dilluns, 26 d’octubre de 2015

Catalunya - Cap Verd: Llampecs sobre l'aigua

Colors.

Catalunya - Cap Verd: llampecs sobre l’aigua
[APUNt inèdit, I-2014]

Prèvia: observeu els 31 segons inicials daquest vídeo, especialment els segons 17, 18, 19 i 20. Es tracta de la crònica de RTVE a la mateixa nit del partit de futbol Catalunya - Cap Verd del 30-XII-2013. Manllevo la segona part del títol de lexcel·lent –commovedora– pel·lícula que Nicholas Ray i Win Wenders compongueren el 1979.
 ***

A les tardors del 2009, 2010 i 2011 vaig dur a terme treball de camp a l’illa capverdiana de Santiago [i a la del 2014 ho faria a la de São Vicente], sobre la relació entre els processos de transformació urbana i el transport col·lectiu interurbà, que a Cap Verd és protagonitzat exclusivament a través de furgonetes per a passatgers i mercaderies anomenades hiace (pel model Hiace de l’empresa Toyota, estès en tot l’Àfrica). Allà he fet companys magnífics, la gent humil treballadora, i allà he conegut les realitats d’un país literalment esclavitzat i terroritzat durant 450 anys pel poder colonial portuguès. Un país en què el reflex colonial, ben viu encara, es manifesta simbòlicament i culturalment, per exemple, en el seguiment del futbol a través dels grans clubs portuguesos –Bemfica, Sporting, Porto– i europeus –amb el Barça al capdavant–. Per aquesta raó, l’esclat de la selecció de Cap Verd als darrers anys ha catalitzat esperances de trobar un lloc al mapa del món. En un país en què per a moltes persones no és habitual posseir un televisor a casa i en què la majoria social viu en condicions materials humils, amb un percentatge de població emigrada a Europa i els EUA altíssim, poder fruir de la visió del futbol en el televisor del bar del poble no deixa de ser un petit consol.

El proppassat 30-XII-2013 vaig assistir, apassionat, al Catalunya - Cap Verd amb companys antropòlegs i amb membres de la col·lectivitat catalano-capverdiana a Catalunya. Alguns vam fer dues pancartes: “País Katalans e Kabu Verdi: Independência é Revolução. Nu sta djunto!” (“Països Catalans i Cap Verd: Independència és Revolució. Estem junts!”) i “Ana Mafalda, Noventa, Cruxa, Boca Sapo, Rostu Runho, Costa Camelo. Hiacista di Tarrafal e Tchon Bon: nu sta li!” (els noms populars dels diversos models de hiace des de la fi dels anys vuitanta + “Conductors de hiace de Tarrafal i Tchon Bon: som aquí!”). A més, vam dur-hi l’estelada (amb l’estel roig i una gran A llibertària encerclada). I vam vibrar agermanats per un partit com aquest. Que de martingales amistoses i d’estructures esportives postfranquistes n’estem farts és obvi, però no és això el que vull comentar.

La qüestió és que, en ser a linterior de les instal·lacions, ens adonàrem que es barrà el pas a una petita colla de tot el grup perquè exhibien les estelades (nosaltres les dúiem dins motxilles), i se’ls digué que a la zona de la graderia de l'afició capverdiana no podia haver-hi estelades. Com que la psicopatologització no explica cap fenomen social, ens abstenim de titllar-ho de delirant. La Federació Catalana de Futbol fa seva la normativa espanyola vigent sobre “seguretat” esportiva, la qual conclou que les aficions no poden estar barrejades. Es tracta de l’aplicació d’uns principis clarament essencialistes que conceben les societats i els grups humans com a compartiments hermètics separats amb precisió, discrets, distingibles els uns dels altres més enllà de processos històrics de barreja i contacte a causa de tota mena de motius, del colonialisme i la imposició militar al comerç i la migració per raons econòmiques o explícitament polítiques. Un culturalisme jurídic ferotgement segregador generava problemes justament allà on no n’hi havia cap. Ara bé, llavors que n’havíem de fer de parelles catalano-capverdianes amb quitxalla de pell negra que parlen el mateix català que ara escric? I de la gent que es pensa com a filla d’allà i d’aquí alhora? I de catalans com jo, que més d’un cop ha pensat a demanar la nacionalitat capverdiana, més acollidora que aquella que se m’imposà per la força de les armes? Totes les societats neixen, creixen i es transformen a partir de processos de barreja, de tota mena de barreges: imposades o volgudes, tràgiques o fantàstiques, i sempre dinàmiques, sempre canviants. Tota col·lectivitat social és filla de l’heterogeneïtat i font de noves transformacions i noves disposicions classificatòries.

A la fi, passats vint minuts de començat el partit, aquests companys pogueren entrar amb nosaltres i en una petita zona del Lluís Companys de Montjuïc agitàrem pancartes i banderes per afirmar el potencial del futbol com un mitjà de reconeixement de la trobada entre dos pobles que anhelen quelcom tan estrany com l’emancipació social i nacional. Paradoxalment, altres aficionats capverdians estaven distribuïts aïlladament en diverses zones de la graderia. Ningú no fou contaminat pel contacte, no hi hagué combats guerrers ni ferits, sinó l’alegria de ser en un gran estadi de futbol per gaudir-ne, i crits compartits. Senyors dirigents de la FCF: atenguin les necessitats de la societat catalana real, no pas les lleis que ens regeixen. I, si no són capaços de fer-ho, pleguin d’una vegada. Visca el futbol, visca la llibertat! Nu sta djunto!