Occident, totalitarisme i capital: el nexe penitenciari

Presó Model (Barcelona, 1977).
Fotografia: Albert Ramos.

OCCIDENT, TOTALITARISME I CAPITAL:

EL NEXE PENITENCIARI 
[AVUI, 20-XI-2003]

Gerard Horta

[Loïc Wacquant, Les presons de la misèria. Edicions de 1984. Barcelona, 2003.]

Després dels estudis de López Crespí sobre la cultura antifranquista, de Taito sobre els conflictes de Bòsnia, Kosovo i Txetxènia, de Van den Eynde sobre el poder mundial de 200 empreses i de Tejel i Mongay sobre el Kurdistan, Edicions de 1984 publica en la col·lecció d’assaig una obra demolidora del sociòleg Loïc Wacquant, deixeble destacat de Pierre Bourdieu. El llibre tracta de l’evolució de les polítiques penitenciàries a Occident i s’articula en dues parts: el procés de construcció –i posada en pràctica subsegüent– de la “nova raó penal” als EUA, i la disjuntiva europea davant de la penalització de la misèria.

Igual que al segle XIX, ara Europa ha d’optar pel desbaratament de l’Estat com a estratègia que culmini la mercantilització de tots els àmbits de la vida i el domini absolut de la llei del mercat, o bé per la consecució dels drets de les persones amb el suport d’un Estat que respongui a les necessitats de la majoria de la societat, el que al XIX se’n deia “l’ideal superior del bé col·lectiu” (drets reals d’accés a l’educació, habitatge, sanitat, ingressos mínims pel sol fet d’existir, desenvolupament del potencial creador de les persones: vegi’s l’últim informe de la Fundació Bofill sobre el nombre de morts anuals a Catalunya per la manca d’accés a aquests drets). Com assenyalà l’antropòleg Marcel Mauss el 1929, tot fenomen social implica la realització de la voluntat col·lectiva, resultat de la tria entre diverses opcions possibles. Tanmateix, el màrqueting ideològic dominant ha generat un imaginari en què la democràcia apareix reduïda a votar cada quatre anys. De fet, més de dos segles enrere el filòsof Baruch Spinoza ja advertia que la democràcia no és una forma de govern, sinó un sistema d’organització social erigit des de la participació contínua de la gent. Quin polític català cita i practica Spinoza?

Loïc Wacquant.

Empresonar la societat

Des de la denúncia de Michel Foucault del socialpanoptisme no coneixíem un estudi en què s’hagués investigat tan minuciosament l’esclat de les polítiques penitenciàries infantades sota el discurs d’un totalitarisme que glorifica l’Estat penal i que, alhora, criminalitza la miseribilització d’amplis sectors socials i la generalització del treball assalariat precari. Wacquant analitza la internacionalització d’aquest “sentit comú penal” i n’exposa els orígens, descrivint-hi el fil que uneix les polítiques encarnades en Richard Nixon amb les de Ronald Reagan i Margaret Thatcher i les dels governs socioaldemòcrates anglès, francès i alemany; i ressegueix el paper d’institucions com l’American Enterprise Institute, el Cato Institute, l’Heritage Foundation i el Manhattan Institute als EUA, o de l’Adam Smith Institute, el Center for Policy Studies i l’Institute of Economc Affairs a Anglaterra, a l’hora de proveir de mitjans econòmics i mediàtics (diaris concrets, revistes, programes televisius, conferències en universitats) les persones encarregades de presentar la bonança d’aquest nou model social –des d’ expolítics en atur com el nord-americà Charles Murray (les fonts del qual provenen de criminòlegs ultraconservadors com J. Wilson i J. Dilulio), fins a elements reaccionaris com el francès Regis Débray, el delator del Che Guevara a Bolívia i apologeta de l’etnocidi a l’estat francès–. Rètols com els de violència urbana, delinqüència juvenil i conductes antisocials no surten del no-res: així s’entén que sociòlegs de quarta divisió i periodistes deformats en paraciències informatives facin seu un univers interpretador de caire extremament classista, segregacionista i feixistitzant que acaba conduint a percebre el terrorisme d’extrema dreta com a batalles entre tribus juvenils –la Segona Guerra Mundial seria, llavors, un cas de violència d’adults–, la militarització de l’espai públic com una qüestió d’higiene urbana, llibres com el de Dolors Marín sobre els maquis (Clandestinos, Plaza y Janés) com a propaganda anarquista il·legal, i la mort anual de centenars de treballadors catalans a causa de l’incompliment empresarial de les mesures mínimes de seguretat laboral com a “disfuncions gravitatòries” (caure d’una bastida de cinc pisos sense xarxa de protecció ni subjecció).

La mundialització de la “gestió” –maleïda paraula– policíaca i judicial de la pobresa que el mateix capitalisme genera, compulsiva sota formes ultraliberals, ha sigut als darrers anys un referent avinent per estendre l’eufemísticament anomenada “tolerància zero”, allà on el subproletariat és estigmatitzat i condemnat ad infinitum a la dinàmica infernal de l’empresonament i la mera supervivència en condicions extremes. La quantitat de dades que es mostren i la qualitat interpretativa de Wacquant són formidables: centenars de xifres i recerques en tots els sentits són cridades a comparèixer per debatre intel·ligentment no tant aquell principi obvi de les ciències socials d’acord amb el qual un fet social s’explica atenent-hi els fets socials que l’envolten –Marx, Mauss–, sinó les finalitats repressives que miren d’estabilitzar –i rendibilitzar en tots els termes, per al guany d’una minoria– la convulsió social que implica la conversió de les persones en mercaderies i el càstig de l’energia productora excedent dintre del sistema. Les argumentacions contraposades de criminòlegs, juristes, parlamentaris, periodistes, tertulians gusarapes, funcionaris policíacs i científics socials apareixen junt amb diverses investigacions comparatives perquè s’entenguin els motius de la denúncia frontal d’aquesta veritable croada contra la llibertat. A Europa s’estan elaborant les legislacions més repressives des de la postguerra (tret d’Espanya, on en determinats àmbits no hi ha hagut un trencament substancial amb el feixisme) en el que es constitueix com una despietada penalització de la pobresa en el context de la militarització dels conflictes. L’obra de Wacquant esdevé senzillament indispensable: resulta clara per al lector i profunda quant als plantejaments exposats a fi de comprendre l’evolució d’aquest procés i els seus ressons mediàtics, polítics, legislatius i econòmics. Només faltava la Constitució europea en els termes en què s’ha redactat: tremolem, lectors.