dimarts, 30 de maig de 2017

Terrorisme d'estat contra ordre públic

Manifestació a Barcelona per l’alliberament de les persones detingudes a l’“Operación Pandora” (16-XII-2014).

TERRORISME D’ESTAT CONTRA ORDRE PÚBLIC
[VILAWEB, 17-XII-2014]
Gerard Horta

Escric aquest article desapassionadament, tanta tendresa de tants westerns m’ha convertit en un home dur. Ho faig, en ple treball de camp, des d’un locutori d’una societat africana feta de dignitats esclafades i explotacions sostingudes, herències de processos colonials antics i moderns, i manllevo el títol d’un text de fa anys de l’Ariadna Pi que analitzava l’exorcització simbòlica del mal a través de la repressió en el marc de les lògiques del capitalisme a Barcelona. Pels missatges de correu de l’organització política en què milito i tot seguit per la notícia de VilaWeb i l’article de l’amic Andreu Barnils m’assabento de la detenció de terroristes anarquistes de la meva ciutat (“Hi ha un home a la presó dels qui avançaven. Junteu-vos. [...] Perquè faci camí”, escrivia Salvat-Papasseit i en feien llum l’Ovidi i en Toti). Just mentre escric això, gent antifeixista distinta i homogèniament solidària s’aplega a la plaça del Diamant. Exposo quatre qüestions que hem de resoldre imperativament.

Primera. N’estic fart d’un ús del llenguatge sistemàticament ignorant i ideològicament brut, per part de determinats periodistes i, és clar, de determinada policia. L’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos de terrorització social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país –el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya– pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent –heretges, bruixes, espiritistes, judeo-maçons, boigs, infants, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes– no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora dels Països Catalans és el fruit de dos processos socials paral·lels: la imposició colonial i l’explotació i la desigualtat que implica la societat de classes. És a dir, família de quatre membres malvivint amb sis-cents euros el mes i impossibilitada de decidir com vol organitzar la seva pròpia societat. I si el conseller Espadaler vol que ho debatem, fem-ho.

Segona. M’estimaria més viure en una societat sense policies ni militars ni banquers, però no sóc prou imbècil per no comprendre que hi ha agents de carrer diguem-ne honestos, que miren de servir aquells que els paguem el sou. (Per això quan un banquer o un millet ens roba i estafa, sempre hi ha un mosso resseguint el solc obscè de les seves petjades.) Ara bé, hom podria arribar a concebre que hi ha conxorxes d'entrada ideològiques que arrosseguem fa anys entre la brigada mòbil, la brigada d’informació, els seus sindicats i els successius aparells dirigents de la conselleria d’Interior. Són conxorxes que expliquen que aquí es componguin arxius il·legals o que, el dia de les Esquadres de fa molt pocs anys, aparegui un alt comandament que decideix de reduir tota anàlisi sociològica a allò que deia la seva àvia o la seva tia o qui fos, de manera que abandona tota reflexió vagament científica per encaminar-nos cap a una apologia del totalitarisme que condueix l’assistència sencera de càrrecs d’Interior i dels mossos a posar-se dempeus i ovacionar-lo amb fervor pre-bèl·lic (bel·licista?, parafeixista?).
 
 Militaritzar els carrers: operació repressiva a Barcelona.
Fotografia: Joan Puig (extret de la premsa a internet).

En aquests anys del segle XXI que hem travessat, ni un sol conseller d’Interior, ni un sol president de la Generalitat no han gosat introduir canvis en la brigada d’informació i en la brigada mòbil, de les quals només la CUP fa anys que exigeix la desarticulació definitiva. Per què ningú no ha mogut ni un dit? Per què tothom té tanta por de tocar-los? Se succeeixen centenars de denúncies anuals, als Països Catalans, contra tots els cossos policíacs a causa de maltractaments i tortures que pateixen persones concretes per part d'agents concrets. I si la cosa arriba a judici i el funcionari arriba a ser condemnat i empresonat, aviat serà absolt. Aquí, ja se sap, et rebenten la melsa, els ossos o els drets perquè els rota i no passa res. Aquí s’utilitza armament il·legal durant anys –“kubotans” o porres extensibles– i no passa res. Aquí, als Països Catalans, moren no sabem quantes persones cada any sota custòdia policíaca i, en el 90% dels casos, no passa res, ni tan sols apareix a la premsa com ha tingut lloc el succés. Aquí ningú no demana d’on vénen aquests protocols de detenció, més sagrats que els Evangelis, segons que sembla. Aquí, el conseller d’Interior Ramon Espadaler estigué una setmana sencera, mesos enrere, repetint a tort i a dret com un lloro gastat: “Quina mena de país és aquest en què qui ha de donar explicacions és la policia?” Faria riure si fóssim al circ dels pallassos que estimem, però això ho repetia el conseller d’Interior. Enlloc, mai, cap periodista no li va respondre: “Conseller, justament perquè vostès tenen el monopoli merament legal, ves, de la violència i la repressió política, aclareixi’ns com la utilitzen (cosa que és el seu deure).” Jo, responent la pregunta del conseller, li diria que té raó: aquest nostre país que volem lliure n’està tip de tant de feixisme d’elements procedents de l’extrema dreta espanyolista i d’aquesta concepció totalitarista de la policia com a servidora dels poderosos i no de determinades necessitats senzilles de la gent.

Tercera. La cantarella que hem de suportar, mòrbida i irracional com la melodia de Nadal dels infants del dia de la loteria espanyola, no seria possible sense la participació hiperactiva d’aquells que des del 1977 fins ara no s’avergonyeixen d’anomenar-se periodistes tot i no practicar l’ofici. Aquest país ha donat periodistes immensos, heroics, persones de tots els colors, potents i delicades, que eren periodistes i ho són perquè pensaven i pensen. I el pensament no pot ser pensament si no és crític, perquè llavors esdevé una altra cosa. Com va succeir el 1978 amb el cas Scala –jo era a la manifestació que va precedir aquest muntatge policíac–, o com va succeir el 2009 amb els anomenats “onze del Raval” –reviseu la famosa portada negra d’El Periódico, o llegiu-ne el llibre que escrigué i compilà el meu company antropòleg de la Universitat de Barcelona Alberto López per revisitar tanta mentida: i encara ara esperem que aparegui un sol gram dels cent quilos d’explosius anunciats, amb famílies destrossades i veïns del Raval empresonats amb llei però sense justícia–. Cap d’aquests periodistes no ha demanat mai disculpes. Disposem de sòlids i bons mitjans periodístics i de periodistes, és clar. El problema són aquells que en tenen el títol malgrat que no saben distingir un comunicat policíac del seu propi full salarial, o de la normalitat, o, encara pitjor, d’un procés històric de la societat sobre la qual juren i perjuren que ens informen. Gent companya, veïna i familiar ha esdevingut de sobte “terrorista anarquista”, després d’un demolidor i rapidíssim treball d’informació –que incloïa una àmplia confrontació de fonts i experiències– de la major part del periodisme d’aquest país. Us agraeixo de tot cor nois i noies, senyors i senyores, que ens amagueu de nou la vida col·lectiva! Bé, no és casual que ens retrobem a VilaWeb un cop i un altre. No hi haurà destitucions, tot continua sota control. Inclosos els nostres mitjans periodístics públics.

Un llibre pot considerar-se com una “prova circumstancial”? (és el que em diu un company de feina). Els llibres de Marx, Bakunin o Manuel de Pedrolo són proves circumstancials” de quina cosa? L’Antic Testament conté centenars d’afirmacions apologètiques de l’ús de la violència. Tenir-ne un exemplar a la prestatgeria de casa cal considerar-ho també en qualitat de “prova circumstancial” d’alguna cosa?

Quarta qüestió i ens n’anem. Ignoro si el conseller Espadaler és gaire intel·ligent, i no ho dic gens pejorativament ni amb un sol pèl de sarcasme. Vostè sap que hi ha aparells estatals conduïts a dinamitar el procés independentista? Com? Per exemple, aguditzant les contradiccions i els antagonismes socials en ple procés mitjançant la repressió, per justificar aquest ordre antic que tant enyoren alguns participants en els actes aquests polits i formosos del dia de les Esquadres o d’una trobada qualsevol al Círculo Ecuestre o al Fomento del Trabajo Nacional... en castellà, si us plau. I, de passada, per afirmar la unitat sagrada de l’imperi més enllà del cel i de la terra. La cosa bona seria que, com sempre, comprovaríem un cop més que qui defensa la independència és la gent treballadora. La dolenta, que ens rebenten el procés. Massa ocupat a ocultar-nos què succeeix dins la policia catalana, massa atrafegat perquè ha de servir el seu propi full salarial i aquesta ambició mesquina –distintiva de la immensa majoria de polítics professionals i de futurs guanyadors de càrrecs–, vostè no dimitirà mai. Per què hauria de fer-ho, oi? Li demano que ens torni els nostres companys i companyes anarquistes sans, immaculats i coratjosos. I plegui, plegui pels morts sota custòdia presents, passats i futurs, per les armes i els arxius il·legals, per tantes pallisses i pallisses i pallisses regalades. I per vergonya.

Primer he sentit un fàstic dens, més tard molta tristesa. Hem d’exercir la independència ara, i no demà passat ni d’aquí a dos anys ni pels Jocs Olímpics de Samoa 2066. La racionalitat és una rosa de foc llunyana feta de fascinacions i vertígens. La invisibilitat és la seva insígnia –el seu nom, llibertat–. Perquè faci camí, juntem-nos.

 ***

Post Scriptum (29-VI-2015):  Es pot empresonar persones pel que pensen i no per actes –considerats il·legals– que no han comès. Quant a l'exconseller Espadaler, tant se val qualsevol petició informativa que se li adreci. Ha exercit, ha cobrat i ja no hi és, ha aportat el seu gra de sorra perquè res no canviï. La transició en moltes de les esferes que comentem no ha servit per res: venim de cultures polítiques profundament totalitaristes que es perden segles enrere, a la nit dels temps, i els polítics professionals de la transició han estat els primers interessats a encobrir-ho tot plegat. Arrosseguem el feixisme sobre les espatlles.