dimecres, 29 de juny de 2016

Un, dos, tres, quatre, cinc: poètica catalana dominant (madmixversion)

Gravat de la coberta: Pilar Estebanell.

Un, dos, tres, quatre, cinc:
poètica catalana dominant
(madmixversion)
[NIT A CHIAPAS, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000]
Gerard Horta

                        Vaig rebentar una lluna  artificial
                        com si fos un professional,
                        un malfat, un animal
                        destrossaglobus, un nazi matamoros,
                        un d’aquests frívols avars,
                        esquitxos poc amables
                        de pensaments mesquins
                        enfilant-se, ups, per destins
                        oblics com garrins secs –ecs–, pus, grans,
                        tics, grossos i nassos, grassos i prims.
                        Fam i festins.
                        (De trossos n’hi ha a cabassos,
                        de complet només n’és
                        qui venç les seves pròpies esfinxs.)
                        I a continuació, la lluna, la vaig recompondre
                        –mala consciència–.
                        (La involució és el maig a fondre:
                        mare paraciència.)
                        N’hi ha que s’autoqualifiquen
                        de  “poetes”, grises animetes,
                        són escorpins, piquen, ambiciosos
                        tenen metes, despatxos
                        i botiguetes; pretensiosos,
                        dels planetes en fan
                        asteroides paranoides
                        que venen com si fossin pisos,
                        en això no hi ha matisos.
                        Amaguen les entranyes
                        al fons dels baguls
                        i esdevenen
                        funcionaris “culturals”,
                        fal·lus incompetents, inútils i ganduls,
                        anus bruts que caguen demòcrates
                        i aristòcrates, burgesos i “creadors
                        progressistes”, bombardejos ufanosos
                        d’entremesos luxosos
                        del capital enaltidors,
                        saberuts de boquilla, analistes
                        ben considerats, prepotents ben pagats,
                        analfabets funcionals. No els emprenyis: són
                        “artistes”,
                        propagandistes,  cabuts “emprenedors”,
                        ferralla, xavalla i manilla d’apagada cerilla,
                        poetets i poetessetes
                        en fortors
                        de plom de pessetes,
                        voraços moribunds
                        sotsobrant
                        per les monedetes
                        en basses enfangades,
                        hipocresies llustrades,
                        embafadors de poca conya,
                        incapaços tremebunds
                        proposant
                        sense vergonya
                        revitalitzar el mercat d’esclaus i cagades
                        mitjançant la venda de jous
                        i masses descentrades;
                        porca malifeta, tristos auguris, naus enfonsades,
                        adversitat extreta de rara treta
                        permesa en norma dreta. Trencats els ous,
                        fossats curulls de cocodrils traginant
                        comptes corrents, mercadejant –tafurs–
                        els contes i el no-res,
                        ¿ens adoctrinareu en eufemismes rítmics
                        d’una manera reiterativa i discordant?,
                        ¿ens convidareu a pícnics
                        en la pradera interactiva i al·lucinant,
                        realitat virtual de l’oficinista petulant?
                        ¿persistireu a estigmatitzar l’animisme?
                        ¿ens ensinistrareu a vampiritzar el proïsme?
                        ¿a esquarterar les entranyes
                        dels outsiders, dels marginats?
                        I els poetes pobres, ai,
                        els dels camins “amagats”:
                        narcisisme, presumpcions,
                        mediocre preciosisme,
                        alguns cops –¿coma?– males intencions,
                        imatges: jo, jo, jo;
                        miratges: oh, oh, oh.
                        Un jo repetit fins a l’hora
                        de fer nonetes,
                        un oh avorrit dins o fora,
                        un ser pastetes,
                        l’ego com a full d’ingressos i despeses:
                        jo et somric i tu m’afirmes,
                        si beses mon melic et confirmes,
                        sóc poeta bo –en la foscor–,
                        sóc pometa –podrideta, mala maror–.
                        ¡Per déu, si no s’hi veuen!,
                        ¿què en treuen
                        de tot això?
                        I –“I...”– els crítics literaris,
                        guturals eraris
                        tòpics típics
                        frenètics llepaires
                        els criticaires, trinxeraires
                        que no repliquen
                        perquè s’apliquen
                        a aprendre a comptar:
                        ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        dinerets, calerons, ara vinc!,
                        ¡calerets, dinerons, enxampar-ne, pillar-ne, ja en
                        tinc!
                        Una crítica literària
                        en avantguarda
                        imaginària,
                        ¿sensibilitat, coneixement?,
                        cretinitat a l’antípoda d’enteniment,
                        continent i contingut,
                        un, dos, deu milions, no hi fa res...
                        que bé que entenc, cervell espremut,
                        les xifres del rebut,
                        escriuré un llibre,
                        seré pometa podrideta, dos 
                        llibres, corro, em trepitjo el morro,
                        criticaire pometa, ¡un, dos, tres, quatre, cinc,
                        bancs, llibretes i caixes: sóc aquí!
                        Rates agarrades:
                        dir “sis” no compensa.
                        Llémenes arrapades:
                        ¿el “set”? ¡inconegut!,
                        és a dir, no existeix
                        (deslliurat del prec de sentir, no pateix).
                        El “vuit” no, mama,
                        que temo la nit.
                        El buit no, paròdia de fama,
                        que em llepo el dit
                        perquè em mireu,
                        així eludeixo oblit
                        de sorda trama
                        –¿absència de pare o presència de mare
                        o transferència densa o a l’inrevés?
                        ¡¡¡Llarguíssim, escruixidor etzzzètera!!!
                        Indoctíssim distribuïdor de lletra:
                        tot en vós és nyepa, fingit bes
                        de grotesc emperador,
                        enze voluptuós,
                        ¿et trenco la cama i t’enterro al bassiot?
                        ¡Psicobèstia, serial killer,
                        black poetry, big colobrot!–,
                        mmmm, bandera roja i brigate rosse...
                        ¡oiga señor, un Martini seco por favor!,
                        i l’un, o l’altre,
                        penjat d’un pont,
                        escridassant l’invisible:
                        ¿on sóc, què faig, què vull?
                        (roc, raig, remull),
                        ¿què és la vida?
                        (¿pedaç inadmissible?
                        ¿mirada sense mida?
                        ¿desfermar l’incompatible?).
                        Regressen ressons
                        de tempestes passades:
                        ¡transgredir, contravenir,
                        transmutar, viatjar
                        fins als límits
                        externs de l’atmosfera
                        –tímids, fraterns–,
                        diguem-ne exosfera,
                        i voltar cap
                        a l’espai on no s’ha vist mai
                        rodar amb el nap
                        a l’hora de sopar,
                        allà on els arbres
                        neixen alts
                        escapolint-se d’esperit esporuguit
                        i els raves
                        creixen blancs
                        i lluents,
                        alliberats de crispació
                        per teixir estimació –¿fruits?–
                        a déus profans resplendents
                        ¡més d’un cop –tornem-hi– per humans atemorits!
                        –estigueu amatents: el que us ve us pretén.
                        A baix, a l’infern,
                        afanys pomposos
                        –guanys sucosos–
                        d’historiadors cronistes difamadors
                        de pobles i cultures,
                        –robadors de mobles,
                        socis antiquaris d’explotacions futures–
                        que no s’han estudiat
                        ni a ells mateixos,
                        que no s’han atansat mai al riu
                        per veure-hi peixos
                        avançant junts pels relleixos
                        de la paret del niu de la imperfecció.
                        ¿Acadèmia?, ¡pol·lució!
                        Bossa bruta de farsants capgrossos,
                        fardells sinistres,
                        pixavagants llardosos,
                        quadra de mossos malignes.
                        Mamarratxos fidedignes, malverseu
                        el que mireu, energies i vidències,
                        comunitat rompuda, fraternitat fumuda,
                        heu potejat sincer estendard:
                        ¿hi ha res de què no us hagueu aprofitat?
                        Veritat rude, tinc set,
                        ma garrafa vol líquid
                        diferent d’aquest, 
                        no he arribat a l’amor solar
                        per vosaltres, porucs,
                        no he capgirat la fredor mortal
                        pels sapastres, rucs.
                        Sou necis, abusons, escanya-rals,
                        copistes extraviats en catequismes que teatralitzo.
                        Per això, indignes, us profetitzo
                        que al judici les vostres testes rebran
                        del magne tigre l’últim grrrgrgan,
                        el darrer desfici,
                        les bastonades més punyents,
                        clatellades convenients
                        al vostre malson llarg, mera caritat
                        en era d’incredulitat:
                        per esmorteir tal sofriment
                        no hi haurà ni cos ni paravent
                        –no hi ha roba ni ombrel·la per a aturar
                        divina mala llet–.
                        (¿El totpoderós traficar? ¡Au, va!)
                        No encebo les engrunes de la rancúnia,
                        tampoc no respecto les espurnes de la tírria,
                        ni ràbia, malícia i esquírria.
                        Hem d’abatre les veles
                        no de la nau
                        ni de la guerra ni de la pau,
                        sinó d’aquesta barcassa,
                        vella carcassa
                        de mala mort
                        que no salvarà
                        ni un cop de pala
                        ni un poc de sort.
                        Res a batre.
                        Mascarada, barraca
                        guarnida amb collars de perles
                        –que amb les ments esberles–
                        i calçotets de seda, fira de pira
                        per a l’òpera de la gran veda
                        dels trossets supervivents de germanor,
                        atractiva melodia
                        sota síncope, tonyina col·lectiva i estupor.
                        Veus aplegar-se
                        reus matar-se
                        vells i joves
                        ventar-se els anells
                        –¡imbècils dobles, al quadrat i a parells!–
                        i somriure’s i fer-se costat,
                        malviure i reviure, colonitzar,
                        tocar la fava, empixonar,
                        sacrificar la pava al sopar,
                        en aplaudiments burxar, clíniques trobades,
                        patològics agraïments, celebracions,
                        seleccions, premis, usurpacions,
                        subvencions, publicacions,
                        romanços, vacuïtat, martingala,
                        enganyifa, trampa, mala passada.
                        Els de dalt i els de baix,
                        a tort i a dret,
                        cremant matolls a preu fet,
                        convertint jardins en passadís estret. 
                        Expiació, allunya’ls en l’abisme
                        pregon. Foc purificador
                        –ai proesa, si em moc executor–,
                        allibera’ns d’aquesta pústula
                        hipòcritament pusil·lànime,
                        purrialla tèrbola, corrupta, culpable,
                        ominosa, execrable, compulsiva,
                        odiosa, repulsiva, abominable.
                        Passió, esvaeix-ne els pecats
                        mil ocasions penjats
                        en la terra acollidora
                        de la còpula celestial, t’ho prego.
                        Ma nina no te la nego
                        però endevinar la mina,
                        el sot i la cavitat,
                        paisatge brillant
                        i so quiet
                        no m’és fàcil, sóc excèntric, retardat
                        del demà, fetitxe avançat, talismà col·loquial,
                        antiheroi de temps que no ha arribat,
                        prodigi jactanciós connectat a exorcitzar
                        el conjur de l’adversitat impermeable,
                        albufera d’un avui ensucrat, anar dient
                        que el passatge bíblic tira endavant
                        mentre miro expectant aguaitador concitant,
                        disbarat conspicu,
                        ¿serà oratge nuclear
                        o terrabastall de blancor?
                        ¿Sóc algú per a apaivagar
                        fúries que provenen del centre del món?
                        (Per ventura alguna cosa més que un malnom
                        –l’aventura, l’una, més que rosa és malson–.)
                        Aquests exigus cretins,
                        radiats de bajanades, fètids d’esplins,
                        aclaparadorament majoritaris,
                        ordinàriament ferins,
                        majoritàriament nimis,
                        nímiament pèssims, ¿exploren?
                        Devoren i consenteixen mamelles siliconades,
                        repeteixen cantarelles gastades
                        fins a la fi dels tristos mots suats
                        com els mistos xops, inutilitzats
                        –rovellats, repetits,
                        magrejats, pervertits.
                        Menys que garrepes: ¡zero!
                        Per no ser, no són companys
                        ni de les amebes ni del credo.
                        Nois, desbaratem el terror,
                        jo aquí no m’hi quedo.
                        Un prec sever, manifestat al públic
                        –un deix rebec, expressat al púdic–
                        constata que el que és fora d’un
                        és dintre d’un,
                        tot és un punt
                        al lament que et té present.
                        Així doncs, juxtaposem  jornades
                        neguitoses, esforços sincers,
                        visions il·luminades.
                        Expandirem substàncies d’acràcies noves,
                        antics aplecs per a l’acreixement, ¿aclarirem
                        pràctiques amargues per a despatxar
                        amb formalisme intranscendent
                        impostors que torregen enmig
                        del ciment devastador?
                        Esquitx de voltors,
                        pigment lúgubre,
                        fanfarrons perdonavides
                        els del consell de supervisió.
                        No escolten pas, els senyors:
                        parlen, escriuen, classifiquen,
                        pontifiquen, oculten, silencien
                        (editorials, diaris, ràdios, televisions,
                        universitats: discursos delirants,
                        dansarins cadavèrics
                        de simfonies hivernals).
                        No m’atabaleu, al cap i a la fi,
                        paraules no n’hi ha
                        ni de teves ni de meves,
                        pertot musiqueries cegues,
                        tripijocs de bledes...
                        Volia iniciar-vos en la composició
                        dels indis blaus
                        de la tribu del punxó,
                        preparats per a fer la gran funció.
                        Però se’ls han polit tots.
                        Occidors: n’heu fet una figura
                        retòrica, de cada un dels membres amputats,
                        dels terrossos incinerats,
                        de les mítiques demències
                        del líquid vermell de les benevolències, 
                        n’heu fet aquesta “poètica catalana dominant”.
                        No tot és clar, no tot és angost,
                        no tot és rar, no tot és tosc:
                        hi ha paraules –la mena de paraules que abracen
                        l’univers, les que no s’esborren
                        ni es disfressen ni es desplacen
                        ni s’engeguen ni s’escarrassen
                        ni s’estressen ni s’escorxen
                        ni es fatiguen ni es pluralitzen
                        ni s’entatxonen ni s’envegen
                        ni s’encarreguen ni es conxorxen
                        ni s’informatitzen ni es rabegen–
                        clavades al mirall de l’eternitat,
                        de vegades fixades a l’espill de l’anonimat
                        al llarg de la nostra rosa
                        arrelada a l’ombra
                        sobre dies i vents i vins i harmonies.
                        Homenatgem
                        predecessors savis, transoceànics rebesavis
                        del poble a tocar,
                        que no és on ets, sinó al costat.
                        Tanmateix, els qui cimegen excel·leixen, 
                        i se’ls han polit. Han arrasat tòtems,
                        tipis i poblats. Se n’han afartat.
                        I els falsos conductors
                        –els presentadors, el panorama,
                        periodistes mancats, de fal·làcies faedors,
                        justificadors de la fàbrica, els abusos i l’explotació,
                        els planificadors de l’holograma
                        literari, sols televisius
                        tan folgosos, estúpids gasius per naixement
                        precari,
                        els qui es gronxen en la importància personal,
                        els qui rodanxen la geografia del genial–
                        d’avui són els mateixos, 
                        i cada cop n’hi ha més de mateixos,
                        i més merda al carrer i l’aire que put
                        brut i la vida que truny
                        i retruny i peta i rebenta
                        i esclata i t’espanta i t’atreu
                        i t’enxampa i t’encoloma
                        i t’enrampa i s’aploma
                        i et crema i t’ensordeix
                        i et frena i et cobreix
                        i t’esclafa i t’eleva
                        i t’aplaca i et releva
                        i et mira i t’alimenta
                        calenta calenta calenta.
                        Yo la tengo
                        (dura). Una vida electropura.
                        En un temps altre
                        hi hagué índies i indis catalans,
                        gentilesa als cors
                        sang al paisatge
                        música a les muntanyes
                        al cel coratge
                        llibertat a les presons.
                        Vam ocupar boscos i fàbriques
                        i vam ensorrar els motors
                        i ens bellugàrem amb veles
                        al vent emissari de tots els consols.
                        ¡¡¡El vent emissari de tots els consols, eh!!!
                        Observeu els senyors,
                        amb quina lleugeresa arramben els termes
                        als confins de la masmorra,
                        com els qui esclavitzen dofins a cops de porra.
                        ¿No sueu, cabrons?
                        Tanta densitat de toxines, deu ser
                         –criminals destinats a les dioxines, és cert
                         (empasseu-vos benzina i PVC).
                        ¿No tremoleu? Immòbils, estàtics,
                        de telespectadors fanàtics guiatge,
                        amb prou feines canviar
                        un hàbit de prestatge.
                        No us moveu,
                        no albireu eines per a jugar
                        al trànsit, superar el muntatge.
                        ¿Què batega bum-bum?:
                        ¿els mecanismes secrets
                        de maquinàries malaltisses?,
                        ¿en comissaries... rutinàries pallisses?,
                        ¿una bomba, uns escombra,
                        un petarrot pataplof, el Dr. Carl Orff,
                        el cotxe, el conductor, la torre d’alta tensió?
                        ¿Embadoqueu intel·lectes crèduls,
                        entabaneu cenobites predilectes, trèmuls,
                        ordre d’altra dimensió?
                        ¡Merrameu! ¡Combat!
                        ¡Bonifacis, feu-me costat!
                        ¡Aquanautes, deixeu enrere els sentiments,
                        volem! Ultrapassem la sagacitat,
                        el murmurejar, les estafes contínues
                        d’aquells que ens volen manar
                        –merda d’autoritats
                        de municipis, nació i estats–.
                        Patriotisme és feixisme,
                        independència és revolució
                        (he nascut als Països Catalans,
                        una part de la creació
                        –el permís me’l dono jo, ¿qui si no?–).
                        No demano plor,
                        ni fer mal a ningú,
                        viure tan sols, un gros retoc.
                        Conflicte, soroll eixordador...
                        escriure silencis, ejectar
                        paraencícliques en papers usats,
                        rebregats, contaminats,
                        amorfa paraplegia occidental. Detonar,
                        desmaquillar, compaginar declivis incessants,
                        decrèpits, navilis pretèrits.
                        He galvanitzat gamarussos
                        amb un somriure, amb un somriure
                        m’he ficat en deu mil embussos,
                        he arrebossat patates...
                        –igualment, he amanit mentides
                        i pastes farcides de remordiment–, 
                        he rebentat llunes artificials,
                        he encavalcat quatre-cents enganys,
                        he desatès penes rígides,
                        m’he despullat  per distingir les gammes frígides
                        de la blasfèmia i consagrar allò de què m’he
                        desprès
                        a experiència d’intuïtiva intel·ligència,
                        sentit de les coses.
                        (De les noses se’n treu profit, paciència.)
                        He vist i he estimat
                        la Terra en flames.
                        Una festa (a Chiapas, on sigui, és):
                        s’hi eleven tons aguts i greus
                        davant llavors d’altres móns, 
                        i diuen: per a nosaltres re; per a tothom, tot.
                        Sons de joncs d’erudicions pietoses
                        de portes a eternes raons.
                        Ho teniu al davant, a l’aire,
                        al vostre abast,
                        fregant el caire
                        del nostre desgast
                        i no en voleu aprendre,
                        i no ho voleu pretendre.
                        ¿Com és possible? La poètica catalana dominant,
                        mimètica de la palangana benestant,
                        una condició moral escandalosa...
                        previsible fecalitat descoratjadora.
                        Viaranys insans de l’evolució,
                        declinació global d’utopia galdosa,
                        propugno el retorn d’aquests deficients
                        a les urpes de la perdició.
                        L’art continua dessagnant-se en l’ofuscació del
                        carrer
                        de la sorra del mar,
                        com el mal peu en veure l’esquer
                        de gorra aliena que pot trepitjar.
                        S’ha de fer:
                        la vida quotidiana és batalla fonamental,
                        baralla elemental
                        a vida o mort. Estimar, amor...
                        Serà gresca grossa
                        i la farem, a fe de món
                        –a quin preu, però...–.
                        Plantar-hi cara
                        com si fóssim un gos
                        i travesséssim un bosc
                        ple de monstres, entorn fosc,
                        travessia sense retorn...
                        xicotes, xicots, ¿sabeu
                        de vertigen, basarda i paor?
                        ¡Som gossos i gosses
                        –n’hi ha de negres, bordes i rosses–,
                        en som un, tres o dos,
                        alegria i humor
                        jo sóc tu
                        tu ets jo
                        versions remesclades
                        percepcions revisitades!
                        Si t’hi poses,
                        mots tendres
                        idees corbes
                        i bacones joioses:
                        ¡¡¡HAU!!!