Record de Genís Cano: Versos contraculturals

Genís Cano i Soler (1954-2007).

RECORD DE GENÍS CANO:
VERSOS CONTRACULTURALS

 [AVUI, 22-I-2004]

Gerard Horta

[Genís Cano i Soler, Gran xona ganxona. Editorial Rourich. Barcelona, 2003.]

[Genís Cano i Soler (coordinador), Poètica de la contracultura. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2003.]

  

Una de les estratègies imprescindibles per aprofundir la comprensió d’una societat consisteix a atendre els processos que s’hi esdevenen a tots els nivells. Si prescindíssim del terme “cultura” i poguéssim copsar l’antagonisme dels diversos projectes que hi breguen, i com aquest enfrontament es projecta sobre l’arena cultural i en la resta d’esferes de l’univers social –inclosa la vida quotidiana de les persones–, llavors podríem comprendre que això que es designa com a “contracultura” remet a un enfocament “edènic” de la societat i al rebuig de l’ordre dominant a Europa als darrers tres-cents anys. Des de la liminalitat, persones i grups dirigeixen la seva acció cap a la consecució d’un objectiu realitzable. La manera com les representacions col·lectives i les perspectives ideals s’incorporen en els individus i en les seves condicions de vida, i els trànsits socials que això provoca, explicarien la direcció dels processos esmentats al principi.

Contra el poder

El lloc de la contracultura és la subalternitat, i algunes de les seves manifestacions a la Catalunya contemporània –protagonitzades pel que Pau Riba en diu la “generació frontissa”, nascuda als darrers anys quaranta i primeríssims cinquanta– han estat una afirmació de resistència contra el poder i els emmascaraments diversos que en deriven. Se n’han de referir experiències distintes a escala vital i social: crear, relacionar-se i organitzar-se cooperativament o com a comunes en termes amorosos i amistosos, educatius, laborals, polítics, sindicals, associatius. Una de les fonts lligada sovint al camp llibertari (de la CNT als autònoms i indis metropolitans) del rebuig polític i cultural a Catalunya a mitjan i a la fi dels setanta del que s’intuïa que ha acabat sent la reforma tardofranquista provindria, doncs, de la galàxia contracultural. Mitjançant les dues obres que es ressenyen Genís Cano, teòric de l’art, professor de la Universitat de Barcelona i organitzador d’activitats diguem-ne artisticoculturals vinculades a la crítica social, aporta uns materials fonamentals per copsar els sentits de la contracultura catalana.

Poètica de la contracultura recull el pròleg de Cano i un conjunt de textos dels traspassats Pau Maragall i Mira, Pere Marcilla i Blasco, i Albert Subirats Martori, els contextos biogràfics i creatius dels quals són presentats respectivament per Pau Riba, David Castillo i Enric Casasses. També s’hi mostren dibuixos de Maragall mateix, i de C. Cerón i E. Conde, a més de fotografies de L. Ortinez, E. Bendito i S. Rodés. És un llibre completament necessari en la mesura que la contracultura que s’hi convoca no és la de les frivolitzacions televisives dels “pijos” de casa bona, sinó la del carrer –en i amb tota la seva duresa–, aquella que s’insereix, que genera corrents i que es fusiona en terrenys implicats en la lluita per l’alliberament des de l’experiència diària. Hi ha, doncs, una xarxa de persones i d’esdeveniments i de fruits de trobades –llibreries i llibres, editorials, revistes, assemblees, jornades, barricades, coordinadores, militància política i sindical, mítings, i aparellaments, acoblaments i trencaments– i hi ha, sobretot, algunes flames del foc que ho alimenta.

Les flamarades de Maragall, Marcilla i Subirats són actuals perquè remeten a contextos vitals que se’ns fan comprensibles immediatament i perquè des dels llapis de colors Alpino fins a l’últim dels referents literaris, musicals, ideològics, una part de l’Europa moderna apareix en la seva tossuderia per autotranscendir-se a partir de l’anhel de recuperar la integritat de la vida. Aquest anhel malaguanyat i resistent enllaça la comprensió que en fem amb el conjunt de textos i imatges del llibre: poetes –i poetes-presentadors–, dibuixants i fotògrafs bramen, mormolen o proclamen amb desesperació, ironia, dolcesa. Així, el present i el passat immediat reflecteixen el tarannà intemporal del relat. Entre la solitud i la necessitat imperativa de traspassar les portes cap a una altra banda s’és conduït a poètiques, naturaleses, situacions i emocions corprenedores de la nostra memòria individual i col·lectiva sense les quals no ens podríem explicar. La congruència que s’hi reclama té a veure amb una petició de sentit primigènia en cerca de la llibertat. I, respecte a l’escriptura poètica catalana, és clar que una part de la creació dels qui superen de poc la quarantena beu d’aquí, i això il·lumina certes continuïtats dinàmiques quant a formes i continguts. I n’aferma el fil.

Poemes ganxons

Avançats els anys vuitanta, després de la marea poètica que Jordi Pope provocà amb els fulls graciencs Obra d’Artesà, Genís Cano organitzà una altra subversió poètica sud-europea sota el nom de Trilateral –la unió càlida de Barcelona, Porto i Santiago de Compostel·la–. Posteriorment, es materialitzaren els textos aplegats dins Gran xona ganxona, que comprèn d’entrada fragments memorístics de Narcís Comadira.

Aquí, el rastre de la contracultura dels setanta i els vuitanta es ressegueix a través d’un espai molt concret –St. Feliu de Guíxols,  nucli terrenal del procés faedor del poemari–, i d’una dècada –els noranta– sobre la qual l’autor plana amb infinita distància. Cano es llença de cap a teixir una apologia de les poètiques homofòniques que sols acaba a l’última pàgina. Les mil possibilitats de lligar paraules i sons embolcallant-se, els sentits corporals i l’imaginari que s’hi entreveuen poden conduir a múltiples zones, una de les quals seria aquella en què la fragilitat de ser i dels moviments s’agermana amb una certa mala bava i amb un cant semiocult a la carn desfermada, a mig camí de colors, místiques i agosarades experiències sensibles. Hermèticament, van rajant desfilades de mots que juguen fins a extrems inconcebibles, amb una especificitat inqüestionable que demana la confrontació urgent amb textos antics de l’autor per comprovar que el Genís Cano és on era, on serà, i que qui ha estat pres per la follia, ara i abans, és l’entorn. Sota aquest cel viure no deixa de ser un miracle, i la poesia, una necessitat.

***

Post scriptum (30-IV-2015): De l’Andy Cap del carrer Bonavista als exemplars de Trilateral –amb GNR de Porto tocant a la Sala Verdi (el 1986?)–, Eroz, Ampolla...; del catàleg Barcelona Murs –amb mon pare bregant-hi fins que l’edità l’Ajuntament de Barcelona– al viatge que el Genís féu a Cap Verd, als anys noranta... Una abraçada immensa company, per tot!