dilluns, 28 de setembre de 2015

Huaves o Mero Ikooc?: Qui són, qui som?

Mercat.

Huaves o mero ikooc?: qui són?, qui som?
[AVUI, 4-I-2001]
Gerard Horta

El terme huave fou encunyat pels zapoteques, famosos per les justíssimes revoltes de Chiapas, malgrat que dissortadament aquesta bona consideració no s’ha estès ni als pagesos catalans dels Pirineus, ni a les nacions innuit de les latituds nord-polars ni als caçadors-recol·lectors ¡kung africans: paradoxes de la moda! Huave significa “la gent que es podreix a la humitat”, o bé potser és una metamorfosi del patronímic huazonteco, que ve de Huazontlan. Mero ikooc, en canvi, és el nom que els huaves s’autoconfereixen: enclou el conjunt de poblacions que parlen huave, i el seu sentit remet a la categoria de “veritables nosaltres”. El terme huave moel defineix els estrangers; i missig s’aplica als habitants de l’Istme de Tehuantepec.  

La història dels huaves ha estat marcada per la seva relació asimètrica amb els zapoteques, que han actuat d’una manera brutal amb ells, titllant-los com a “inferiors”: les conceptualitzacions zapoteques d’aquests són etnocèntriques, cruels, denigrants fora mida, i revelen la seva posició dominant.

Els estudiosos europeus de la societat huave són poquíssims i no se’n troba res, aquí. En sabem pels contes d’Albert Mestres, per l’excel·lent monografia Cultura e identidad étnica en la región huave, de J. Hernández i J. Lizama –editat per la Universidad Autónoma Benito Juárez de Oaxaca i que comprèn una amplíssima bibliografia d’un centenar de recerques entorn dels huaves (provinents d’antropòlegs mexicans, nord-americans i italians)–, i per l’opuscle Huaves, de S. Millán i B. Terrazas –editat per l’Instituto Nacional Indigenista–, que ens ha cedit l’antropòloga Sílvia Bofill.

La societat huave habita un litoral del Golf de Tehuantepec, a Oaxaca, damunt de l’estat de Chiapas, envoltant dues llacunes (Mar Superior i Mar Inferior). Hi ha una sola estació seca amb algun intèrval plujós. Les possibilitats de comunicació entre els quatre municipis principals (San Dionisio, San Mateo, San Francisco i Santa Maria del Mar) es redueixen a un transport públic per terra escàs i a la travessia marítima de les llacunes quan el vent ho permet. A escala econòmica, depenen de l’enclavament petrolier de Salina Cruz. El 1674, dins la Geográfica descripción del dominicà fra Francisco de Burgoa, s’hi suggereix que els huaves i la seva llengua vénen de l’Amèrica central o de més cap al sud, del domini inca (versió que els huaves fan seva). Per les seves terres hi passaren maies i asteques, però son els zapoteques els qui obligaren els mixes –veïns dels huaves– a refugiar-se a les muntanyes i els huaves a enretirar-se cap al mar. Així com els mixes mantingueren una resistència armada constant contra l’Administració colonial espanyola, els huaves s’hi relacionaren dintre d’uns paràmetres a la força “pacífics”.

 Agrupament huave (1908).

Durant els segles XVIII i XIX la societat huave va estar alliberada de l’església catòlica a causa dels conflictes entre els diversos ordes monàstics, potser això explica per què fins ara mateix els huaves segueixen les categoritzacions pròpies sobre “salut” i “malaltia”. La Revolució mexicana del 1910, escenari de desplaçaments massius de joves a fi d’engruixir els bàndols en combat, veié el reclutament de joves huaves a banda i banda. En derivà una reducció del territori huave original sobre una població delmada, cosa que aprofitaren els colons zapoteques i que generà més conflictes per la lluita pel territori, molt importants el 1972 i el 1978.

La societat huave abraça prop de 12.000 habitants. Es tracta d’una societat pescadora, si bé la salinització gradual dels mars ha fet créixer la pràctica de l’agricultura i la ramaderia (que amb prou feines superen el consum domèstic). L’artesania és una altra de les tàctiques de supervivència econòmica.

Els huaves s’organitzen a l’entorn de dos poders, el religiós i el municipal. Aquestes assignacions de càrrecs obliguen els escollits a efectuar les tasques encomanades per la comunitat tot i no percebre’n una retribució econòmica. La jerarquització és escrupolosa, i en depenen tots els ordres cerimonials i rituals sobre la base dels quals s’estableixen les relacions entre l’estructura civil i la religiosa, i entre les dinàmiques terrenals dels huaves i els plans invisibles que interpel·len: el camp simbòlic balla entre la sol·licitud de pluja, la pesca i el benestar de la població. L’organització social huave amb prou feines es manté a San Mateo del Mar, l’únic municipi on tot just vigeix el treball comunitari (tequio). A San Francisco de Mar i San Dionisio de Mar ja s’organitza el sistema de càrrecs mitjançant vots a partits polítics.

L’estratègia de l’Estat mexicà d’enfrontar societats minoritzades entre elles, la pressió demogràfica, territorial, econòmica, cultural, i de vegades mera imposició violenta dels zapoteques sobre els huaves, la seva manca de recursos per modernitzar i mantenir equipaments i embarcacions de pesca, i la necessitat imperativa d’introduir-se amb unes mínimes garanties en el circuit economicomercantil situen els huaves a mig camí del glorificat creixement sostenible mantenint-hi la identitat pròpia i l’etiquetatge funerari amb què es distingeixen als museus etnogràfics les societats arrasades. Que Teat Montioc, el déu del Raig dels mero ikooc, amo de tot –el Quetzalcóatl dels mexiques–, els acompanyi.