Diumenges de sang i carn

DIUMENGES DE SANG I CARN

[Article periodístic inèdit, II-2004]

Gerard Horta

Passejar per la plaça Nova de Barcelona i anar a petar davant la catedral –en somnis fantasiosos, una catedral embolcallada en una xarxa verda, com si a tall d’obsequi fatal hagués de ser enviada a altres indrets del temps i de l’espai–, indueix el vianant a reflexionar sobre les connotacions plurals del canibalisme. A la fi del segle XIX, els antropòlegs J.G. Frazer (La branca daurada) i Marcel Mauss (Màgia i sacrifici, amb Henri Hubert) relacionaren el consum ritual de carn humana amb l’apropiació de les virtuts dels morts. Incomptables societats del planeta han practicat la ingestió ritual de cadàvers. Tant si hom ingereix el cos d’un parent mort per retenir aquella part de «l’esperit de la família preparat per anar-se’n», com si el que s’ingereix són cossos de persones alienes al grup, les dues perspectives remeten a la restauració simbòlica de la integritat social de la col·lectivitat. La gamma de modalitats intermèdies entre aquests dos extrems és amplíssima. L’antropologia ha mirat d’arribar a la comprensió de l’antropofàgia –la ingestió de carn humana– a partir del marc sociocultural referencial de les societats en què es practicava, i, d’una altra banda, ha intentat oferir explicacions de caràcter universal.

Més enllà de poder-se constituir en l’expressió d’una necessitat biològica de supervivència, l’antropofàgia  com a pràctica funerària, alimentària i sacrificial manifesta sempre la seva condició simbòlica –com assenyala M. Sahlins–, ja que les categoritzacions culturals a partir de les quals classifiquem i representem el món habiten al nucli dinàmic de les nostres realitats socials. D’entre les innombrables monografies que n’han tractat, val la pena evocar la del ja traspassat Alberto Cardín (Dialéctica y canibalismo), sobre els contextos del catolicisme i el que ell anomena la tradició cultural del «canibalisme espanyol».

Davant de qualsevol església catòlica, un diumenge al matí, tot transeünt sap prou bé que dins del temple un sacerdot dirigeix la missa. Fa un segle Max Weber (Economia i societat) havia definit el sacerdot com el membre d’una empresa corporativa de salvació, un funcionari religiós que exerceix el seu ofici. Ell concedeix la salvació per virtut del seu ofici. El sacerdot és un professional de la salvació. En canvi, deia Weber, el profeta és un portador de carisma individual: en funció de la seva missió proclama una doctrina religiosa o certs manaments divins. La seva autoritat es basa en el seu paper no pas com a funcionari d’una corporació religiosa, sinó en una revelació personal, sobrenatural, extraordinària. A diferència del mag o el xaman o el bruixot, que també tenen carisma, el profeta proclama una revelació definitiva i ho fa sense ànim de lucre. A un nivell semblant, els periodistes construeixen –en general– els mapes mitològics a través dels quals representa que hem d’entendre el món, la manera com aquest pren sentit i la manera com hi hem d’actuar: ells, com els sacerdots, també cobren en finalitzar el mes.

Davant de la catedral de Barcelona, un diumenge al matí, tot transeünt sap de sobres que dins del temple un sacerdot dirigeix la missa. Segons l’Església catòlica, el sacerdot té el poder de convertir d’una manera sobrenatural el pa i el vi utilitzats al ritu en el cos i la sang de Crist: el cos i la sang reals! Al Levític (XI, XVII) no s’abomina de la ingestió de carn humana, si bé es prohibeix de prendre sang (XVII,12). I al Gènesi (IX,4) s’hi explicita: «No mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang.»

El debat que planteja la doctrina de la transsubstanciació i la celebració de l’Eucaristia és si l’obtenció de la vida eterna s’esdevé arran de la ingestió de la carn i la sang de Crist a través del pa i el vi rituals, o bé arran de la creença en Crist. Joan (VI,35) manté que qui dóna vida és l’esperit, no la carn. I Crist afirmà: «Jo sóc el pa de la vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.» En termes espirituals la vida s’obtindria per la fe, i no menjant el cos de Crist. De fet, la ingestió de pa i vi durant el sopar que precedeix la detenció de Crist simbolitza un acte de fe en memòria seva a causa del calvari que patirà a la creu. Així, doncs, el consum en principi literal del cos i la sang de Crist desobeiria frontalment el sentit metafòric –entendre i experimentar una cosa en termes d’una altra cosa– de les paraules de Crist. Potser Marvin Harris (Caníbals i reis) –igual que Edmund Leach, un altre antropòleg que plantejà la condició simbòlicament teoantropofàgica de la missa catòlica– la clava en escriure que «el cristianisme seria més el do del xai al pessebre que no el de l’infant que hi nasqué».

Dins l’església, fidels endiumenjats es fiquen alguna cosa a la boca; un funcionari religiós beu un líquid vermellós d’una copa. Alguns dels fidels protestaren fa uns anys perquè uns professionals de la política havien actuat metafòricament amb una corona d’espines ja fa temps mercantilitzada en qualitat d’objecte de consum. Són fidels d’una església convertida en religió d’estat d’un imperi esclavista a l’inici del segle IV dC. A qui displau recordar el paper d’aquesta església, vella amiga dels poders instituïts, sota la malaurada tempesta totalitarista de la història? Fidels que a Barcelona sostingueren durant més d’una dècada Ricard-Maria Carles, un arquebisbe que mai no es desdigué de la seva homilia a Franco el 1975 a la catedral de València –susceptible de ser interpretada com a apologètica del feixisme–, on altres persones, fidels com ells, ingereixen cada diumenge la sang i la carn de Crist.

Un dels polítics juganers –expresident de la Generalitat de Catalunya–, amant inconscient del pensament simbòlic, els demanà perdó. Jo pensava que eren ells els qui ens havien de demanar perdó, a nosaltres i a una humanitat esclavitzada i esquarterada en nom del déu d’una jerarquia eclesiàstica colonialista i opressora. Fox Malder i Dana Scully, els protagonistes de la superba sèrie Expediente-X (X-Files) n’haurien pogut fer, de tot plegat, un objecte d’investigació.

Diumenge rere diumenge hom continua ingerint ritualment la sang i la carn de Crist, és a dir, de l’únic de tants entre tants que no cobrava a fi de mes. Al capdavall, ho sap tothom: hi ha agosaraments que es paguen amb la vida.

***

• Per a una aproximació major, vegeu “Adorar imatges, venerarrelíquies, menjar persones, devorar déus: connotacions teoantropofàgiques del catolicisme”.