dijous, 30 de juliol de 2015

Parentiu, modernitat i tecnologies de reproducció (Joan Bestard)



Parentiu, modernitat i tecnologies de reproducció
[AVUI, 11-I-2006]
Gerard Horta

[Tras la biología. La moralidad del parentesco y las nuevas tecnologías de reproducción, Joan Bestard. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2005.]

En atendre l’antropologia catalana dels darrers trenta anys cal remetre sisplau per força a Joan Bestard (Llucmajor, 1947) com una de les figures centrals. Ell mateix relatava davant de Claude Lévi-Strauss, el proppassat 13 de maig a París, la seva immersió a l’esfera etnològica a través de la lectura d’una obra cabdal del mestre francès, Las estructuras elementales del parentesco (Paidós, 1969 [ed. or. 1949], amb reedició posterior d’Anagrama). Si bé l’àmbit principal de les seves investigacions ha estat, en efecte, el parentesc, una de les més conegudes és l’escrita en col·laboració amb un altre antropòleg com Jesús Contreras, Bárbaros, paganos, salvajes y primitivos (Barcanova, 1987), prou difosa junt amb Parentesco y modernidad (Paidós, 1998), i, en medis anglolectors, What’s in a Relative (Berg Publishers Limited, 1991). Alternant la recerca i la docència a la Universitat de Barcelona i a universitats de França, Anglaterra i Nova Zelanda, l’aparició de Parentesco y reproducción asistida l’any 2003 (amb G. Orobitg, C. Salazar i J. Ribot) i de La adopción y el acogimiento el 2004 (en coedició amb D. Marre) han preludiat el llibre que es ressenya a continuació.

Anàlisi etnogràfica
En el treball de Bestard s’hi sintetitza un sòlid bagatge entorn del pensament occidental modern i un coneixement hiperexhaustiu de la pràctica i la teoria antropològiques antigues i recents -aquí, del parentiu- com a base de les intenses argumentacions reflexives que convoca. Fonamentant-se en la reflexió teòrica i en l’observació sobre el terreny de l’experiència de dones donants i receptores d’òvuls, l’autor demostra que dins del nostre propi sistema de parentiu la diferenciació entre el social i el natural no és tan nítida com semblaria a primer cop d’ull. El parentiu s’entén com una noció cultural de relació que deriva de la idea de compartir i transmetre una substància corporal o espiritual comuna, i per tant com un instrument conceptual, com una xarxa de significats mediadora entre persones i també entre materialitats naturals i socials -gamets i objectes de la ciència incorporats a les relacions i els valors de les persones- que serveix per definir llaços socials.

Les tecnologies de repoducció assistida -com a possibilitat i com a límit- són transformades per les dones que protagonitzen el llibre en els seus propis objectes de coneixement, lligats a la seva pròpia vida social. Quins dilemes morals transmeten les mares que han tingut un fill per donació d’òvuls -o que n’han donat- a l’hora d’explicar-ho o no a fills i parents, a amics i veïns, o a si mateixes? Quina és la diversitat de comprensions de la filiació d’aquestes dones a través de les donacions, l’herència i les transformacions que això representa en les relacions de parentiu? 

A la llum de les teoritzacions antropològiques, les noves tecnologies de reproducció esdevenen un element per pensar-hi i per explicitar valors de la modernitat com ara la divisió entre naturalesa i cultura. Així es desgranen les dinàmiques entre experiències d’identitats, símbols, sentits, significats, moralitats, ciència, llenguatge i substàncies biogenètiques -allà on les paradoxes de la nova genètica conduirien al "multinaturalisme"-, les quals sorgeixen dels fets de les vides de les dones informants, en una exposició explícita dels desacords i les comprensions heterogènies que avui s’associen a les pràctiques reproductives. És això el que en fa un llibre atractiu i imprescindible per al lector interessat.


L’adscrit i l’adquirit
Hom es planteja el procés a través del qual els occidentals -Bestard hi refereix la "ideologia euroamericana"- distingeixen el que són per naturalesa i el que són com a responsables de les seves accions, i quines esquerdes apareixen en aquesta conceptualització rígida en els mateixos agents socials afectats per la donació o la recepció d’òvuls. Hi ha, certament, una amplitud de vivències que superen les separacions classificatòries de l’atzar, la naturalesa, la sang, els gens o "allò que és" versus l’elecció, la socialització de la cultura, la moral, la pràctica reflexiva de la llibertat o "allò que és produït".

Les noves tecnologies de reproducció genètica impliquen un trasbals en múltiples dimensions i l’obertura d’un debat a escales diverses sobre, entre altres qüestions, la investigació amb cèl·lules mare, l’equiparació entre els drets jurídics de l’embrió i els d’una persona, l’aportació de terceres persones d’òvuls o espermatozous per a parelles estèrils anhelants de criar fills, l’anonimat de les donacions, el paper de la naturalesa a l’hora de dirimir les relacions, el com pensar-se en qualitat d’espècie quan els límits entre naturalesa i cultura s’esvaeixen, etc. Evidentment, l’antropologia reconeix altres sistemes socioculturals en què la distinció del biològic i el social aplicat a l’emparentament seria impossible vegeu les col·lectivitats de pescadors malais en què això resulta tant dels actes de procreació com del fet de viure i menjar junts, on la sang com a matèria del parentiu s’adquiriria durant la gestació de l’úter i, un cop nascut, a la casa, a través del menjar plegats

En la modernitat, la persona viu connectant-hi el natural i el social, el que atribuïm als gens i el que atribuïm a l’educació i la cultura. Amb tot, com es pot concebre una identitat sobre la base del disseny d’un experiment de clonació en què cristal·litza el fruit d’una tria que alhora redueix el camp del "destí"? On comença i on acaba la noció de "fill natural", o l’expressió de la maternitat i la paternitat, o la transferència de la personalitat i de la memòria? Podem pensar-nos com a déus, diu l’autor, i obrir les portes a la tragèdia; o bé podem obrir les portes al drama que implica l’angoixa i la incertesa de dur a terme investigacions que resolguin problemes que neixen dels nous contextos contemporanis. Aquí rau la necessitat de recórrer a l’experiència quotidiana tan canviant de les relacions de parentiu, no pas com el resultat de les relacions entre dominis diferents -el que ve donat i el que construïm quotidianament-, sinó com el procés de relació entre tots dos dominis.