dimecres, 12 d’octubre de 2016

El monument de Colom o com se simbolitzen les societats


El monument de Colom
o com se simbolitzen les societats
[VILAWEB, 11-X-2016]
Gerard Horta

El ressò mediàtic provocat per la proposta de la CUP de Barcelona d’aterrar el monument de Colom situat al capdavall de la Rambla  resulta aclaridor respecte a qüestions que s’han invisibilitzat al debat posterior.

Quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP plantejà la necessitat de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tota mena de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc.

L’erecció d’una estàtua, sigui quina sigui, forma part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. A ningú no se li ha acudit preguntar-se per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vilà, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Un altre antropòleg, Dan Sperber, mantenia que per entendre una representació simbòlica –per exemple, una estàtua– no hem de mirar el símbol directament. El símbol és com un focus de llum, si mirem el focus ens enlluernem i no veiem res. Cal fixar-nos en la llum que projecta el focus, cap a on es dirigeix la llum, què il·lumina, és a dir, com es manifesta socialment, què canalitza i cap a on vehicula pensaments i accions socials. Per aquesta raó Claude Lévi-Strauss afirmava que el símbol és sempre més potent que la realitat que simbolitza: aquest focus de llum és susceptible d’il·luminar qualsevol terreny de la societat.

Què ha succeït amb la proposta de polvoritzar el monument de Colom? S’ha retret a la CUP que menystingués l’origen català i les “bondats” del model de relacions amb els indígenes americans conquerits que la figura de Colom diuen que encarna. Desconec els estudis de Jordi Bilbeny sobre això, i tot antropòleg és conscient que qualsevol estat legitima la seva concepció de la història manipulant-la, ocultant-la, negant-la o esbombant falsedats i silenciaments per escoles, universitats i mitjans de comunicació. Ara bé, sembla que falta temps per aplegar proves i ruptures culturals que facin de Colom un símbol de trobada entre iguals i no pas d’imposició. S’ha d’atribuir a Colom l’única responsabilitat d’una colonització sagnant? No. Tanmateix, el que motiva la proposta de la CUP és el rebuig dels continguts associats històricament a aquest monument. Per a alguns, que Colom assenyali Mallorca homenatja els Països Catalans; doncs bé, per què no capgirem significacions amagades i erigim un nou monument als Països Catalans i a la solidaritat internacionalista?

És evident que al llarg del temps l’estàtua de Colom ha estat objecte d’una representació dominant d’acord amb la qual s’exalça un procés colonial i, en definitiva, esclavista. Les estàtues situades a la base del monument de Colom sintetitzen els motius de la vinculació historiogràfica i estatal espanyola entre la figura de Colom i els successius dies de la Raza, la Hispanidad i la Fiesta Nacional. La figura d’un home americà agenollat als peus d’un capellà europeu parla per si mateixa. Més enllà de com es ponderi Colom, vegeu l’estudi clàssic d’Eric Wolf quant al desenvolupament terrorífic del procés colonial occidental (Europa y la gente sin historia, 1982) o la recerca sobre els traficants d’esclaus catalans i espanyols d’en Gustau Nerín (Traficants d’ànimes, 2015), amb relació a l’Àfrica.

El 1936, els anarquistes catalans convertiren l’estàtua de bronze de l’esclavista Antonio López en munició antifeixista i revolucionària. La reposició franquista posterior i el manteniment de López al nomenclàtor, sostingut per tots els governs municipals des del 1979, exigeix reprendre urgentment el debat que la CUP proposava fa un any. Amb un apunt final: com plantejava Manuel Delgado (La ira sagrada, 1992), la iconoclàstia europea –la destrucció d’imatges i símbols d’entrada religiosos– és paralel·la al procés de modernització fa 500 anys, el 1909 i el 1936. La qüestió, sempre, consisteix a saber quin projecte social de modernitat defensem: col·lectivista i emancipador o classista i colonialista. La CUP qüestiona, agradi o no, les dimensions més que obscures que monuments com el de Colom simbolitzen. Això explica que un grup de persones aterressin, per exemple, el monument de los Caídos a la Diagonal el 2005. Si més no, això és el que interpreto com a antropòleg social.