MILERS DE NACIONS, DOS CENTENARS D’ESTATS
[L’ESPILL,
12: 156-161, 2002]
Gerard Horta
[Anthony D. Smith: La nació en la història,
Editorial Afers-Universitat de València, Catarroja-València, 2002.]
El sociòleg anglès
d’origen jueu Anthony Douglas Smith, nascut el 1939 i professor d’Etnicitat a
la London School of Economic and Political Science, és reconegut arran de la
tasca desenvolupada als darrers trenta anys entorn del que es conceptualitza
genèricament com a “etnicitat” i “nacionalisme”.1
Amb aquest llibre apareix publicat per primer cop en català (setena remesa de
la col·lecció “El món de les nacions”), i, a més, el que se n’edita és un
recull inèdit de conferències del 1999: són els dos motius pels quals s’ha de
celebrar de nou l’associació Editorial Afers-Universitat de València.
L’obra se subdivideix
en tres blocs en què es tracta dels paradigmes dominants als darrers dos segles
a l’hora d’afrontar la teorització sobre la nació i els nacionalismes, els
quals són debatuts en cerca de d’explicacions més àmplies i profundes –per
força, en aquesta ressenya se’n reflectirà un mínim ressò: cal llegir el
llibre!–. Al primer capítol, s’hi exposen les arrels històriques en què sorgeix
la interpretació del caràcter orgànic o voluntari de les nacions i els
nacionalismes –el paradigma historicista– i les relacions que manté amb la
visió primordialista. La conclusió de Smith advoca per vincular tots dos models
amb diversos casos històrics a fi de constatar la combinació variable
d’elements que ell classifica com a “cívics” i “ètnics” que s’hi dóna. En
aquest sentit, seguint l’autor, és imprescindible atendre el tarannà dinàmic
del procés històric de les nacions amb l’objectiu d’evitar encloure societats
senceres sota categories estàtiques. Això duria a qüestionar certs aspectes que
potser demanarien una major reflexió crítica. Per exemple, resulta problemàtic
remetre a l’emergència de la “França” del segle X tot utilitzant l’adjectivació de
Renan del 1882 sobre “la força de l’oblit lingüístic” (p. 31), menystenint-hi
el que els teòrics de moda del nacionalisme oculten massa: els processos de
colonització a escala intraeuropea, conflictius no solament respecte a la
formació medieval de les nacions europees, sinó especialment des del moment en què
els països vencedors organitzen els territoris conquerits a partir de formes estatals
que impliquen, més que una clara homogeneïtzació cultural, pràctiques merament
etnocides. Recordem que rere la divisa revolucionària de “Llibertat, igualtat,
fraternitat” hi subjau una quarta afirmació bandejada quasi sempre dels relats
històrics: “indivisibilitat territorial” (lligada a aquella altra que deia que
el francès “igualava” els drets dels ciutadans: ¿”força de l’oblit” o repressió
totalitarista de la diferència?). Per això resulta paradoxal remetre a R.
Breton entorn del Canadà anglès i el Quebec per narrar el pas de tots dos
estats d’un nacionalisme ètnic cap a un de “cívic, multicultural i inclusiu que
acull un gran nombre d’immigrants no blancs i que celebra la diversitat
cultural” (p. 35), sense atendre la realitat empírica dels centenars de nacions
sense estat nord-americanes, societats “nadiues” que s’autoanomenen nacions,2
les quals avui dia continuen veient com els seus territoris, representacions socioculturals,
pràctiques econòmiques i de supervivència material són esclafades, fins i tot
en la prohibició a aquests homes i dones (per exemple, als abnaki del Quebec) a
registrar-se amb el seu nom i la seva llengua a l’administració de l’estat.
Igualment, acudir a les “actituds dels bascos envers els immigrants andalusos”
(p. 40) per explicitar delimitacions “exclusivistes” de la consciència ètnica
fa un favor molt magre al professor Smith. En primer terme, perquè no ho
demostra; i, segonament, perquè expressat d’una manera genèrica esdevé una
referència impròpia de la seva altura intel·lectual, cosa que no es mereix un
llibre tan interessant com aquest.
Que una societat
comparteixi un sistema de símbols i significats a partir del qual
representar-se el món i organitzar les relacions socials té sentit per a
l’estudiós si, al mateix temps, s’hi té en compte (en el context del que es
planteja a l’obra) el procés conflictiu de subjugacions militars, culturals,
econòmiques i polítiques d’unes societats sobre unes altres. La construcció de
les nacions, i el lligam entre la seva legitimació jurídica i històrica en
funció de si ha pogut organitzar-se en termes d’estat o no (o de si vol
ser nació sense organitzar-se en termes estatals), és indestriable de les
dinàmiques convulses de la història. Els nacionalismes poden vehicular-se per
exercir com a forces aterridores, i també, és clar, com a forces alliberadores.
El que interessa entreveure’n són els projectes socials globals que canalitzen,
quines necessitats, quines demandes. En definitiva: per què interpel·len com a
tals. El principi de Smith de pretendre trobar equilibris a la complexa
realitat contemporània, on el dret de les col·lectivitats a existir d’acord amb
referents propis té lloc entre fluxos migratoris més o menys importants i entre
models distints d’inserció dels migrants en les societats de destinació o
acolliment, silencia sovint, dins el conjunt de la gamma extensa
d’exemplificacions a què va acudint, pràctiques històriques etnocides per part
d’estats europeus com ara Espanya, França, Anglaterra o Rússia sobre les
minories nacionals intrafrontereres.
Dona i noia palestines enfront de soldat israelià.
La definició de
“nació” de Smith (p. 20) indueix a considerar la destrucció de milers de
societats al segle XX, incapaces de sobreposar-se a l’homogeneïtzació cultural
dels estats i, especialment, al procés colonitzador sota formes capitalistes,
per complet desestructuradors en termes culturals i econòmics dins contextos
evidentment diversos. Valdria la pena, doncs, en afrontar la comprensió del
paradigma modernista dominant avui dia (capítol 2), relativitzar-ne el tarannà
europeocèntric industrial –culturalista i essencialista– des del qual s’atorga
una categoria explícita al sorgiment de “les” (algunes) nacions. Ni la
consecució d’un estat, ni la consignació documental i literària de la cultura
són peatges que hagin de pagar les nacions del món per esdevenir adjectivables
com a tals (Smith incideix prou bé en el segon aspecte). Fins i tot a Occident
el pas de la tradició a la modernitat adopta formes distintes en una mateixa
societat com ara la catalana, en què els projectes de nació postulats al XIX
arriben a ser antagònics.3
Enllà de les dinàmiques conflictives entre la burgesia i les classes
subalternes, tota manifestació social implica un model determinat
d’organització i de relació cap endins i cap enfora. Assumint l’argumentació de
l’autor, com interpretarien Friedrich Engels si visqués, o E.J. Hobsbawm i E.
Gellner que en el context de l’adscripció proletària a l’espiritisme català es
creï el 1891 a Barcelona, per primer cop a Europa i a iniciativa espiritista,
una Lliga Internacional per la Pau –amb el suport del laïcisme lliurepensador,
el progressisme polític i el sindicalisme més avançat, i dels representants
europeus d’aquests moviments– que propugna la lliure federació dels pobles
d’Europa, la supressió de les fronteres estatals i l’arbitratge i resolució
dels conflictes entre els estats mitjançant el diàleg?
Al tercer capítol
s’hi tracta dels enfocaments “construccionistes” de la nació i els
nacionalismes, entesos com una construcció social lligada a l’era de la
modernitat, articulada per les elits (Hobsbawm lliga els moviments
nacionalistes de la segona meitat del XIX amb projectes socials conservadors,
la qual cosa és desmentida de nou pel cas català, o per l’escocès en períodes
importants de la seva història; i dels lapons ¿què se’n pot dir?) i encaminada
a la seva superació per la globalització mateixa. Fora del debat sobre la
condició espúria o no del passat, o de la recreació o la invenció de les
tradicions, Smith remet amb encert a la memòria viva de les societats i a la
seva capacitat per dotar de sentit l’empresa nacionalista. Un sentit que
capdavanters de l’enfocament modernista com Hobsbawm no deuen trobar enlloc,4
i que els deu impossibilitar d’explicar la supervivència de nacions com la
catalana o la basca després de segles de ferotge subordinació en tots els
terrenys. El paradigma del construccionisme social palesa un reduccionisme
extrem que concep les classes subalternes europees com si fossin un mer apèndix
passiu del dirigisme instituït per les elits a través dels imaginaris que
elaboren, a més d’establir una correspondència estàtica entre nació i estat que
resulta insostenible, d’aquí les paraules amb què l’autor ho rebat: “sembla
difícil entendre per què hauríem d’atorgar més substància a l’«estat» que a la
«nació»” (p. 87). A continuació, Smith assenyala que és plenament lícita
l’acusació de Benedict Anderson (el qual no podia preveure que la seva obra Imagined
Communities, del 1991, havia de ser tan fatalment incompresa per aquells
qui han “resolt” certs processos d’afirmació cultural com el fruit d’una
“invenció”) cap a Gellner –i Hobsbawm i altres–
pel fet que assimilen justament “invenció” a “fabricació” o “falsedat”
més que no a “imaginació” o “creació” (p. 88) –en aquests termes, què no és el
fruit d’una construcció social?–. L’autor planteja llavors un dels punts
centrals de la qüestió que permet respondre-hi: on rau la raó de la
perdurabilitat i l’èxit d’artefactes culturals com el epigrafiats com a
nacionalismes?, quin és el motiu de la seva necessitat? La premissa
durkheimiana segons la qual res no és més poderós que una il·lusió compartida
–sentida, voluntària, emocional, d’ideals i necessitats col·lectius, perquè
responen a les demandes individuals d’amplis sectors socials: o és que no existeix
una base material de les idees?– no seria una porta tancada, sinó la proposta
d’una obertura a la viabilitat de canalitzar, en allò compartit, el que una
homes i unes dones, de vegades una societat, consideren imprescindible de
realitzar. Per què, doncs, es topa contínuament amb l’aclaparadora
invisibilització de la contradictòria gamma de projectes implícits en els
moviments nacionalistes europeus contemporanis? Ficar al mateix sac
nacionalismes de signe clarament imperialista i etnocida com els esmentats
enrere amb altres que han maldat per espolsar-se la subordinació estructural a
què la seva societat ha estat sotmesa històricament és difícil de justificar en
termes científics –per més que dels nacionalismes estatals d’Europa se’n digui
“cívics”–, una distinció que no es considera en cap dels models exposats. I aquesta seria una de les causes de la confusió entre nacionalisme i independentisme.
Nois ¡kung: membres d’una nació sense estat
que durant segles mai no s’ha organitzat sota la centralització política estatal,
per bé que formen part d’un estat imposat.
Smith raona el
perquè de l’enfocament etnosimbòlic que postula. Remarca la pertinència de
comprendre que la categoria moderna de “nacionalismes” no respon a realitats
encarnades en la història a partir del no-res. Les identitats culturals i les
ideologies col·lectives s’expressen a partir de contextos determinats que
s’encavalquen a través de continuïtats i trencaments en què és possible
reconèixer-hi els processos estructuradors de les societats –en un gerundi
continu–, i la seva capacitat per recórrer-hi, apropiar-se’n o
reinterpretar-los en funció de la manera com es representen el seu present i
les seves necessitats. Que la formulació que en derivi estigui lligada a les
elits sembla un postulat massa arriscat per generalitzar-hi, per això el
professor anglès la refusa tot apel·lant als components populars dels
nacionalismes. La correspondència entre ètnies i nacions, així mateix, supera
per la seva complexitat –el desenvolupament d’una nació sobre la base de la
incorporació o assimilació d’altres ètnies, o la constitució de nacions
poliètniques, o l’existència d’ètnies polinacionals– qualsevol simplificació
que se’n faci. En reflexionar sobre l’origen poliètnic de les nacions, l’autor
manté que, en efecte, en molts casos l’ètnia dominant d’una nació posterior
podrà aportar “mites i records de nacionalitat impartits a les generacions
successives”. Ara bé, no és menys cert –diríem– que la confusió entre estat i
nació –Espanya com a nació amb una ètnia dominant, segons el plantejament de la
immensa majoria d’autors que apareixen– acaba conduint els homes i dones de
nacions minoritzades a esdevenir membres de “regions exteriors” (p. 106)
incorporats burocràticament i sotmesos als forts i centralitzats estats
moderns. És aquí que les nacions europees subalternitzades per la força de les
armes no hi troben l’encaix possible, com s’està reflectint en la redacció de
la futura Constitució europea, per no referir-se a les vel·leïtats militaristes
de constitucions com l’espanyola entorn de la preservació de la “unidad
territorial”.
Això duria a
subratllar que el context globalitzador actual, per les seves mateixes
característiques d’homogeneïtzació cultural des dels referents del liberalisme
capitalista, no pot més que esperonar moviments d’afirmació identitària,
sociocultural, en què es manifesta la lluita per la supervivència mateixa
d’innombrables societats que es veuen impossibilitades de decidir el què i el
com del seu present. No és possible oposar universalisme a particularisme, no
sols perquè, com assenyalà Claude Lévi-Strauss, res de l’esperit humà no ens és
aliè, sinó perquè compartir-nos els uns als altres com a humans significa
fer-ho des de referents propis. És aquest compartir el que universalitza, no
pas el pretendre que les categories d’una societat les han de compartir totes
les societats del món. Les estructures es poden expressar en pràctiques
localitzades, però en qualitat d’estructures no són locals, com ha escrit S.
Narotzky: això obliga a estudiar els processos històrics i les relacions
socials tant locals com globals. L’especificitat del lloc forma part de
processos dinàmics de relacions socials a escala interna i externa.
La visió ideal que
Smith atorga al nacionalisme, des del precepte del dret a la llibertat dels
pobles i les persones, és un camí a seguir que hauria de portar a copsar la
diversitat del repertori humà i les realitats històriques, en el sentit que la
manera com una societat s’interpel·la a si mateixa en qualitat de “nació”
–igual com s’interpel·la a si mateixa en termes religiosos o d’altres sistemes
simbòlics– implica l’articulació de projectes molt distints: els moviments
socials i la catalanitat que representen Roca i Ferreras, Almirall o Companys no són els de Cambó, dit pel
broc gros. I el present de les nacions està fet també d’aquestes bregues,
inserides dins el camp ampli del conflicte d’una Europa la problemàtica de la
qual no se cenyeix a “musulmans, gitanos i afrocaribs”: les nacions europees
minoritzades no són als mapes perquè colonitzar és la cara més terrorífica de
la diferenciació. No es pot situar el “nacionalisme ètnic” fora d’Occident
sense centrar-se en els processos històrics als estats plurinacionals actuals,
dels quals els Països Catalans en són una víctima més. Utilitzant els darrers
mots de l’autor, és avinent preguntar-se quins processos de la història humana
són il·luminats pels “components simbòlics i els models ètnics propis de les
identitats culturals col·lectives”? (p. 113).
Són alhora processos tràgics que
concerneixen les formacions estatals, i tota l’atracció de l’enfocament
etnosimbolista trontollaria si no percebés la realitat de tantes llibertats no
realitzades: no disposar d’un petit espai al mapa. Smith ho té en compte, per
això raona i rebutja la falsa simplificació en voga entre “ètnic” i “cívic”. No
seria gratuït, doncs, citar Ted Lewellen: “«opressió» és una bella paraula per
fer-la passar en còctels [...], però es converteix en una paraula lletja quan
hom l’associa a la gent real, que pateix fam real, privacions reals i potser
tortura i mort també reals” (Introducción a la Antropología política, p.
166). I no és una privació social néixer i morir amb l’obligació de justificar
per què un se sent cors, irlandès, sami, basc o català, privat del seu dret de ser?
Mentre una plèiade d’historiadors i sociòlegs europeus embadaleixen davant de
Hobsbawm i Gellner, es podria suggerir als científics socials catalans que es
plantegessin de rebatre, sobre la base del coneixement empíric de la seva
pròpia realitat, el munt de models explicatius que redueixen, compartimenten i
moralitzen l’univers de les nacions, en comptes de reproduir les mirades
d’aquests autors acríticament. No és casual que l’antropologia, com insisteix
I. Terradas, es fonamenti en el realisme etnogràfic (per això els antropòlegs
tampoc no surten al mapa).
S’és davant d’un
llibre excel·lent per pensar entorn de les perspectives historiogràfiques i
sociològiques dominants sobre el paper de les nacions i els nacionalismes, del
tot recomanable en la mesura que l’autor mostra elasticitat, erudició i incisió
crítica en les seves reflexions, i que permet copsar el sentit de l’eclosió,
les mancances i els aspectes recuperables de cada paradigma (aquí rau el valor
magnífic, indiscutible, de l’obra): la immensa majoria dels plantejaments de
l’autor podem fer-los nostres. Però que no s’oblidi: milers de nacions, dos
centenars d’estats... i mitja dotzena d’exèrcits.
