Escombrar,
escombres, escombrades:
CRIDA URGENT A
DOCUMENTAR-NOS
[EL
VIDRE AL COR, 11-VIII-2017]
Gerard Horta
El cartell de
l’esquerra independentista (EI) –difós el 10-VIII-2017– d’un poble dels Països Catalans
simbolitzat en la figura d’una dona que escombra capitalisme, església vaticana,
exèrcit i monarquia confirma la continuïtat d’una tradició cultural popular
catalana la qual, en aquest cas, acudeix al
cartellisme soviètic revolucionari a fi de vincular impugnacions i anhels
emancipadors contemporanis –des de la manca, difícil de superar a causa de l’educació que hem rebut, de coneixement aprofundit de la nostra pròpia història–. La idea del cartell, molt bona (com a suggeriment, es podia il·lustrar algun banquer amb copalta, i ficar-hi un fons vermell), convoca assumptes diversos i ha desencadenat el debat periòdic sobre el cartellisme de la mateixa EI. Tota composició gràfica vehicula ideologies, concepcions del món, projectes polítics, i enguany hem contemplat més d’un cartell ben encertat. Si més no, els cartells mostren, enuncien...
D’entrada, les polítiques
professionals convergents Marta Pascal i Neus Munté han demostrat amb els seus
escarafalls públics una ignorància vergonyosa en obviar que la presència de la
imatge de l’escombra i de les seves representacions populars al llarg del temps
als Països Catalans abraça amplíssims espectres de significacions en àmbits
extremament diversos, inclosos aquells en què des de la cultura política dels
explotats s’instrumentalitza l’escombra –i l’acte d’escombrar– com una acció d’insubmissió
davant l’estat de les coses. Potser de tant blasmar associacions ideològiques i (mal)suposades violències els costa rememorar els
pistolers al servei de la burgesia regionalista que a la segona i tercera
dècades del segle XX assassinaren a trets centenars de treballadors anarquistes
catalans, responsables de voler escombrar per sempre tota forma d’opressió, alhora que obvien la complicitat històrica de la burgesia local amb la monarquia borbònica i amb la gamma extensa de totalitarismes –inclòs el franquisme– a què la societat catalana ha estat sotmesa als darrers 350 anys. A determinada gent benpensant els desagrada més aquest cartell que no el fet que el cos autonòmic dels mossos d’esquadra duguin anys –ja des dels temps del Tripartit amb Saura (ICV-EUiA) com a conseller d’Interior– elaborant registres il·legals de dades sobre persones militants de l’EI, anarquistes i autònoms, o sobre plàcids manifestants. És lògic –penso honestament que cal dir-ho– que aquells que encarnen el model de societat que aspirem a escombrar s’emprenyin. Encara és més lògic, però, que vulguem polvoritzar del llibre de la història el terrorisme d’Estat que encarnen.
Ara bé, el que em condueix a redactar aquestes ratlles apressades és preguntar en públic, quasi amb desesperació, qui
recorda la pràctica del veïnat transformador de Barcelona d’escombrar literalment
els carrers l’endemà d’una visita dels Borbó a la ciutat? (D’escombrar el
trajecte pel qual havia passat el seguici reial.) No sé qui, no sé on –El Triangle?, La Directa? (no: en Jesús Rodríguez [@albertmartnez] em recorda que té 11 anys, i una escombrada que recollí el 1997 el Contra-Infos per la boda d’una de les infantes)–, no sé quan –segona meitat
dels noranta, fa uns 20 anys?– en féu esment i relatà escombrades populars com
les esdevingudes a Montjuïc diria que a mitjan XIX. En Toni Álvarez (@atonito73), d’altra banda, em recorda l'escombrada multitudinària que es dugué a terme a Montjuïc el 28 de maig del 2000, l’endemà de la desfilada militar de l’exèrcit per l’avinguda de Rius i Taulet. De les mobilitzacions que això provocà he enxampat la publicació que esmenta el Toni, en què es llegeix:
Fora de la transmissió i les reapropiacions dinàmiques i contínues de les pràctiques socials, la qüestió és que no trobo enlloc l’article que vaig llegir, ni l’he pescat en hemeroteques digitals, ni recordo tampoc a quines fonts historiogràfiques remetia, però ha revisitat la meva memòria arran de la visió, ahir, del cartell en qüestió. Homes, dones i infants amb escombres netejaven i purificaven uns carrers que havien estat contaminats pel pas dels poderosos: contrarepresentació del pas del poder per la ciutat, exalçació del paper ordenador de les relacions socials que es pretenien materialitzar per part de les classes subalternes urbanes. En definitiva, amb aquest cartell ens situem de nou enfront de la funció social racionalitzadora que la potència dels símbols consigna, instrumentalitzables cap a tota mena de direccions.
El dia després de la desfilada,
un grup de gent va anar al lloc on s’havia celebrat la parada a escombrar i fregar
el carrer per deixar-ho tot ben net. Malgrat algunes informacions errònies
aparegudes als diaris, aquesta no és una tradició catalana, sinó una acció que es
va fer al País Basc ara deu fer uns dos-cents anys (Per la pau, no a la desfilada, 2001).
Fora de la transmissió i les reapropiacions dinàmiques i contínues de les pràctiques socials, la qüestió és que no trobo enlloc l’article que vaig llegir, ni l’he pescat en hemeroteques digitals, ni recordo tampoc a quines fonts historiogràfiques remetia, però ha revisitat la meva memòria arran de la visió, ahir, del cartell en qüestió. Homes, dones i infants amb escombres netejaven i purificaven uns carrers que havien estat contaminats pel pas dels poderosos: contrarepresentació del pas del poder per la ciutat, exalçació del paper ordenador de les relacions socials que es pretenien materialitzar per part de les classes subalternes urbanes. En definitiva, amb aquest cartell ens situem de nou enfront de la funció social racionalitzadora que la potència dels símbols consigna, instrumentalitzables cap a tota mena de direccions.
Sisplau, si hi ha
algú que pugui aportar-nos-en documentació que ho faci, us ho agrairé(em) amb
immensa gratitud.
Tres cartells soviètics esdevinguts clàssics moderns:
el de Lenin del 1919 (dreta) i el del treballador “escombrant contrarevolucionaris” (esquerra) del 1925.
A sota (cap al 1920), el d’un treballador “escombrant delinqüents”.
A sota (cap al 1920), el d’un treballador “escombrant delinqüents”.
Aquí, la contrapartida franquista (1936).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada