Amb una esperança infinita, com una flama que mai no mor

Pl. André Malraux (Barcelona, 17-VIII-2001).
Quinze anys després, quina independència està en joc?

AMB UNA ESPERANÇA INFINITA,

COM UNA FLAMA QUE MAI NO MOR

Gerard Horta

Després d’assistir durant dues setmanes a la vella caça de bruixes ritual contra la militància de la CUP, el president de la Generalitat de Catalunya afirma al Parlament (8-VI-2016) que aquesta organització “està decebent les esperances de milions de persones”. Potser es refereix als quasi dos milions de persones que a Catalunya sobreviuen sota el llindar de la pobresa –dades de l’estiu del 2015– i que anhelarien que la CUP mobilitzés aquest sector social per capgirar-ho, en efecte, tot d’una vegada. Dos milions de persones.

Carles Puigdemont i els trompetistes, servents mediàtics públics i sectors econòmics benestants que l’acompanyen haurien d’interrogar-se si, en canvi, les esperances de milions de persones –de tan diversa condició– les estan decebent els òrgans directius de CDC i ERC des del 2010, amb la complicitat dels òrgans directius de l’ANC, l’AMI i Òmnium, que han segrestat un moviment popular per la independència fins a convertir-lo en titella grisa convocada anualment a fer de figurant l’11 de Setembre per honorar que el decorat muta –mentre el guió de l’obra continua sent tan sòrdid com els discursos en palaus de pedres antigues, que deia l’Ovidi–.

El processisme estàtic –merament parlamentarista– respon a l’anhel unívoc, històric, dels representants dels poders econòmics i polítics establerts: perpetuar-se al poder tant com puguin. Ni referèndum unilateral, ni polítiques a favor dels dos milions de persones empobrides... se’ns en riuen a la cara, cínicament. De Mas i Turull a Puigdemont, Junqueras, Aragonès..., anar cremant el temps, anar predistigitant fulls de ruta que no compleixen, incomplint la declaració del 9N i el que calgui per mantenir-se on són. I a la resta, que ens bombin: disposen de tots els mitjans per aplanar el camí del processisme. Habiten un altre món i ens ho refreguen a la cara impúdicament. Cremar el temps, cremar la gent, cremar una ocasió històrica per a la ruptura.

Els pressupostos presentats són una enganyifa integral i sostenen les polítiques reaccionàries i antipopulars que les direccions, companys i saludats amb càrrec de CDC i ERC porten anys executant en nom d’una austeritat que no els afecta, però que gosen imposar-nos sense embuts. Quan anunciem que al darrere d’aquests pressupostos hi ha un projecte i un model de societat en dansa, quan apel·lem a la lluita de classes per fer intel·ligible que el que està en joc són interessos antagònics i necessitats confrontades –per a uns, continuar-se enriquint a costa de la majoria social; per als altres, materialitzar un alè de justícia a través de la qual millorar condicions de vida deplorables i, alhora, executar el dret inalienable de la nostra societat a autogovernar-se lliurement– estem estenent el fil de la història que ens explica.

Som independentistes, ho hem estat sempre i no venim d’aliances amb el feixisme ni de retallar cap Estatutet, i aquest objectiu i sentit polític del nostre projecte és indestriable del combat, la voluntat i el desig de transformar de cap a peus la societat en què vivim: la d’un capitalisme criminal. La centralitat de l’Esquerra Independentista i anticapitalista mitjançant la CUP és particular: no hem arribat aquí des del camp dels còmplices del franquisme sinó des del camp de les víctimes; no procedim del terreny de la transició catalanista ni espanyolista, ni socialdemòcrata ni liberal, sinó d’una cultura militant independentista i col·lectivista que situa el poder polític al carrer, als barris, als llocs de treball (si més no, així hauria de ser), a la societat en definitiva, i no pas a les institucions.

Algú creia que ens empassaríem un cop més la cantarella sòrdida del processisme, d’aquells que sobrevinguts a l’independentisme ens alliçonen en els termes en què ho fan? Triguem massa. On seria aquesta gent manaire fa 100 anys, a la Lliga Regionalista o entre els obrers assassinats pels pistolers de la patronal? Acompanyant Cambó o fent costat a la classe treballadora de La Canadenca? Amb comptades excepcions, massa famílies amb vincles empresarials i xarxes de relacions amb passats dictatorials veuen potencialment en risc la seva situació de privilegi sostingut –que cap organització política parlamentària catalana ha gosat qüestionar sota la transició, tampoc des de l’esquerra capitalista (PSUC/ICV/EUiA, PSC, ERC, amb CCOO i UGT a l’àmbit sociolaboral i sindical)–.

Arribats ja al juny del 2016 resulta una infàmia (més) malbaratar mesos i anys per no anar enlloc. Presentar una qüestió de confiança al setembre vinent (tres mesos més de vacances pagades) significa un insult i un nou xantatge a la independència. Segons el seu full de ruta, ara s’hauria d’estar fent un procés constituent. Per contra, però, aquest govern continua retallant, privatitzant, reprimint, acceptant d’una manera reiterada la legalitat espanyola i evitant l’únic desllorigador de tot plegat: el referèndum unilateral. Hi ha qui pensa que el referèndum comporta un salt al buit, sense voler comprendre que el buit és aquesta inacabable nit polar colonial i autonòmica sota la qual malvivim.

Que la direcció de gent acomodada de CDC ho faci forma part de la lògica del postregionalisme burgès, i que la burocràcia dirigent d’ERC continuï donant suport a aquesta pantomima és vergonyós, per més que no ens hagi de sorprendre gens ni mica. Del 27S del 2015  fins ara, res. Farsa, fal·làcia, martingala, mentida i engany. Afegim-hi tres mesos més, un any més perdut i els pressupostos del 2017 que, evidentment, hauran de ser igualment autonòmics i de misèria. Venint com venim del 2010... tanta energia, tanta efervescència malbaratada.

O les classes populars d’aquest país decideixen d’una vegada prendre les regnes del seu propi destí i s’espolsen del damunt la traïció contínua que protagonitzen els nous hereus de la transició, o haurem d’assistir demacrats a una derrota històrica davant dels qui s’han apropiat d’una il·lusió col·lectiva per limitar-se a continuar remenant les cireres dels recursos públics, permetent espoliacions fiscals imperials i una situació generalitzada d’injustícia social innominable en el marc del desbaratament integral dels serveis públics.

No disposem de mitjans de comunicació, però ens nodreix un motiu pel qual lluitar: som classe treballadora dels Països Catalans, ni més ni menys que el poble menut, i la poqueta història i els pocs drets que hem conquerit coneixem prou bé a costa de quin preu ha estat. Ara mateix, estratègicament, sols la consecució del referèndum d’independència ens permetria transcendir aquest cul-de-sac terrible. Quan Mas, CDC i tots els seus aliats van rebentar el referèndum fa dos anys –i això sí que va alegrar l’estat espanyol tant com les 500 famílies que manen en aquesta part del país– vam cometre un error que continuem pagant amb patiment, precarietat i allaus d’invocacions retòriques a una Ítaca que d’Icària no en té res i que ens sotmet a una immobilitat crònica. Dur a terme una qüestió de confiança al setembre s’afegeix als nostres dies com una presa de pèl, una més, per part del postregionalisme burgès. Queden retratats cada dia, per bé que el mirall els retorna una imatge distorsionada que els seus tertulians i representacions mediàtiques dominants es neguen a interpretar: la realitat.

Ni abaixarem el cap ni demanarem perdó als còmplices de l’opressió per desdibuixar els seus fulletons mesquins –mals actors i males actrius, mals guions–. Si la fe és un impuls per actuar, si la consciència de classe és la base del nostre combat, si la independència i la justícia social esdevenen per a nosaltres no pas una utopia sinó una necessitat, només podem continuar aspirant a erigir la llibertat a fi de construir una vida diferent per sempre. Pels qui van deixar la pell al passat i pels qui encara han de néixer, per la gent companya nascuda aquí i allà amb la qual construïm el dia a dia de la vida social, per tothom que vulgui comprendre que l’única racionalitat amiga és la del bé superior col·lectiu.

Amb una esperança infinita, com una flama ingovernable que mai no mor, agermanats amb la gent que lluita arreu del món. No pararem fins a aconseguir-ho. I no ens ha de fer cap vergonya explicar-ho: no som servents de cap Senyor.