Coca i identitat cultural al Chapare bolivià

COCA I IDENTITAT CULTURAL AL CHAPARE BOLIVIÀ

(mentre els Black Hawk maten pagesos...)

[AVUI, 18-VII-2002]

GERARD HORTA

[“¡Viva la coca, mueran los gringos!”. Movilizaciones campesinas y etnicidad en el Chapare, Andreu Viola. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2001.]

Segons el setmanari Contra-Infos (12-II-2002), entre el novembre i el gener d’enguany policies i soldats havien mort 8 pagesos a Bolívia. La penúltima víctima fou una dona, asfixiada per gasos lacrimògens el 25 de gener a Cochabamba; l’última al mes de gener, el pagès Marco Ortiz, assassinat a trets durant una manifestació el dia 29 a Shinahota. En el lapse de quatre dies, més de vint pagesos denunciaren haver estat torturats.

Si el terrorisme estatal és desatès metòdicament per les esferes politicomediàtiques, encara ho és més la complexitat dels rerefons socials que hi subjauen. És al marc turbulent i violentat del Chapare bolivià que se situa l’estudi d’Andreu Viola Recasens, antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, com a sisè títol de la col·lecció que dirigeix Xavier Roigé, cap del Departament d’Antropologia Social. L’obra reflecteix el nucli d’una extensa investigació –inclosos tres anys de treball de camp– sobre la resposta de les organitzacions pageses del Chapare enfront de la militarització de la regió que les administracions de Bolívia i els EUA emprengueren el 1986 a fi d’eradicar-hi els conreus de coca (futura pasta de coca per fer-ne cocaïna).

Paradoxes andines

A l’origen de la recerca, Viola pretenia analitzar la manera com funcionaven les organitzacions sindicals agràries a les valls de Cochabamba. Soprenentment, veié que mentre un gran nombre d’intel·lectuals bolivians reiteraven l’obsolescència del sindicalisme agrari com a instrument per a l’acció política de la pagesia andina, la realitat els desmentia, des de la dècada dels vuitanta, mitjançant l’intens seguit de mobilitzacions dels sindicats productors de coca d’aquelles valls. L’autor remarca la nefasta impertinència de certs cercles acadèmics de l’estat andí pel silenciament d’aquest moviment social, adjectivat amb supèrbia com a “passat de moda”. Alhora, constata la tendència d’alguns antropòlegs –agrupats al corrent “andinista”– a “exorcitzar, reïficar i essencialitzar la cultura de la pagesia andina contemporània”, llençada un cop més al pou del no-res espaciotemporal (és a dir, despullada de context històric, a la manera d’un suposat “objecte etnogràfic” dins un irreal museu “temàtic” de les “alteritats”): Viola rebat la tasca distintiva d’aquesta mala antropologia essencialista, entossudida a investigar societats “pures”, preferiblement monolingües i quasi marginades del tot socialment i territorialment.

És llavors que el lector rep el millor que pot aportar l’antropòleg: la mirada que, fugint de la literalitat, il·lumina l’esfera sovint ocultada –per incòmoda i fragmentària– de les dinàmiques socials: els processos de canvi cultural i social, la correlació conflictiva entre models econòmics i projectes polítics antagònics, el sincretisme cultural dels habitants del Chapare i la reelaboració contínua de marcs referencials propis a partir dels quals desenvolupar la construcció constant de la identitat cultural. Des d’una crítica sòlida i lacerant de l’”etnografia de salvament” –aquella encaminada a consignar estadis de defunció col·lectius–, l’autor planteja l’avinentesa científica de superar classificacions estatitzadores a tall de creus identificatives que hom clava a  una societat (“aculturació”, “desterritorialització”, “cultures híbrides”, “diàspora”) com a pas previ per enterrar-la. En un món on el mestissatge, el canvi i la influència recíproca de les representacions de la realitat es dóna des del naixement de la humanitat, el recorregut de Viola només podia avançar cap al tractament de la societat del Chapare sobre la base de l’estudi de les elaboracions que els habitants fan de les seves identitats col·lectives en qualitat de construccions socials, amb uns projectes polítics implícits fonamentats en l’elecció selectiva d’aquella part del catàleg cultural propi –present i passat– susceptible de ser instrumentalitzada per justificar el relat que els chaparencs construeixen sobre si mateixos. Per l’antropologia, les identitats culturals s’oposen a les identificacions culturals i a la seva conceptualització com a “ens naturals”. Aquí rau el lloc de les dinàmiques creatives dels humans. 

Andreu Viola, antropòleg social i autor de la recerca.

Coca i identitat

La colonització contemporània del Chapare –on a la segona meitat del segle XX la població es multiplica per deu, ja que hi van a parar dotzenes de milers de persones atretes per suposats projectes governamentals de desenvolupament econòmic del territori– topà amb el desencís que provocà als nouvinguts comprovar la manca total de mitjans amb què comptar, en un context posterior crític arran de la davallada del preu de l’estany bolivià al mercat internacional. Heus ací el motiu que obligà els nous colonitzadors del Chapare a recórrer al conreu de la coca –prou adaptada a la inclemència del medi–, única sortida possible per sobreviure. Viola parteix d’aquest eix central per organitzar la seva anàlisi entorn del procés de reacció de la pagesia cultivadora de coca respecte a l’ofensiva de desestructuració social –econòmica i cultural– de la qual esdevenen focus (les mesures establertes pel govern i l’FMI des dels vuitanta són d’una duresa extrema, acompanyades de la manifestació militar subsegüent). L’antropòleg interpreta el trajecte apassionant a través del qual uns pagesos “mestissos” i “aculturats” canalitzen les seves reivindicacions, i segueix amb precisió la seva adopció gradual de continguts de caire “indigenista” per abonar la revolta. Descobrim com, en el transcurs del desenvolupament de l’autodefensa pacífica, l’apel·lació al dret de cultivar la coca s’acaba convertint en una apologia de la identitat indígena. És l’endinsament en aquest procés complex el que crida el llibre a esdevenir protagonista d’una lectura plenament aconsellable.

S’hi remarca el sentit que una població percebuda com a “desarrelada culturalment” articuli, des de referents autònoms, pràctiques socials i projectes autodignificadors per afrontar estratègies genocides imposades seguint els paràmetres del que avui dia a Occident se’n diu “desenvolupament” (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) o “cooperació” (ONG).

Manifestació de la pagesia del Chapare.

La principal demanda de pasta de coca boliviana prové dels EUA, i la resposta nord-americana és enviar-hi soldats i helicòpters de combat Black Hawk com els de Hollywood: però això evita la desestructuració de la societat consumidora de cocaïna, potser? L’historial de la Fuerza Especial de Lucha Contra el Narcotráfico se sintetitza en mots gastats de tan usats: massacres massives de camperols (i nadons i infants), violacions de dones, tortures, extorsions, assetjaments de poblacions durant mesos, assalts de reunions i de comunitats senceres... Observadors internacionals independents han denunciat que membres de la Fuerza, entrenats i finançats per instructors de l’exèrcit dels EUA, han instaurat el terror al Chapare. L’autor examina els processos contemporanis d’oposició entre l’ofensiva governamental des de pressupòsits ultraliberals i l’aflorament del sindicalisme pagès, les diverses estratègies dels cocalers respecte a les aliances sindicals i amb organitzacions camperoles sud-americanes i determinades associacions civils europees, la confecció de candidatures electorals cocaleres per modificar la correlació de forces amb les elits politicofinaceres a les institucions, el lideratge exercit per activistes com Evo Morales (exdiputat al Parlament que en fou expulsat il·legalment fa uns mesos acusat de ser responsable de les revoltes cocaleres del 2001, que fins al febrer es trobava en vaga de fam, i que al final de juny ha estat escollit senador junt amb quatre membres més de l’esquerra indigenista cocalera, per primer cop en la història de Bolívia), i, sobretot, l’articulació del que Viola qualifica com a “discurs contrahegemònic”, en el qual s’insereix el recurs a la identitat indígena d’aquells que, de colonitzadors del Chapare, han passat a ser-ne originaris.

Per a un lector no versat en els vertígens de l’antropologia el llibre no és gens previsible: s’hi dóna el reguitzell d’inquietants paradoxes amb què la disciplina etnològica ens obsequia per norma, les quals ens impedeixen fixar estàticament categories dinàmiques com ara identificació, tradició o cultura. Andreu Viola argumenta racionalment el perquè de les opcions recents d’una societat indefensa davant del poder per il·lustrar de quina manera sectors socials en trànsit, per força habitants de la liminalitat, del llindar de la societat, contradiuen classificacions que, si fóssim rigorosos, caldria invertir a fi de comprendre que qui ocupa un lloc liminar al bagatge igualitarista del procés de civilització (la civilització en qualitat de pràctica de la reciprocitat i la llibertat, seguint els termes proposats per Norbert Elias) no són pas els pagesos del Chapare, sinó tota la càrrega de significacions d’aquests Black Hawk que, mentre llegim, maten pagesos.