LA INVESTIDURA (I)
Si la dreta
política i mediàtica –sobiranista o unionista, socialdemòcrata o liberal–
ha bramat tant, darrerament, contra Barcelona €n Comú no és tant per les
diferències dels projectes polítics respectius, sinó per les semblances que
mantenen tots plegats (més enllà de les voluntats heterogènies de moltes de les
persones votants) i per les dificultats de diferenciar-se els uns dels altres quan els oferiments mostrats tendeixen a assemblar-se tant. Heus ací el rovell de l’ou.
Com s’explica, si no, la successió de governs de PSC-ICV/EUiA i de PSC-ICV/EUiA-ERC a l’Ajuntament de Barcelona del 1979 al 2011, sinó per una integració de representacions (modernitat, progrés, benestar, obertura al capital internacional, catalanisme i espanyolisme mesurats, etc.) i pràctiques (repartiment de càrrecs a través de xarxes clientelars polítiques i personals, execució de models econòmics i urbanístics contra la majoria social treballadora, despolitització i desmobilització creixents, despossessió gradual de drets i de conquestes socials, etc.) que van afartar prou la gent fins al punt de possibilitar la victòria municipal de CiU el 2011? Amb tot, quasi la meitat de la gent no acudeix als col·legis electorals, i qui ho fa sol expressar el seu suport a teatralitzacions concretes, com si hagués de triar el serial televisiu que contemplarà, si fa no fa embadalida, als anys que vindran –que solen ser quatre–.
Com s’explica, si no, la successió de governs de PSC-ICV/EUiA i de PSC-ICV/EUiA-ERC a l’Ajuntament de Barcelona del 1979 al 2011, sinó per una integració de representacions (modernitat, progrés, benestar, obertura al capital internacional, catalanisme i espanyolisme mesurats, etc.) i pràctiques (repartiment de càrrecs a través de xarxes clientelars polítiques i personals, execució de models econòmics i urbanístics contra la majoria social treballadora, despolitització i desmobilització creixents, despossessió gradual de drets i de conquestes socials, etc.) que van afartar prou la gent fins al punt de possibilitar la victòria municipal de CiU el 2011? Amb tot, quasi la meitat de la gent no acudeix als col·legis electorals, i qui ho fa sol expressar el seu suport a teatralitzacions concretes, com si hagués de triar el serial televisiu que contemplarà, si fa no fa embadalida, als anys que vindran –que solen ser quatre–.
La victòria d’Ada
Colau i el projecte social que propugna Barcelona €n Comú, dissabte vinent dia
13, situa les escenificacions possibles del poder allà on pertoca. Ada Colau actuarà com a
alcaldessa d’una coalició socialdemòcrata 1) que no pretén articular un model de relacions socials fora del
marc capitalista, 2) que no concep com una necessitat imperativa la voluntat
popular d’afirmar el dret de catalans i catalanes a autogovernar-nos lliurement
i a autoorganitzar i disposar dels nostres propis recursos, i 3) que de cap manera pretén
debatre la capacitat de les societats europees d’interrelacionar-se fora del
marc econòmic i militar de la Unió Europea
i l’OTAN. Mentre la CUP de Barcelona organitza
assemblees presencials als barris, Barcelona €n Comú anuncia
consultes telemàtiques. El rerefons d’aquestes pràctiques –l’estructuració
d’òrgans de poder popular decisori als barris– queda en suspens. De fet, des del 1937 que està en suspens. Al suport del PSC per formar part del govern municipal només caldrà afegir-hi la previsible entrada d’ERC així que sa excel·lència l’alcaldessa comenci a entreveure les implicacions fiscals de formar part d’un municipi indígena dins un marc colonial –i si no, llibertat de vot i a quedar bé amb tothom, que d’això es tracta–.
Equip
de comunicació de Bcn €n Comú. Podrien tenir feina al sector privat; desconec si aviat seran nomenats nous assessors municipals.
Un àmbit exemplificador
quant al futur immediat rau en el problema de l’accés a
l’habitatge –a propòsit d’això: algú recorda que, a les darrers legislatures
de govern municipal tripartit, ICV-EUiA fou la responsable d’habitatge, amb una
incidència nul·la per resoldre els greus problemes de la ciutat, els quals s’arrossegaven des de la seva entrada al govern municipal el... 1979?–. La futura
alcaldessa ha informat que convocarà els bancs per tractar-ne. Els mateixos
bancs amb què els qui pagaren la campanya electoral de Barcelona €n
Comú (ICV), mantenen un deute que el 2013 era de 13 milions d’€. Bé, el poder
és això: poder econòmic projectat sobre institucions polítiques independentment
de sigles. I una significativa dependència econòmica per part d’aquestes
mateixes sigles –ICV/EUiA-CiU-PSC-ERC-PP-C’s– respecte als poders econòmics
establerts.
Segons el meu parer, ningú no hauria de dubtar que el govern
municipal Bcn €n Comú-PSC i aviat ERC rebrà tot el suport de la CUP en totes aquelles justes mesures
que encaminin la millora urgent de les condicions materials de vida de les classes
populars i de la majoria social treballadora –que està pagant amb la seva salut física i psicològica, i amb una precarització inclement de les seves condicions de vida, aquest procés
d’empobriment–. Un altre assumpte és que s’hi pugui fer més o que s’hi pugui fer menys, o bé que t’expliquin i et justifiquin això i allò altre i que tu tinguis motius o no per creure-t’ho, i encara una altra cosa més seria que els governants ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa. Un segon exemple: en un context en què als governants municipals i regionals de CiU tant se’ls en fot quants xavals continuen desmaiant-se en horari escolar pel fet de no menjar –cal ser una persona repugnant per mantenir-te passiu davant d'una tragèdia quotidiana com aquesta–, i en un context en què els alliberats sindicals grocs –USTEC, CCOO, UGT– porten plàcides dècades i uns anys 2012, 2013, 2014 i el que duem del 2015 tocant-se literalment els pebrots i endrapant torrons nadalencs enllaçats amb vacances enrotllades, mentre els infants són expulsats dels menjadors perquè la família no pot pagar el percentatge de diners no becat, almenys espero que amb la gent de la CUP (els primers a denunciar l’escandalosa manca de beques-menjador ja el 2012) aconseguirem resoldre –amb la màxima rapidesa– afers com aquest, que hauria de fer caure la cara de vergonya de governants ineptes i de còmplices rebentavagues i esquirols, dels quals no pot esperar-se’n res més sinó que els anys els passin al trot alhora que es perpetuen i s’abracen en la seva condició –infausta– de paràsits professionals i traïdors a la classe treballadora.
Amb tot, i més enllà de suport a mesures urgents –i cal que n’hi hagi moltíssimes en aquests mesos d’estiu– que significaran un cop de mà important per esmorteir un pèl de sofriment de moltes persones i famílies, si alguna cosa estableix la diferenciació entre un projecte socialdemòcrata i un de col·lectivista és justament el programa de transformacions socials que des dels sectors emancipadors hom pretén desenvolupar, junt amb els mitjans de participació col·lectius en les preses de decisions. Això demana molt més que matemàtiques bàsiques i sumes de vots: demana la intensificació, l’escampament i l’arrelament d’una cultura política rupturista que ha estat anorreada, marginada i enclaustrada pels poders econòmics, polítics i mediàtics establerts durant aquestes dècades, ara de bracet amb Bcn €n Comú. Una cultura política rupturista que gens té a veure amb vel·leïtats populistes i encarnacions individualistes de projectes cuinats a foc lent al llarg de dècades per... aquells mateixos que ja eren al poder municipal i a les diputacions des del 1979.
Sabem com actuen la Gauche Divine i la Droite Divine, sabem que la crida del dispositiu populista governant a omplir la plaça Sant Jaume dissabte 13 de juny es repetirà els cops que calgui davant de les propostes alternatives que proposarem des dels sectors combatius, i sabem que tot això succeeix mentre ens encaminem cap al que ha de ser la materialització de l’exercici empíric de la independització per desenvolupar –ja– la independència. Mentrestant, anirem espolsant les catifes des dels mateixos balcons que alguns convertiran en pedestals daurats. I, des dels carrers, mirarem de polvoritzar envaniments classistes, associacionismes criminals i explotacions antigues en nom del vell vaixell de l’esperança i la necessitat.
Continuarà.
Post Scriptum: La independència, és a dir, aquell estat de coses en què al capdavall ens mirarem als ulls cara a cara –de més a prop i de més lluny–perquè tots ens coneixerem. I llavors passarem comptes no amb el futur, sinó amb el passat i amb el present. I dels balanços, els beneficis seran per a tothom que ho necessita, per començar a erigir una societat sanament lliure, alegre i solidària. Algú d’aquests que es fa passar per esquerranista és tan babau o tan cínic de pensar que aspirem a la independència per reproduir el dens pou de detritus en què s’ha convertit la història precedent?
Post Scriptum II: Per cert, fins i tot la gent més adotzenada en termes polítics acabarà adonant-se que el que ha fet Bcn €n Comú amb els companys i companyes vaguistes de Movistar és una humiliació en tota regla, com ha estat escrit dins aquest bloc als capítols 14, 15 i 16 de la sèrie "Impostura €n Comú".
Amb tot, i més enllà de suport a mesures urgents –i cal que n’hi hagi moltíssimes en aquests mesos d’estiu– que significaran un cop de mà important per esmorteir un pèl de sofriment de moltes persones i famílies, si alguna cosa estableix la diferenciació entre un projecte socialdemòcrata i un de col·lectivista és justament el programa de transformacions socials que des dels sectors emancipadors hom pretén desenvolupar, junt amb els mitjans de participació col·lectius en les preses de decisions. Això demana molt més que matemàtiques bàsiques i sumes de vots: demana la intensificació, l’escampament i l’arrelament d’una cultura política rupturista que ha estat anorreada, marginada i enclaustrada pels poders econòmics, polítics i mediàtics establerts durant aquestes dècades, ara de bracet amb Bcn €n Comú. Una cultura política rupturista que gens té a veure amb vel·leïtats populistes i encarnacions individualistes de projectes cuinats a foc lent al llarg de dècades per... aquells mateixos que ja eren al poder municipal i a les diputacions des del 1979.
Sabem com actuen la Gauche Divine i la Droite Divine, sabem que la crida del dispositiu populista governant a omplir la plaça Sant Jaume dissabte 13 de juny es repetirà els cops que calgui davant de les propostes alternatives que proposarem des dels sectors combatius, i sabem que tot això succeeix mentre ens encaminem cap al que ha de ser la materialització de l’exercici empíric de la independització per desenvolupar –ja– la independència. Mentrestant, anirem espolsant les catifes des dels mateixos balcons que alguns convertiran en pedestals daurats. I, des dels carrers, mirarem de polvoritzar envaniments classistes, associacionismes criminals i explotacions antigues en nom del vell vaixell de l’esperança i la necessitat.
Continuarà.
***
Post Scriptum: La independència, és a dir, aquell estat de coses en què al capdavall ens mirarem als ulls cara a cara –de més a prop i de més lluny–perquè tots ens coneixerem. I llavors passarem comptes no amb el futur, sinó amb el passat i amb el present. I dels balanços, els beneficis seran per a tothom que ho necessita, per començar a erigir una societat sanament lliure, alegre i solidària. Algú d’aquests que es fa passar per esquerranista és tan babau o tan cínic de pensar que aspirem a la independència per reproduir el dens pou de detritus en què s’ha convertit la història precedent?
Post Scriptum II: Per cert, fins i tot la gent més adotzenada en termes polítics acabarà adonant-se que el que ha fet Bcn €n Comú amb els companys i companyes vaguistes de Movistar és una humiliació en tota regla, com ha estat escrit dins aquest bloc als capítols 14, 15 i 16 de la sèrie "Impostura €n Comú".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada