Fotografia: Albert Ramos.
OCCIDENT, TOTALITARISME I CAPITAL:
EL NEXE PENITENCIARI
[AVUI, 20-XI-2003]
[AVUI, 20-XI-2003]
Gerard
Horta
[Loïc Wacquant, Les presons de la misèria. Edicions de 1984. Barcelona, 2003.]
Després dels estudis de López Crespí
sobre la cultura antifranquista, de Taito sobre els conflictes de Bòsnia,
Kosovo i Txetxènia, de Van den Eynde sobre el poder mundial de 200 empreses i
de Tejel i Mongay sobre el Kurdistan, Edicions de 1984 publica en la col·lecció
d’assaig una obra demolidora del sociòleg Loïc Wacquant, deixeble destacat de
Pierre Bourdieu. El llibre tracta de l’evolució de les polítiques
penitenciàries a Occident i s’articula en dues parts: el procés de construcció
–i posada en pràctica subsegüent– de la “nova raó penal” als EUA, i la
disjuntiva europea davant de la penalització de la misèria.
Igual que al segle XIX, ara Europa ha
d’optar pel desbaratament de l’Estat com a estratègia que culmini la
mercantilització de tots els àmbits de la vida i el domini absolut de la llei
del mercat, o bé per la consecució dels drets de les persones amb el suport
d’un Estat que respongui a les necessitats de la majoria de la societat, el que
al XIX se’n deia “l’ideal superior del bé col·lectiu” (drets reals d’accés a
l’educació, habitatge, sanitat, ingressos mínims pel sol fet d’existir,
desenvolupament del potencial creador de les persones: vegi’s l’últim informe
de la Fundació Bofill sobre el nombre de morts anuals a Catalunya per la manca
d’accés a aquests drets). Com assenyalà l’antropòleg Marcel Mauss el 1929, tot
fenomen social implica la realització de la voluntat col·lectiva, resultat de
la tria entre diverses opcions possibles. Tanmateix, el màrqueting ideològic
dominant ha generat un imaginari en què la democràcia apareix reduïda a votar
cada quatre anys. De fet, més de dos segles enrere el filòsof Baruch Spinoza ja
advertia que la democràcia no és una forma de govern, sinó un sistema
d’organització social erigit des de la participació contínua de la gent.
Quin polític català cita i practica Spinoza?
Loïc Wacquant.
Empresonar
la societat
Des de la denúncia de Michel Foucault del socialpanoptisme
no coneixíem un estudi en què s’hagués investigat tan minuciosament l’esclat de
les polítiques penitenciàries infantades sota el discurs d’un totalitarisme que
glorifica l’Estat penal i que, alhora, criminalitza la miseribilització
d’amplis sectors socials i la generalització del treball assalariat precari.
Wacquant analitza la internacionalització d’aquest “sentit comú penal” i
n’exposa els orígens, descrivint-hi el fil que uneix les polítiques encarnades
en Richard Nixon amb les de Ronald Reagan i Margaret Thatcher i les dels
governs socioaldemòcrates anglès, francès i alemany; i ressegueix el paper
d’institucions com l’American Enterprise Institute, el Cato Institute,
l’Heritage Foundation i el Manhattan Institute als EUA, o de l’Adam Smith
Institute, el Center for Policy Studies i l’Institute of Economc Affairs a
Anglaterra, a l’hora de proveir de mitjans econòmics i mediàtics (diaris
concrets, revistes, programes televisius, conferències en universitats) les
persones encarregades de presentar la bonança d’aquest nou model social –des d’
expolítics en atur com el nord-americà Charles Murray (les fonts del qual
provenen de criminòlegs ultraconservadors com J. Wilson i J. Dilulio), fins a
elements reaccionaris com el francès Regis Débray, el delator del Che Guevara a
Bolívia i apologeta de l’etnocidi a l’estat francès–. Rètols com els de
violència urbana, delinqüència juvenil i conductes antisocials no surten del
no-res: així s’entén que sociòlegs de quarta divisió i periodistes deformats en
paraciències informatives facin seu un univers interpretador de caire
extremament classista, segregacionista i feixistitzant que acaba conduint a
percebre el terrorisme d’extrema dreta com a batalles entre tribus juvenils –la
Segona Guerra Mundial seria, llavors, un cas de violència d’adults–, la
militarització de l’espai públic com una qüestió d’higiene urbana, llibres com
el de Dolors Marín sobre els maquis (Clandestinos, Plaza y Janés) com a
propaganda anarquista il·legal, i la mort anual de centenars de treballadors
catalans a causa de l’incompliment empresarial de les mesures mínimes de
seguretat laboral com a “disfuncions gravitatòries” (caure d’una bastida de
cinc pisos sense xarxa de protecció ni subjecció).
La mundialització de la “gestió” –maleïda
paraula– policíaca i judicial de la pobresa que el mateix capitalisme genera,
compulsiva sota formes ultraliberals, ha sigut als darrers anys un referent
avinent per estendre l’eufemísticament anomenada “tolerància zero”, allà on el
subproletariat és estigmatitzat i condemnat ad infinitum a la dinàmica
infernal de l’empresonament i la mera supervivència en condicions extremes. La
quantitat de dades que es mostren i la qualitat interpretativa de Wacquant són
formidables: centenars de xifres i recerques en tots els sentits són cridades a
comparèixer per debatre intel·ligentment no tant aquell principi obvi de les
ciències socials d’acord amb el qual un fet social s’explica atenent-hi els
fets socials que l’envolten –Marx, Mauss–, sinó les finalitats repressives que
miren d’estabilitzar –i rendibilitzar en tots els termes, per al guany d’una
minoria– la convulsió social que implica la conversió de les persones en
mercaderies i el càstig de l’energia productora excedent dintre del sistema.
Les argumentacions contraposades de criminòlegs, juristes, parlamentaris,
periodistes, tertulians gusarapes, funcionaris policíacs i científics socials apareixen
junt amb diverses investigacions comparatives perquè s’entenguin els motius de
la denúncia frontal d’aquesta veritable croada contra la llibertat. A Europa
s’estan elaborant les legislacions més repressives des de la postguerra (tret
d’Espanya, on en determinats àmbits no hi ha hagut un trencament substancial
amb el feixisme) en el que es constitueix com una despietada penalització de la
pobresa en el context de la militarització dels conflictes. L’obra de Wacquant
esdevé senzillament indispensable: resulta clara per al lector i profunda quant
als plantejaments exposats a fi de comprendre l’evolució d’aquest procés i els
seus ressons mediàtics, polítics, legislatius i econòmics. Només faltava la
Constitució europea en els termes en què s’ha redactat: tremolem, lectors.
