Andrzej Zulawski in memoriam: la vida a tot o res (Possessió, 1981)

 

ANDRZEJ ZULAWSKI IN MEMORIAM:
LA VIDA A TOT O RES
(POSSESSIÓ, 1981) 
[El vidre al cor, 4-VII-2015]
Gerard Horta

Del miler de pel·lícules que vaig veure entre l’adolescència primerenca i la diguem-ne joventut –entre el 1977 i tots els vuitanta–, algunes eren més aviat raretes, si no molt molt molt raretes... Jo era llavors un postmarrec amant empedreït del cinema –continuo sent-ne–. No recordo si aquesta la vaig veure sol o acompanyat de l’Albert, el Mixo, el Trinyic o l’Harmonia Carmona, companya estimada de l’Isabel de Villena que se n’anà aquest estiu passat. Sí que recordo que fou a l’Spring, al passeig de la Bonanova, que era un dels cinemes que feia programes dobles de pel·lis que en deien d’assaig i que era a tocar de l’escola, la qual anava llogant edificis atrotinadots diversos i així exploràvem cada pocs cursos nous territoris. La qüestió és que en acabar de veure la pel·li vaig aixecar-me per anar directament cap a la microbarra de l’Spring, vaig demanar una cervesa i encara contemplo el meu pols ballant de tensió en sostenir el got: el viatge continuava. Tremolava tant que vaig abocar cervesa a la barra. Uff...

Possessió és una obra despietada i molt més inquietant del compte, dirigida per Andrzej Zulawski i protagonitzada per Isabelle Adjani, Sam Neill i Margit Carstensen. S’estrenà el 1981 –res a fer davant d’una crítica benpensant i enfangada–. Desconec com afectà el rodatge la Isabelle Adjani, que hi fa un paper sensacional, extremament pertorbador... ella cada cop s’anà tancant més i més a la mirada pública. Possessió en tota regla, monstruosa, irracional, ferotge i tan profundament humana...

***

Post scriptum (20-II-2016): Dimecres passat (17-II-2016) morí a París Andrzej Zulawski. No crec que valgui la pena dir-ne res tret de mencionar els films que en vaig veure, és a dir, crec que el que té sentit és que vegis les seves pel·lícules. A més de Possessió, em vénen directament a la ment dues obres per mi centrals de la segona meitat del segle XX: L’important és estimar (1974), amb la immensa Romy Schneider, Fabio Testi, Claude Dauphin, Jacques Dutronc i... algú que no sol esmentar-se, el superb Klaus Kinki; i La dona pública (1984), amb Valérie Kaprisky i Francis Huster.

Lamentablement, la passió brutal de Zulawski no és reconeixible en cap altre director. Almenys jo no l’he retrobada mai, enlloc. Un cinema que et du enllà, molt més enllà del vertigen, capaç de conduir-te als abismes de l’ànima en societat, no resulta fàcil de pair en el marc de l’adotzenament ideològic co·lectiu d’Europa. Colpidor, lúcid, poètic, implacable Zulawski mirant de desxifrar els codis ocults, innombrables, de totes les vides que mantenim empresonades a fi que no peti tot amb el seu aflorament sobtat, font múltiple de destrucció i de creació. Qui té el coratge d’invocar la vida que brolla rere la boca de l’infern, de la més absoluta i quotidiana normalitat?

Per poc que puguis endinsa-t’hi, amara-t’en, vibra i remou-te amb aquest cinema, no te’n penediràs. Això sí, no en sortiràs immaculat –d’això es tracta: un altre polonès, l’antropòleg Bronislaw Malinowski, en digué la carn, la sang i els batecs...–.

La vida a tot o res.

Romy Schneider (tràiler de L’important és estimar, 1974). 

Valérie Kaprisky (imatge de La dona pública, 1984).

...només he viscut alguna cosa semblant al tremolor de Possessió amb Eraserhead (David Lynch, 1977) en una sessió nocturna al Casablanca dels Jardinets de Gràcia, per l’estrena el 12 de desembre del 1980: el film em va anar carregant fins que vaig vomitar tot el que havia menjat a l’última setmana, crec que ho vaig ficar tot a la tassa de vàter del cinema. Hi havia arribat completament begut i col·locat, però molt, i el xoc de veure allò fou brutal. Una altra experiència als lavabos del Casablanca fou en sortir de veure una pel·li francesa de la qual no recordo el títol, però amb una tensió psicològica creixent que en feia un infern humanoide en tota regla. Fent un pixum sincrònic amb el Ramon, company ja des dels 4 anys, mentre miccionàvem i eliminàvem tensions sota la forma de residus líquids orgànics ens vam mirar als ulls i vam ser posseïts sota un atac de riure delirant i sorollós. Vam començar a bramar i a plorar amb els rostres desencaixats i un home que va entrar al lavabo, en veure com ens recargolàvem, gemegàvem i sanglotàvem de riure amb llàgrimes als ulls va fer marxa enrere sols obrir la porta, espantat com si fóssim uns empestats. Ho escric per fixar el record.

Zulawski.