctiques del món. Un
ventall contradictori i apassionant, en què l’“altre” acaba remetent cop rere
cop al mateix individu, a la mateixa societat constituïda en “observadora”. El
Sánchez antropòleg fraternitza amb el Sánchez indígena català (les referències
a la consciència irlandesa –existencial i política, de militant de l’IRA– del
protagonista anònim de la novel·la sota l’ocupació militar anglesa no són
anecdòtiques), mentre els conflictes individuals bel·ligeren amb els conflictes
col·lectius. En queda, a l’interstici que uneix els “dintre” i els “fora”, un
estat dinàmic, estructuralment inestable, recobert d’una pell (teixit que
separa l’interior i l’exterior, llampec sovint inharmònic de la fúria que
desencadena la trobada) freda. Les tenebres no habiten en la fredor d’aquesta
pell; rauen, per contra, en l’acte mateix de la diferenciació antropocèntrica:
allà on la pell freda és la pell del monstre, la pell calenta d’alguns humans i
societats anihila universos, vides i esperances.
Novel·la magnífica
en què l’estremiment emocional avança junt amb l’aventura i, sobretot, amb una
reflexió contínua sobre els conflictes contemporanis a escales diverses, la
qual du el lector a plantejar-se els vaivens dels processos històrics de les
societats occidentals amb un sòlid rerefons argumental entorn de la
reivindicació de la llibertat i l’obertura del pensament davant de les
multiplicitats de percepcions del món. Hi són Conrad, Lovecraft, Defoe,
Stevenson (L’estrany cas del dr. Jekyll i Mr. Hyde data del 1886, en
plena efervescència europea de la mediumnitat i l’aflorament de les
personalitats “altres”), i hi ha el gran Poe (recordi-se’n l’impactant final de
Les aventures d’Arthur Gordon Pym, traduït per Francesc Parcerisas); hi
ha el cinema de ciència-ficció (Solaris, de Tarkovski i Stanislav Lem, i
les més recents –“comercials”– Esfera i Horizonte final)
encaminat a remarcar que la suposada monstruositat dels enemics no seria sinó
un reflex de la monstruositat pròpia, que la consciència rebutja d’integrar com
una part de si mateixa; i hi ha Apocalipse Now de Coppola –Brando s’endú
al cau la Bíblia, un resum de La branca daurada de Frazer i From
ritual to Romance de Weston– com a afirmació que si les tenebres són
inherents a la condició humana, l’anhel dels poders estatals i mediàtics de
projectar-les en la dissidència esdevé la consagració del viatge al fons de la
nit en què Occident roman enclavat.
Una
imatge de Solaris.
Alta tensió
Supervivents,
resistents, veïns sentenciats a conviure, oficials atmosfèrics repetint-se en
el desconcert convertits en colonitzadors inconscients. Més lluny
contrabandistes, i un desconsol ferotge, profund, dolorós. Dit altrament: un
orfe irlandès caigut d’Europa i confrontat a Batís Caffó, Aneris i els éssers
granotots oceànics, ficats en un illot. Homes acarats a si mateixos, val la
pena llençar-se a La pell freda de cap i amb els ulls oberts. Poca cosa
en termes quantitatius, es pensarà: ara bé, ¿com insistir que la màxima acció
es dóna sempre dins l’ànima, que des de la seva infinitud demana ben pocs
espais per realitzar-se en el guerrejar del món? Perquè l’acció física i
psicològica és vibrant, fantàstica. Sánchez teixeix una trama captivadora,
lleugera i trepidant en les formes narratives, i a més densa en simbolismes i
qualitats reflexives –novel·la fàcil de devorar i laboriosa de compondre–. El
fil narratiu enxampa el lector a l’inici per portar-lo, en un crescendo
articulat intel·ligentment, a un desenllaç trasbalsador. A més, el cos de
pensaments que s’hi desenvolupa fuig de moralitzacions. L’articulació del relat
és brillant, i els trets dels personatges, els continguts que es posen al
descobert i els trànsits emocionals que se succeeixen es tracen amb coherència
a l’hora de mostrar l’heterogeneïtat de les racionalitzacions possibles en la
trobada fatal a l’illot.
Distincions
diverses, com ara la lévi-straussiana entre humanitat i animalitat a partir de
l’incest, esdevenen recursos per suggerir vicissituds i paisatges. S’exposa els
lectors a l’abisme i se’ls obliga a penetrar el miratge. És així que La pell
freda convoca, entre altres, dos dels majors conflictes dels occidentals:
les vivències de la sexualitat i la violència. El final és terrible, per les
possibilitats distintes que implica i perquè es desitjaria que la novel·la
continués. El lector pot triar si la gran batalla universal és aprendre a matar
o aprendre a estimar. La segona fa més mal, si bé és potser l’única oportunitat
d’agermanar-se amb un mateix i amb el món. Frazer descrigué al final de La
branca daurada morts, continuïtats i un crepuscle. I malgrat tot, encara
que el Sol declini, els noms de l’esperança són infinits. Ave Maria, Sánchez
Piñol, benvingut al present d’esperança i tarquim.
