Crash: pornografia industrial contra el capitalisme

“Malaltia mental”? Totes les malalties són socials.

Crash:  pornografia industrial

contra el capitalisme

[EL TRIANGLE, 4-XI-1996]

Gerard Horta

[Crash. David Cronenberg, 1995.]

Publicitats televisives inacabables en què la sensualitat de l’automòbil s’acobla amb velocitat ansiosa amb les corbes dels cossos de dones plastificades i convertides en objecte de consum, de desig, o d'amor; milions de morts i ferits al llarg del segle a causa d’accidents de cotxes; bordells i sex-shops erigint-se com a terra de fantasies sexuals de tota mena, totes elles realitzables... el matrimoni entre el mercantilisme i la “malaltia”, el sexe i la paranoia, la pornografia i la tecnologia esdevé un signe –acceptat massivament, inconscientment?– quant al fet que la sociopatologia occidental contemporània arrela a les nostres vides fins a formar part de la “normalitat”. Crash n’és el fruit, i per fi ha arribat a les pantalles de cinema catalanes.

Coberta de la primera edició castellana de Crash, 

del 1979 (Buenos Aires, Minotauro).

Premiada al Festival de Canes (Occitània) i estrenada als EUA el 1995, la pel·lícula és una versió escruixidora de la novel·la homònima publicada el 1973 per l’anglès J.G. Ballard (1930-2009). El venerable Ballard encarna magníficament, dins l’àmbit de la ciència-ficció, l’exploració crítica dels “camps interiors” de l’individu modern. Les seves lúcides anàlisis generen reflexions i agitacions en aparença més pròpies d’altres esferes del pensament. I alhora, com afirma el crític de cinema Quim Casas, sembla que només David Cronenberg podia materialitzar en el cel·luloide aquesta altra mostra de l’ampli ventall d’angoixes ordinàries que alimentem, paral·leles a les mil formes de sexualitat autoreprimides. Les últimes obres de Cronenberg –Dead Ringers (1988), Naked Lunch (1991) i M. Butterfly (1993)– i el conjunt d’una carrera molt interessada i respectuosa envers la ciència-ficció han convertit les diguem-ne obsessions morboses del director en missatges resplendents sobre la foscor il·limitada de l’hospital psiquiàtric –la presó?–occidental.

 

El pròleg de Ballard a la primera edició francesa de Crash va esdevenir un torpede intel·lectual ignorat per totes les esferes acadèmiques –des de l’antropologia fins a la literatura– i per uns mitjans de comunicació entestats a recrear-se sense embuts en la més obscena imbecil·litat. L’escriptor hi deia que a còpia d’acumular tant de dolor, tanta mort, hem acabat confonent realitat i ficció, i que les “possibilitat il·limitades” de la tecnologia no són sinó la consignació de l’enterrament de l’afecte, les emocions, els sentiments.

Ballard, i amb ell Cronenberg, ataquen implacablement la condició moral de la societat burgesa contemporània: amb duresa, amb fredor, ens criden a remoure la sexualitat pròpia en cerca d’un altre estat de consciència, o sigui d’un altre món, fora de moralitzacions censores.

Escena final: comprensible exclusivament
en el marc narratiu de la pel·lícula.

***