(II) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions

Camp de reclusió amb (aspirants a) refugiats a Hongria, a la nit
(primera setmana de setembre del 2015).

(II) DE MANTERS I REFUGIATS:

COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA
I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS

Gerard Horta
(6-IX-2015)

Immigrant, refugiat, expatriat, treballador clandestí, irregular, il·legal... Els dispositius ideològics del poder establert s’activen per remarcar el que es pretén concebre com la condició socialment anòmala dels col·lectius inferioritzats. En societats profundament racistes com la francesa, és habitual comprovar que en medis acadèmics i tot es remet a “immigrants de tercera generació”: com si es tractés d’un model d’automòbil o, sobretot i pitjor, d’una culpa inscrita als gens i heretada més enllà del temps i de l’espai: la de ser estranger i pertànyer a la classe dels pobres, dels empobrits. De cop i volta, hem assistit a un tomb generalitzat en l’adjectivació dels col·lectius de persones provinents de Síria, l’Iraq, l’Afganistan en trànsit cap a Alemanya a través de Grècia, Sèrbia, Hongria. A partir d’un moment donat han passat de ser “immigrants” –aquell que s’està desplaçant arribat d’una altra banda, o bé que ja hi ha arribat (és a dir, empíricament tothom, perquè tothom vam venir algun dia d’alguna altra banda)– a ser refugiats. Per què?

Fa unes setmanes vaig començar a piular en referència a la instrumentalització demagògica que els mitjans de diguem-ne comunicació estaven fent de les imatges de nàufrags a la Mediterrània. El quotidià passava a esdevenir exòtic (“ai caram, s’ofeguen pobriçons...!”). Els contextos explicatius remetien molt parcialment a la guerra a Síria –150.000 morts–, obviant-ne com ara mateix les guerres a l’Iraq o a l’Afganistan –cronificades en totes dues terres, amb més d'un milió de morts– o a Líbia –50.000 morts a partir dels 6.000 bombardejos de l’OTAN i del conflicte posterior, amb denúncies de presència de tropes terrestres europees i nord-americanes– i, sobretot, obviant-ne el suport militar i financer occidental a la continuïtat. És sabuda però poc difosa l’ajuda econòmica de l’administració governamental dels EUA des de fa tres anys als grups militars presents a Síria que més tard han esdevingut Exèrcit Islàmic, cosa que el mateix excandidat a la presidència Ron Paul va denunciar. He repetit com una gallina pesada que The Guardian i Der Spiegel  informaven fa un any i mig de la presència d’instructors militars dels exèrcits nord-americà, francès i britànic a Jordània per ensinistrar membres de l’Exèrcit Islàmic. Amb satèl·lits, és molt senzill determinar els objectius quan topes combois militars en ple desert; en el cas de l’Exèrcit Islàmic, però, en sorprèn aquesta invisibilitat permanent. O no. Com manifestava Hillary Clinton fa uns mesos (10-VIII-2014) al mitjà digital nord-americà The Atlantic, l’Estat Islàmic [ISIS] seria el fruit de l’estratègia seguida per l’Administració governamental dels EUA, que errà en la tria dels aliats (!). Sisplau, llegeix aquest article de The Guardian del 3-VI-2015: com emergeix la veritat del suport dels EUA al sorgiment de l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria.

Davant de la generalització dels naufragis, els discursos polítics dels governants europeus –amplificats fins a la sacietat pels mitjans de comunicació públics i privats– han reiterat sense complexos la responsabilitat gairebé unicausal de les xarxes mafioses implicades en l’organització del transport il·legal de persones a l’hora d’atribuir culpabilitats. Un cop d’ull hemerogràfic permet constatar que, després d’emfasitzar el paper de les màfies –per un altre cantó, evident–, el discurs político-mediàtic dominant s’escola cap a les propostes de solucions o accions que cal emprendre: controlar les màfies des del mar. És a dir, hom crida a potenciar la presència militar de l’OTAN  a la Mediterrània per evitar aquest drama. Fantàstic impuls a les polítiques securitàries. Si a escala urbana intraeuropea es tracta de militaritzar els carrers, a escala extraeuropea cal militaritzar-ho tot: ciutats, mar, planes i muntanyes. Control social, control global. Rere la gent ofegada, què en queda del colonialisme, del capitalisme, de la història? Res a dir. Code 46 (Michael Winterbottom, 2003).

Tornem al principi. Per què aquestes col·lectivitats heterogènies de migrants que travessen Grècia, els Balcans i Hongria de camí cap a Alemanya han passat a convertir-se en refugiats? L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, a partir de la Convenció del 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats, els defineix com “les persones que tenen un temor fonamentat de persecució a causa de la seva raça [?], religió, nacionalitat, pertinença a un grup social específic o opinió política. A més, es troba fora del seu país de nacionalitat i no en pot obtenir la protecció, d’ón es nacional, o de residència habitual, o no hi pot tornar per temor de persecució”. S’hi considera que el refugiat fuig dels conflictes armats  socials del seu país o regió, que escapa de la fam i la pobresa, de la persecució i les violacions dels drets humans. En realitat, la mateixa ACNUR especifica que hi ha refugiats econòmics, polítics, ambientals, de guerra i sanitaris.

Dadaab, el major camp de refugiats del món.

Per a l’ONU hi ha més de 15 milions de refugiats al món. Ara bé, si atenem la definició que en fa, són centenars de milions. L’ONU es refereix a aquells que resideixen en camps de refugiats com el de Dadaab, en què habiten més de 400.000 persones. En conseqüència, algú ens pot aclarir quina és la diferència entre un refugiat i un manter centrafricà dels qui treballen clandestinament als carrers de Barcelona? Ada Colau, Gala Pin o Amadeu Recasens, ens ho podeu explicar sisplau? Vull dir si ens podeu explicar el perquè de la vostra hipocresia –refugiat llunyà bo, immigrant manter als nostres carrers... dolent–. Vots, més vots? Nova política? Revolución democrática? Solidaritat internacionalista? Solidaritat de classe?

Ens aturem aquí: la immensíssima majoria, si no totes, de les persones immigrades que han arribat de l’exterior de la Unió Europea en cerca d’una vida millor, són motivadament susceptibles de ser classificades com a  aspirants a refugiades. 

La Federació de la Indústria alemanya ens resol el perquè amb què ens interrogàvem al primer paràgraf: calen 100.000 treballadors per a la construcció, i gent formada per dur a terme feines que exigeixen estudis científics i universitaris. Per enèsima vegada, l’estatut jurídic dependrà de les necessitats del mercat de treball capitalista europeu de mà d’obra barata. No és que la història es repeteixi, és que no ha deixat de ser la mateixa història.

De retop, les representacions ideològiques que justifiquen la destrucció i el control occidental definitiu sobre Síria guanyen terreny. Geoestratègies contemporànies del nou ordre feixista mundial.

Continuarà.

Treballadors clandestins africano-catalans a plaça Catalunya.