Tocar a morts, més enllà del 4F

Joan Clos, alcalde de Barcelona durant 4 de febrer del 2006.
Impunement.

Tocar a morts, més enllà del 4F

[VILAWEB, 24-I-2015]

Gerard Horta

Ciutat Morta posa en relleu un procés social que ha distingit la Transició des del 1978 fins ara: la cobertura política, policíaca, judicial i mediàtica –amb excepcions com VilaWeb i laDirecta, que sempre han estat on pertoca ser– de la tortura. Aquest malson se sintetitza en unes paraules de Ricard Gomà el 2007, reproduïdes al compte de twitter del periodista de laDirecta Albert Martínez el 18 de gener d’enguany: “No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.” En efecte, la mena d’equilibris sobre la base dels quals els governants municipals i autonòmics del nostre país han construït un marc de representacions que vessa sang per moltes de les seves esquerdes.

Mirem enrere: hi ha casos tan bruts com el Cas Scala el 1978, l’“Operación Garzón” abans dels Jocs Olímpics del 1992, o el “Cas Dixan” (“Operació Estany”) contra veïns del Raval el 2010. Se’ns fa evident un paisatge curull d’arbitrarietats policíaques, judicials i polítiques que, plegades, han emparat un munt de situacions senzillament inacceptables en qualsevol societat civilitzada. Llevat que haguem de concloure que aquesta civilització, finalment, no és res més que això. Pedro Álvarez, el 1992, assassinat d’un tret per un agent de la policia espanyola a l’Hospitalet en una discussió de trànsit; Jorge Bolancel, suïcidat en una via de tren a Cornellà el 1997 després de ser detingut dues vegades; Toni Cordero, mort en una comissaria de la policia espanyola després que li neguessin la medicació per l’asma que patia; la Mireia, torturada sota l’aplicació de la Llei antiterrorista com a càstig per ser fotògrafa dels moviments populars de la seva ciutat; Jonathan Carrillo, mort al moment de ser detingut per la policia local de Terrassa... o Juan Andrés Benítez, al qual diversos mossos d’esquadra de la comissaria del Raval de Barcelona li aplicaren el protocol de detenció. Els morts sota custòdia policíaca en són dotzenes: Yassir el Younoussi, mort mentre estava detingut pels mossos el 2013 al Vendrell; Mustapha El Marracki, mort sota custòdia dels mossos d’esquadra el 2011 a Manresa; Sergio E., mort arran de la seva detenció per 14 agents dels mossos alhora el 2012 també a Manresa.

Observem breument el cas d’en Sergio –arxivat fa uns mesos–, si bé qualsevol dels exemples esmentats pot retre compte de la brutalitat present en cada una de les situacions que convoquem. Unes hores abans de morir, al matí de l’1 de gener del 2012, els seus familiars denunciaren que els mossos el van apallissar amb molta duresa, la qual cosa l’havia conduït a un estat de coma. Els relats mediàtics van emfasitzar que en Sergio acumulava 13 ordres de detenció, que feia dos metres i que era molt corpulent i fort. La construcció del relat induïa a establir una associació entre la seva situació legal, la constitució física i la mort. La versió oficial sostenia que l’home va agredir cinc mossos, que va intentar pispar-los una pistola i que, a causa del sobreesforç, va patir una aturada cardiorespiratòria fatal. Una part de la premsa informà que la companya de l’home mort fou testimoni de la detenció i que va presentar una denúncia contra els mossos, en la qual afirmava que l’home no hi va oferir resistència i que, un cop emmanillat pels canells i pels peus, fou colpejat una vegada i una altra. “Lo han matado los mossos, que ahora intentan tapar lo que hicieron”, recollia per boca d’un dels familiars l’agència EFE.

 

Ricard Gomà (regidor d'ICV-EUiA) a Albert Martínez (periodista de laDirecta), el 2007:  “No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.”

L’aleshores conseller d’Interior Felip Puig va qualificar l’actuació dels mossos d’esquadra, per enèsima vegada, com a “impecable”. És el mateix conseller que al principi del seu mandat va afirmar, en una roda de premsa: “Arribarem on permet la llei i una mica més enllà.” El conseller anterior, Joan Saura, no va dir això, però sota el seu mandat membres de la Brigada Mòbil utilitzaren armament il·legal, encerclaren i segrestaren manifestacions senceres i res, res en els informes anuals sobre els maltractaments i la tortura, canvià. Tampoc no ha canviat res sota el mandat de l’actual conseller Espadaler, perquè la xarxa de suport mutu i l’encobriment dut a terme per la mateixa policia, els dirigents polítics i el sistema judicial des de la instrucció a la sentència batega a cor què vols, amb la participació d’uns mitjans de comunicació públics hereus d’una cultura política franquista que no tenen cap interès a espolsar-se del damunt. Cal recordar que TV3 va emetre “Ciutat Morta” a causa de la intervenció parlamentària d’en David Fernández?

En Sergi G. després d’una concentració enfront d’una seu del PP, els “tres de Gràcia” a l’Estació del Nord –detinguts per la guàrdia urbana el 2005 després d’una manifestació–, el nostre company de Sants l’any passat... i aquell i aquella i l’altre i la de més enllà, i gent que perd un ull i ossos trencats i melses petades. Comissaries, presons, CIE, als carrers... Sabem prou que no tots els agents policíacs són iguals, que n’hi ha una majoria que miren de fer la seva feina honestament. El problema són els centenars de denúncies anuals de tortures que s’acumulen als Països Catalans topant contra murs impenetrables fets de pensions vitalícies, arxivaments, condecoracions, absolucions i una cortina de silenci dens.

Al desembre del 2010 The Guardian informava que entre el 1999 i la fi del 2010 havien mort al Regne Unit 333 persones sota custòdia policíaca, i s’hi afegia que cap policia havia estat processat. A l’estat espanyol, entre el 2001 i el 2014, superen el miler de morts. Quantes d’aquestes morts són filles d’allò que fa 30 anys el centre, la dreta i la suposada esquerra d’aquest país i del país veí decidiren anomenar consens, una llosa pesant que amb el temps només ha canviat de nom? Tothom que ha lluitat per la justícia en el cas 4F no són conscients que és justament la perseverança en la lluita el que potser acaba de començar a marcar un nou punt d’inflexió en la superació de la Transició.

La diputada d’ICV-EUiA Dolors Camats gosa impúdicament demanar la reobertura del cas 4F. “Això són equilibris”, respondríem, perquè una altra cosa és impublicable. I acceptaria que aquesta gent fessin equilibris amb la seva pròpia sang, però resulta que n’han fet amb la dels altres. Clos, Hereu, Vallugera –regidora de Drets Civils i Dona el 2006 per ERC, que té la ¿virtut? de no aparèixer mai a la foto–, i Mayol, Gomà, Portabella, que eren al govern de l’Ajuntament de Barcelona aleshores, abans i després... i l’Ada Colau interpel·lant ICV-EUiA pel 4F mentre negocia la llista electoral amb en Gomà. Fa basarda, sí. Bones persones, gent correcta, educada. Un polític professional no hauria de poder construir equilibris ficant en una banda de la balança la sang dels altres, els anys de presó viscuts pels altres, les vides estroncades dels altres. Quin càstig mereixen els equilibris erigits sobre el patiment aliè? Ciutat Morta ens ajuda a comprendre que en la tortura, l’empresonament i la mort no hi ha equilibris, sinó dolor, crim, nàusea, vergonya i mentida. I que el lloc de la merda ha de ser el cubell de la brossa i no les institucions públiques.