dimarts, 29 de setembre de 2015

Transoceànics huaves: veritables nosaltres



TRansoceànics huaves: veritables nosaltres

[AVUI, 4-I-2001]
Gerard Horta

[El conte de la llacuna. Mites i llegendes dels indis huave, Albert Mestres. Empúries. Barcelona, 2000.]

En un diàleg (Recuerdos, sueños, pensamientos, 1991) entre el suís Carl Gustav Jung i l’indi pueblo del nord de Mèxic Ochwia Biano, aquest li diu: “Creiem que els blancs estan bojos”. “Per què?”, inquireix Jung. “Ells diuen que pensen amb el cap”, respon. “Dons és clar. Amb què penses, tu?”, replica el blanc. “Nosaltres pensem aquí”, aclareix Ochwia Biano assenyalant el seu cor. Trobades amb aquestes connotacions són a la base de la relació entre Carlos Castaneda i el iaqui Don Juan, Antonin Artaud i els tarahumara, Richard Luxton i els maia... Si l’ocell rapinyaire occidental en forma de missioner catolicista, soldat conqueridor, executiu de multinacional o professional d’una ONG es trasbalsa davant d’aquest gest és perquè ha topat uns homes que són al seu lloc.

Albert Mestres ha reelaborat una part de la cultura oral huave, el que els occidentals en diríem “mitologia”, contes i llegendes, i que, com indicà Bronislaw Malinowski, aquí se’n diria també “història” (la “història” com a mapa mitològic dels occidentals). Mestres trobà un dia el recull d’històries de l’italià Gerardo Bamonte Huave. Realtà e mito tra gli indios delle lagune, i volgué traduir-ne i literaturitzar-ne el material. Probablement, entre les versions dels informadors de Bamonte, les transcripcions, interpretacions i traduccions d’aquest i les traduccions, adaptacions i reelaboracions posteriors de Mestres s’hauran esmunyit uns quants granets del saquet del camí huave: és el preu de la recerca etnològica i el que en deriva. Tanmateix, són contes valuosos que han de ser llegits: per la bellíssima profunditat de l’expressió cultural d’una nació de prop de 12.000 éssers (uns 10.000 dels quals també parlen castellà); i, en segon lloc, perquè aquest llibre ens acosta a l’esperit dels huaves com mai un lector en català s’hi ha acostat. El viatge antropològic està solcat per transvasaments, interferències i pèrdues (ho rememorava metafòricament G. Bateson en estudiar els iatmul dins Naven: potser l’antropòleg desvetlla foscors per cobrir-les mitjançant explicacions), però és a costa de la tasca feixuga d’entendre’ns els uns als altres –malgrat, a través i sobre la base de nosaltres mateixos– que els humans hem pogut aprendre’n, encara que sigui idealment. El catàleg dens de la humanitat ens és incomprensible si no atenem els trànsits ferms en què membres de cultures diferents es comuniquen, dins el calidoscopi atapeït dels contextos humans.

Hi ha hagut i hi ha innombrables societats minoritzades obligades a refugiar-se, per això tot “aïllament” és fals si no aclarim respecte a què s’està “aïllat”: el món són transferències, barreges i cosmopolitismes obligats o volguts. Com han escrit els antropòlegs mexicans J. Hernández i J. Lizama, els huaves, per comprar, vendre i viatjar han hagut de travessar sempre terra zapoteca, amb el que implica a nivell de contacte. La verbositat tan en voga sobre “multiculturalisme” i “interculturalitat” amb què s’ha saquejat el vocabulari de la disciplina antropològica persevera en un oblit preocupant: la història de les societats humanes és un seguit d’influències culturals recíproques, entre elles i dintre d’elles. Discursejar-ne és descobrir la sopa d’all i diferenciar amb motivacions fosques. En paraules de M. Delgado, el conflicte no rau en la diferència, sinó en la diferenciació: és quan diferenciem que comencem a establir divisions i desigualtats. Que un lector català intenti conèixer altres històries, d’homes i dones huaves, és al cap i a la fi un mitjà perquè ens expliquem a nosaltres mateixos.

Històries fascinants
El conte de la llacuna adopta una forma circular: la manera com s’ha trenat conte rere conte és sensacional, enlluernadora per ella mateixa. Amb Pedro el Conill, el Coiot i la Sirena i peixos i tords i blat de moro, la cosmovisió huave es dóna amb plenitud al llarg d’aquesta representació del seu univers simbòlic. Si els mites són al mateix temps el referent de la causa i la finalitat de l’acció social, les històries huaves ens expliquen per què i per a què: travessant la geografia del social aquests contes es constitueixen en qualitat de model a què acudir a l’hora d’interpretar el món.

Ens hi són referides peticions i prescripcions, oposicions binàries i trinitats, parentiu i amistat, mules, ases i carrets, esferes terrenals i celestials, els ens invisibles i els camps intermedis entre la terra i el mar, les relacions humanes, la seva sexualitat, les condicions materials de vida i el moviment dels seus esperits, del vent i la pluja. De la dolcesa a la inclemència, divertidament i amb duresa, fruïm d’un recull que captiva l’infant i l’adult i vivim una commoció feliç de les emocions. Llegint-los, hem estat huaves. Mestres ens ha apropat a una gent que desconeíxiem i que mitjançant aquestes històries ens han ofert senyals de vida formidables, tant com Shakespeare i Blake, de debò. Dos apunts finals: com a tot arreu, hi ha huaves que han assumit com a pròpia la percepció que els colonitzadors tenen d’ells, que són els colonitzats; i n’hi ha que estan recuperant la dignitat perduda en el nom de la Verge del Mar, i que estan reconstruint i manejant imaginaris i símbols propis: bateguen.