divendres, 7 d’octubre de 2016

Yo La Tengo (1)


yo la tengo (1995): blue line swinger

En viu el 1995 a Santa Mònica, un bell poble al capdamunt de la Serra de Tramuntana curull de restaurants mexiques més aviat fal·laços –és una broma–. Ballats en mode gradualment accelerat al Bikini i l’Apol·lo de Barcelona (Jaume The Healers, Maria, Anna, Sílvia, Manel, Marce Two Dead Cats). Si haguéssim fet honor al ritme salvatge hauríem acabat cremant tots dos locals, fins la ciutat... per bé que no fou així, senyores i senyors.

...si ho haguéssim cremat tot, però, estic convençut que a continuació hauríem expressat un exquisit “Disculpin les molèsties”. A cor, amb tendresa.

Una estrambòtica relació amb l’espai i el temps socials em fa escriure coses estranyes com això, plenament lúcid que si no va cremar el Cabaret Voltaire a la fi dels setanta significa que calia esperar noves dècades.

Jim Morrison: “Tots els infants han embogit esperant la pluja d’estiu.