dimarts, 16 de juny de 2015

La investidura (i VIII)



LA INVESTIDURA (i VIII)

Comprenc que la majoria de persones lectores d’aquest bloc menors de 45 anys obriu els ulls astorades amb determinades entrades. No paro de reiterar que aquesta mateixa història ja la vam viure entre el 1977 i el 1982, quan la Barcelona física era encara fosca, vinguda directament de la interminable Postguerra de façanes ennegrides. Més que d’errar i d’aprendre’n, es tracta que recordeu per què el 2011 la socialdemocràcia catalana –alguns en diuen “esquerra”– va perdre el govern de tants Ajuntaments. Us en recordeu del perquè? M’estalvio de tornar-hi.

En primer lloc, i atesa la coronació-investidura de la nova alcaldessa de Barcelona, em permeto felicitar ICV-EUiA i els grups econòmics que manen en aquest país per l’execució d’aquesta magistral jugada. Lestratègia de loposició controlada consisteix que siguin els mateixos poders econòmics, mediàtics i polítics qui la creïn, la facin créixer i la financin: és un mitjà excel·lent per desactivar les lluites populars. És un relat antic com els temps del poder. Una de les virtuts de jugar tan bé la partida és que ICV podrà continuar retornant el seu deute als bancs –13 milions d’euros el 2013, ja que pel que fa al 2014 no en disposem de dades–. No sols això, sinó que ICV-EUiA no desapareixeran del mapa polític institucional, que és el que la classe treballadora catalana amb un bagatge reflexiu d’esquerres els tenia reservat per al 2015 si no fos per loperació del DESC, l’IGOP i els seus acompanyants.

La invitació d’Ada Colau perquè els moviments socials de Barcelona  –per cert, hi ha alguna cosa que en societat no es mogui?– assistissin a la cerimònia ritual, incloses les instàncies assistencialistes i els polítics professionals de tota la vida, no em podia commoure. La presència de militars a la investidura, els de la mateixa bandera imposada a la ciutat des de l’11 de Setembre del 1714 per la força de les armes, hauria pogut provocar un “¡Sí se puede!” col·lectiu desbaratador. BTV només ens en donà un pla llunyà, no fos cas que retornéssim als inicis de la Transició i ens adonéssim que havíem caigut en un bucle complicat. No sé si amb un vot de confiança hem reeixit a fer possible l'impossible, no sé si dissabte al Saló de Cent es manifestava l’envergadura del canvi, no sé si som i serem gent catalana... dins l’Espanya federal dels latifundis i lIbex-35.

Dissabte a la tarda, durant la investidura i a l’exterior, els figurants fan onejar amb il·lusió banderes republicanes espanyoles refermant el sentiment que s’escampa a l’interior. Em costa assumir que vivim un moment extraordinari, i que el 19 de juliol del 1936 va ser com una innocent festa d’infants per comparació al que ens espera: democràcia, democràcia a dojo, democràcia populista per tot. Fins i tot Gerardo Pisarello, com féu Herrera amb Durruti durant la campanya electoral, esmenta Joan Peiró. Joan Peiró, l’anarquista afusellat pel feixisme, algú que cada cop que l’invoquéssim ens hauríem d’agenollar i omplir de pètals roig-i-negres els camins que el seu record traça, com afirma el company Joan. Massa figures suposadament combatives s’abstenen de fundar una secció sindical al seu lloc de treball, o merament de treballar per organitzar la lluita col·lectivament.

Lalcaldessa beu aigua mentre la Banda Municipal interpreta Els Segadors, la versió actual de la qual fou redactada per un anarquista, independentista i espiritista: Emili Guanyavents. Quasi ni déu, d’això, no en té ni idea. Ella sembla aliena a l’himne, no aixeca cap puny, somriu amb displicència tot esperant-ne el final. És música de fons, una melodia coneguda. Abans, havia recordat els seus pares clavant-los de nou l’etiqueta fatal: “immigrants”. Oblida que tothom som immigrants perquè tothom hem anat, en algun moment de la nostra vida, d’una banda  a una altra. Quan penso en ma mare, arribada el 1959 a Barcelona del petit poble basc de Lantziego, mai la situo com una immigrant, sinó com una dona més entre milions d’homes i dones i infants que un dia feren d’aquest nostre país el seu país. “¡Y santas pascuas!”, que diria ma mare. Encara ara, seguidors d’historiadors espanyolistes de casa bona es neguen a entendre que aquest país ha tingut el seu propi proletariat indígena nascut arreu, aquell que ha lluitat tant per la revolució com per la independència.

Fotografia: Carlos Pérez de Rozas [Arxiu Fotogràfic de Barcelona].
A la pancarta hi diu: “1714-1936: De las murallas a Atarazanas los héroes siguen cayendo por la libertad.” El text remet als homes i dones que defensaren la ciutat el 1714 i als revolucionaris morts en combat contra la sublevació feixista al juliol del 1936. Els colors de la banda dreta de la pancarta mateixa són el vermell i el negre. Al darrere, una pancarta signada per militants de la CNT crida a la unitat proletària. Sobre els infants, dones i homes que es manifesten hi ha penjada una estelada.

En acabar l’acte a l’Ajuntament i al Palau de la Generalitat, ja a la plaça, lalcaldessa tingué el (bon) detall d’explicar la situació dels vaguistes de Movistar. Amb un dels companys vaguistes al costat, però, no gosà deixar-li el micròfon dos minuts, potser perquè no fos cas que el vaguista expressés alguna cosa fora de guió. Si teniu interès a entendre la relació entre l’exercici del poder i l’ús de la paraula, acudiu a l’obra d’un antropòleg francès anarquista, Pierre Clastres, arran de la seva etnografia entre els guaiaquis amazònics –hi ha disponibles diversos llibres traduïts al castellà–. Clastres morí jove, ben aviat al matí, quan en sortir de casa fou atropellat per un camió de repartiment de llet... però sens dubte aquesta és una altra història. L’important és que el vaguista, tot i ser-hi tan a prop, mai no estigué tan lluny del micro. Repetim-ho un cop més: l’intermediari és sempre el mateix que deté el poder.

Mentrestant, BTV tancava el pla per ocultar la gran bandera espanyola que rebia Ada Colau en sortir de la Generalitat. Em va semblar reconèixer, en tota la tarda, una senyera, una estelada d’estel blanc i força republicanes... espanyoles –és que senyeres i estelades no són republicanes?–. País dencavalcaments dolços i ferotges, país de matisos profunds, país estranyament aferrat a la vida, país trepitjat.

L’alcaldessa reiterà tres o quatre cops “Feu-nos fora si no complim el que diem que farem...”. Ningú no gosà replicar-li “Dona, que heu incomplert el Compromís de les escales ja dues vegades en deu dies”, o bé “Senyora alcaldessa, que ja heu incomplert alguna cosa en permetre que gerents i altres càrrecs de lliure designació cobrin molt més del límit salarial establert al vostre codi ètic, mentre feu propaganda de l’estalvi assolit per l’absència de canapès a la cerimònia ritual”.

Tant se val. Vot de confiança i cap endavant. Càrrecs, assessors, ingressos, importàncies personals i narcisismes professionalitzats, comissions executives i individualitats, munts dindividualitats enrotllades amb la llengua fora per ser vora el pastís del poder municipal, dels mitjans de comunicació, de la martingala estructural. La política professional abraça tot l'espectre social. Com qualsevol altra societat occidental, som una societat mesquina: som el que som, no gaire cosa més. Linterrogant és si anirem més enllà de nosaltres mateixos.

Mentrestant, policia a l’encalç de manifestants antifeixistes al barri de Sant Antoni. Això ja resulta prou delicat per intermediar-hi, suposo.

A les darreres setmanes he intentat plantejar el meu temor que fer possible l’impossible consisteixi, bàsicament, a perpetuar la transició 36 anys més. Potser erro. Invariablement, Jakob Böhme: O és que penseu que és pecat preguntar-se pel camí?