COS I REVOLUCIÓ.
AVÍS A NAVEGANTS
Hem travessat una llarga temporada –un any– en què, per a la distribuïdora, el llibre Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (Barcelona, Edicions de 1984, 2004) estava esgotat o descatalogat, de manera que al llarg d’aquest temps ha romàs empresonat penosament al pou de l’abisme de la foscor dels magatzems.
Doncs bé, un cop aclarit l’embolic resulta que ni una cosa ni l’altra. Encara
en queden exemplars i a partir del dilluns tornaran a circular, que és el que pertoca als llibres: bellugar-se i ser llegits.
Una síntesi
L’espiritisme català esdevé, del 1860 al 1939, un dels
moviments socioreligiosos rupturistes més destacats d’Europa. En aquest llibre
s’hi mostra la manera com, a partir de tècniques associades a usos extàtics del
cos –el trànsit mediúmnic–, amplis sectors subalterns de la societat catalana
ordenen un sistema conceptual integral que abraça projectes socials i culturals
emancipadors. El seu tarannà racionalitzador –el més avantguardista a escala
europea, i alhora el més reprimit– condueix a l’avenç d’un model de modernitat
amb referents igualitaristes en què afloren els nuclis del feminisme, l’antimilitarisme
i l’associacionsime cultural i cooperativista contemporanis: una veritable
potència popular revolucionària. Així, una pràctica corporal d’aspecte
irracional com la possessió apareix vinculada a una interpretació del món
fonamentada en principis col·lectivistes que, a més d’oposar-se a l’ordre
catolicoburgès –això explicaria el vincle entre l’espiritisme i l’anarquisme
als segles XIX i XX–, pretén demostrar empíricament la viabilitat de la
comunicació amb els esperits dels morts. Com en altres èpoques i societats,
també a Catalunya són els desposseïts els qui de la possessió en fan la seva
religió, entesa com un mitjà per “polvoritzar la societat i organitzar-la de
nou” utilitzant-hi l’única eina de què disposen: els seus propis cossos.
Cos i revolució aporta
múltiples fonts documentals inèdites –espiritistes, catòliques, anarquistes,
teòsofes, etc.–, constituint-se com una obra indispensable respecte a la
comprensió del fenomen espiritista català i dels lligams que mantingué amb l’anarquisme –cosa que a escala europea sols succeí a Occitània a cavall de segle–.
Aquí, junt amb el llibre que el precedí (De la mística a les barricades, XXII Premi Carles Rahola d’Assaig. Barcelona, Proa, 2001), en què tractava dels moviments ocultistes, esoteristes i hermetistes europeus contemporanis amb relació als projectes col·lectivistes que defensaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada