Una part de la direcció de CDC, contra la independència

UNA PART DE LA DIRECCIÓ DE CDC, CONTRA LA INDEPENDÈNCIA (MENTIDES QUE FAN RODAR PER DINAMITAR-LA)

[El vidre al cor, 14-X-2017]

Gerard Horta

En recordar la sentència de Walter Benjamin en el sentit que “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’emergència en què vivim no és pas l’excepció, sinó la norma”, l’antropòleg Michael Taussig (Un gigante en convulsiones, 1995) escriu: “Tot el nostre sistema de representació es troba sota estat de setge. ¿Podia ser d’una altra manera?” Edmund Burke (1729-1797) ens n’havia ofert la resposta el 1757: “Cap passió roba a la ment la seva capacitat de raciocini o d’acció amb tanta eficàcia com el terror [...]. Perquè les coses esdevinguin amenaçadores en general, cal la foscor.” Més enllà de la violència física de l’Estat hi ha la instrumentalització de la por, la imposició del pànic com una eina de dominació social, seguint l’actualització que d'aquests processos en feia Naomi Klein (La doctrina del shock, 2008).

Per tant, l’única defensa de què disposem ara com ara és socialitzar la informació sobre el que està succeint, situar-ne les fonts i desentranyar-ne les raons a què obeeix. Això no ho està fent qui hauria de fer-ho (massa anys encarcarats als passadissos de les veus importants). Ara mateix la direcció de CDC, i concretament el sector que encapçalen Pujol i Mas, està provant d’estendre la por dins dels seus rengles i dins la militància de l’ampli espectre independentista, d’ERC a la CUP i de l’ANC a Òmnium i, sobretot, entre tantíssima gent humil que fa dues setmanes ja va prendre partit per la independència. Alguna de la informació que es difon, i que determinades persones d’organitzacions antagòniques a CDC ajuden a esbombar, per ventura deu procedir del mateix Estat espanyol: més endavant ho concreto.

Reunions de palau, despatxos particulars, clubs selectes com el Churchill... els emmascaraments diversos del regionalisme burgès avinguts amb el dispositiu mediàtic pertinent –amb els mitjans de comunicació públics catalans com una eina principal, començant per TV3– a fi d’ocultar l’operació endegada a la mateixa gent que amb els seus cossos possibilità la immensa victòria de l’1-Oct. –insòlita durant dècades i dècades de la contemporaneïtat europea–. Aquesta operació té l’objectiu de frenar l’aplicació de l’article 4.4. de la Llei del Referèndum. (Haurem de malpensar si el dispositiu policíac del 10-Oct al Parc de la Ciutadella tenia la finalitat d’evitar el que es preveia com una resposta de descontentament popular per la suspensió de la declaració d’Independència?)

Partim d’un fet incontestable: vam votar i vam guanyar. Davant d’això, aquell sector de forces reaccionàries que hi ha dins la direcció CDC estan transmetent a determinades persones d’altres organitzacions que els estan fent de corretges de transmissió això que exposo a continuació:

1)   Que no hi ha estructures d'Estat. En part és cert, ja que el processisme estàtic ha consistit justament en això: no fer res, o fer poca cosa, o no fer-hi prou. Es tracta, doncs, de desenvolupar les estructures autònomes gradualment ja com a país independent i d’aprofundir en allò que sí que s’ha dut a terme. Ni més ni menys. Que ningú no se n’oblidi, l’infern és ara i això a Catalunya: dos milions de pobres, 20.000 milions d’euros d’espoliació fiscal anual i riquesa i treball molt desigualment repartits en un context d’ocupació política, cultural i militar que no parem de naturalitzar. L’alternativa a aquest infern sols porta un nom: independència. Amb molta lluita de classes, evidentment (que ningú no alliçoni l’Esquerra Independentista en aquest sentit, sisplau).

2)    Que no hi ha control territorial. És cert que les forces policíaques de l’Estat espanyol, inclosa una part importantíssima dels mossos d’esquadra, abracen més de 15.000 agents. Enfront d’això, l’1-Oct va exemplificar qui controla el territori quan la gent surt al carrer.

3)   Que la Unió Europea tem l’alçament popular català. Mentida, qui ho tem és el sector reaccionari que encara remena les cireres dins CDC, tot mirant d’atemorir-nos. Sense la tasca dels Comitès de Defensa del Referèndum (ara, potser, de la República), coordinada en alguns casos amb els Comitès de Defensa de Barri, no hi hauria hagut la reconquesta aferrissada dels col·legis que possibilità el referèndum. El paper dels CDR resulta fonamental. Que el ciutadà Junqueras dormi amb placidesa mentre altres fan la feina al carrer o que el ciutadà estrella del rock de torn vulgui rebentar-ho convidant a la festa els qui encarnen una de les estratègies de l’Estat –processisme dialogant– per interessos merament personals sols reflecteix la necessitat d’enfortir-ne l’extensió, i l’arrelament i el suport màxim que el conjunt de l’Esquerra Independentista els ha de donar, com ha fet fins ara. I això demana altíssima coordinació amb les forces sindicals del moviment (d’entrada, la COS), perquè n’hi ha que encara han de descobrir que caram és això del món del treball, el món real de la majoria.

4)    Que no hi ha mediadors. En efecte, ara com ara no n’hi ha. Ara bé, això sols succeeix perquè només n’hi haurà quan la independència esdevingui efectiva, ni que consisteixi només a fer, d’entrada, quatre cosetes (aplicar lleis petades per l’Estat). Les declaracions d’alts càrrecs de Bèlgica i Finlàndia aquests dies esdevenen extremament aclaridores. Hi haurà mediadors quan hi hagi dues parts constituïdes com a tals. I hi ha gent que ímplícitament s’està oferint. Això, com assenyala l’Anna Arqué, no respon a cap atzucac, es tracta de feina que han de desenvolupar els governs. Ahir, avui i demà.

5)  Que l’exèrcit ens esclafarà i que la intervenció serà duríssima. Sols l’Estat pot amenaçar en aquests termes, d’amagat o implícitament. Que el sector reaccionari de CDC ho faci seu i ho esbombi, i que des de les altres organitzacions polítiques independentistes se’n faci cas, sols serveix els interessos de l’establishment (tant l’Estat com el regionalisme burgès) a fi de generar un clima de terrorització sociològica. Recordatori: van intentar esclafar-nos l’1-Oct, i van perdre. Detencions massives i assassinats implicarien una resposta popular que afermaria la independència fins a un punt de no retorn. És obvi.

Tot dependrà de la gent, de la majoria social popular catalana, no pas dels senyors i senyores i diputades. I la gent ja ha votat: la decisió està presa. L’autoorganització popular als pobles i barris urbans esdevé el rovell de l’ou per desbaratar, impugnar, replicar i anul·lar la jugada dels representants d’una burgesia regionalista els quals mai no han perdut de vista que, efectivament, som enemics de classe. CDC corre el risc de perdre la militància de base de comarques senceres, en termes electorals el seu futur ni tan sols superaria la CUP, de la mateixa manera que el PP desapareix del mapa electoral català (la setmana que ve disposarem de magnífiques enquestes convenientment maquillades). És innecessari afirmar que apel·lar a noves eleccions seria una jugada més del sector processista estàtic. En conseqüència, ciutadà Puigdemont, aixequi la suspensió i tirem endavant ja. Segueixi la voluntat d’aquest poble.

Aturem cants infernals frustradors, aturem l’autocop. Vam guanyar i encara ens queda una societat nova per guanyar. Fem-ho.

No podem ser si no som lliures.