dijous, 13 d’agost de 2015

Enric Casasses o el misteri creador de la revolució


ENRIC CASASSES
O EL MISTERI CREADOR DE LA REVOLUCIÓ  
[Punt de lectura. ENRIC CASASSES FIGUERES, I-1998]
Gerard Horta 


La poesia fa de mitjancera entre l’intemporal que ve de l’altra banda del vel i el temporal dels contextos humans expulsats del paradís. Els ritus d’aquesta poesia són implacablement innocents i paradoxals, plaents i commovedors, infernals i celestials, i l’Enric Casasses, en qualitat de trobador de les deu mil praderes d’un continent en erupció perpètua, els ha executat. Ell encarna i transcendeix la mística poètica de l’heroi, aquell que en nom de si mateix conquesta a preu fet el camí cap al coneixement i la llibertat. L’import a pagar en aquest pas està fet de sang i fetge, d’ossos esquinçats i consciències esberlades, de fragments i pèrdues i, al capdavall, de trobades i vincles i trossets de vida i torrents d’existència. Són trànsits abordats des de la necessitat més devastadora de totes: que l’esperit es mogui, perquè si no és així petarà de dol i desconsol, perdut al bol del món; són trànsits que ens fan recórrer el trajecte comprès entre la dissociació i la fusió –és a dir, el que va del desert a la terra promesa–, a partir no pas de voluntats de fer, sinó d’actes. Les paraules de l’Enric són actes, en efecte. Amplificar les dinàmiques d’una vida viscuda així conflueix amb la profunditat imprescindible de saber tallar de mil maneres diverses una patata, de relligar la lletra estranya amb el mot del demà, la qual cosa condueix tant sí com no a experiències trasbalsadores, per exemple aprendre a compartir els quatre grans d’arròs i el crostó de pa que duem al sarró en honor de la misericòrdia i el rigor, l’amistat i el ritme de la respiració. Ell acull amb calideses i expressivitats noves i antigues, amb tempestes clares i aigües tranquil·les, l’ocasió de la mirada de la pagesa que cuina patates fregides per al seu home i per a la canalla, i l’ocasió de l’obrer que cuina per a la seva dona i per a la quitxalla, i l’ocasió dels al·lots que cuinen per al veïnat i per als companys de la ciutat del jardí i per a mussols i cargols i  gossos de la nit i gats de la muntanya. Això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

Fotografia de Carles Fargas
(quan no nindico la font és perquè ho desconec).

L’obra escrita d’aquest humà entre humans nodreix al seu si el rugit suau i alhora inclement de la poesia lliure, veritable filla de l’amor i de la gana –això no és pas una metàfora: filla de l’amor i de la gana, sí–. La mena de poesia que no s’allita amb les paraules pel full salarial, els reconeixements terrenals o les al·lucinacions egoiques. L’ànima poètica de l’Enric abraça les terres, en conjunt inexplorades, contingudes entre Guillem infinit d’Aquitània i Joan Brossa, entre la tradició sàvia del poble i l’erudició  màgica i matemàtica de les constel·lacions dels blaus del cel de la nostra història. De la seva flama en surten espurnes de Llull i Ausiàs Marc i Salvat-Papasseit, i de Baudelaire, Maragall, Maiakovski, Char i Verdaguer, i dels gitanos de la Plaça del Raspall del món,  i de quatre-cents joglars més que han passejat per l’amor i la mort plantant cara a l’huracà, abocant-se a l’abisme, acaronant el vent, desafiant el terrabastall de la il·lusió per erigir la casa, l’squat, de la comprensió.

La unió transcendent entre Isabel de Villena –dona que creà escola– i l’alquímia hermeticopornogràfica del cor d’Europa –escola que ens inicià als misteris de la dona... i de l’home– infantà el nostre trobador paradigmàtic del segle XX, faedor de faules esveltes i textos vius contínuament en moviment. Escridassar el silenci i aquietar el bram, bordar com els gossos de consciència infausta i tronar des de la selva, remorejar sonets en forma de jocs i laberints i  dansar seguint els sons de la serp, acolorir pàgines esgrogueïdes i muntar a l’autobús imprevisible enllà de la raó és a l’abast –però ell ho ha realitzat– de tothom i totdon, llevat de l’àmplia gamma d’oficinistes de la cultura –els qui viuen de la creació d’altri sense crear–, una gentalla que, entestada a reduir la creativitat a un espectacle sobre la mercantilitzada misèria espiritual dels esclaus, va ignorar durant vint anys la poesia de Casasses, marginant-la al camp del silenci que et fa créixer. Malgrat tot, al llarg d’aquest període, el nostre poeta ha sabut desempallegar-se de fuetades envejoses i no ha parat d’escriure i navegar a l’oceà liminar de la seva pròpia  vida. I jo us dic que aquesta escriptura, a fe de món, participa d’una manera activa en l’ànima d’un bocí d’humanitat anomenat (els) Països Catalans. Si algú ha rodat per aquestes terres belles i maltractades reconeixent-les i reconeixent-s’hi a cada pas, compartint la llengua comuna dels gitanos erectes de Perpinyà i de les valencianes de tarongines dilatades del sud, aquest algú és ell. La seva intenció ha superat marges, modes, exilis i models, per això no es pot cenyir l’escriptura casassiana com a gran fruit, un altre, de la poesia catalana de l’últim terç del segle XX, ni de bon tros: aquesta escriptura té clavat al cor el viatge pel lloc salvatge, i està compromesa amb la vida del seu temps d’una manera tan bèstia i tan tendra que ha acabat situant-se enllà del temps mateix, fins a accedir als principis que regeixen l’univers, que són els mateixos que regeixen la vida del carrer i els batecs del cor de les persones. I és preferible accedir al misteri de la creació que no pas al despatx dels senyors. No hi ha barrots per a la llibertat, ni comptes corrents per a la virtut fraternal de l’univers.


L’Enric Casasses simbolitza el bard al foc traçut i intuïtiu de l’avantguarda, cantant-nos l’amor que desbarata tots els sentits, en paraules sagrades d’Arthur Rimbaud. Això només és a l’abast dels éssers lliures, dels qui relligant-se a si mateixos es transformen, perquè transformant-se transformen el món. Ei, Europa, celebrem-ho. (Benvinguda, epifania.) Hola Enric, hola germans!