Record d’Àngel Palerm Vich
(11 SETEMBRE 1917 - 10 JUNY 1980)
[TEXT ANÒNIM EXTRET DEL GRAN WEB LLIBERTARI BALEAR
L’11
de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l’anarquista i,
després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,
Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares,
Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força
catòlics. En 1928 entrà a l’escola elemental, on aprengué el castellà, i després
realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l’Associació
Professional d’Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de
Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del
món i militants anarcosindicalistes catalans.
En
1933, quan encara estudiava, s’afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts
Llibertàries d’Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura
Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas.
Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación.
En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d’Eivissa i pel d’Oficis
Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a
Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d’organització
confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de
la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l’illa pocs dies abans
de l’aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s’engegà, d’antuvi
es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d’Eivissa.
Alliberat
arran de l’ocupació republicana de l’illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista.
Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l’edició
eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d’agost de 1936 gestionà davant la
Generalitat de Catalunya l’obtenció de provisions i la incorporació d’Eivissa i
de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà
incorporar-se a l’expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la
península, s’allistà en l’Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i
Catalunya –fou ferit en diverses ocasions–. A començaments de 1937 fou membre
del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l’ingrés
en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de
«Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i
s’afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la
disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap
de l’Estat Major de la Brigada Garibaldi. Al febrer del 1939, amb el triomf
feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració.
Al
juliol del 1939 s’embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito),
també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d’agost d’aquell
any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de
membre de la delegació d’Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en
cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La
Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb
el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana.
Es casà amb l’antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial
comunista –blasmà contra l’afusellament de brigadistes internacionals en
arribar als països controlats per l’estalinisme i mostrà la seva disconformitat
amb la política d’Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar
implicar en l’assassinat de Lev Trotski.
Abandonà
la política i, a partir del 1946, es dedicà a la història i a l’antropologia a
la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s’instal·là als
Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a
Washington en l’Organització dels Estats Americans, especialment com a editor
de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana.
En
1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on
va fer de professor en diverses universitats i centres d’investigació d’història
i d’antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel
i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz
de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de
la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954,
amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E.
Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia
(1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación
regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones
sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas
en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y
sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología
(1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología
y marxismo (1980), América precolonial (1984), México
prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc.
Àngel Palerm Vich
va morir el 10 de juny del 1980 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l’antropologia
mexicana.
2 comentaris:
Angel Palerm fue un gran maestro con un profundo sentido progresista que permeaba todo su trabajo y sus ensenañzas. Para mi, fue un gran mentor e influencia importante siempre ofreciendo consejos criticos y constructivos. Un placer leer esta semblanza
Para la gente de Anarcoefemèrides. Gracias David, un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada