40 cossos de negre

40 cossos de negre

[EL PUNT, 3-II-2004]

Gerard Horta

Dissabtes a mig matí, a la plaça subterrània del metro de Catalunya, una quarantena de cossos s’ajunten: són persones que canten. D’altres ho feren al passat. Vesteixen de negre, i de la quarantena n’hi ha més de tres desenes conceptualitzables com el que se’n sol dir “adolescents”. Els vaig veure fa un any: un pèl porucs, vergonyosos, immergits dins el maremàgnum sorollós de l’univers social, entonaven cants amb l’esperit més aviat aclaparat. Volaven com una fulla enduta pel més mínim xiuxiueig davant d’un públic ferotge, estrany, apassionadament absent de les corals, del món, de si mateix i tot. Els corrents d’aire que conflueixen de cinc bandes distintes –passadissos de la Rambla, Rivadeneira, Pelai, i l’entrada i la sortida de les andanes– cap al cercle subterrani del metro de Catalunya, distribuïdor de trànsits, demanarien en circumstàncies semblants una potència d’ànima ben sòlida, fins densa. Aleshores, els corrents d’aire s’enduien els joves cantants. L’orfeó tremolava no pels batecs dels assistents, sinó perquè no semblaven prou aquietats per integrar el caos del destí i de massa destinacions sintetitzades en aquest escenari urbà perpètuament enfosquit.

Societat Coral Euterpe.

Fotografia: Coromina i Emeric, publicada

a Barcelona Cómica (21-VII-1894).

Al cap d’una pila de mesos els he revisitat: pluvisqueig a l’exterior i corrents d’aire fred als passadissos. Han crescut, ara canten sense por i ballen sense vergonya. És magnífic. Se n’han adonat que, si no és així, no hi ha cant ni ball ni salvació possible (“¿Y estos de qué secta son?”, m’engega un transeünt). Públic de tota mena, cares de molts colors i l’àmplia gamma de les expressions menys previsibles envolten els 40 cossos de negre. No hi ha composicions dels !kung africans, ni dels sami polars, ni dels maori oceànics, per bé que s’hi escolten cançons que formen part d’una certa memòria col·lectiva de Barcelona a través de diverses generacions.

Postal d'un retrat de Josep-Anselm Clavé (1824-1874).

Entre hits en anglès, castellà i algun en català, hi manca un record musical d’aquells avantpassats nostres entestats a salvar les persones i destruir la societat per fer-ne una altra de lliure, justa i solidària. L’any 1855 un munt de treballadors –homes i dones junts– avançaren des de prop d’aquí (pl. de St. Agustí) per la Rambla amb una pancarta a la capçalera: “Associació o mort!” (Josep Termes n’ha tractat). És a dir: dret a crear associacions per defensar les necessitats d’un poble miserabilitzat sota el capitalisme terroritzador del segle XIX, al context d’una Espanya que bombardeja la ciutat dia rere dia des del castell de Montjuïc. El 1862 alguns d’aquests manifestants, arrenglerats als cors claverians, cantaren i ballaren multitudinàriament als Jardins d’Euterpe (ara Passeig de Gràcia) de Barcelona: celebraren per primer cop als Països Catalans la Marxa del Tannhäuser, obra d’un Wagner famós als medis revolucionaris d’Europa (ens ho recuperà Ricard Vinyes). Els cors de Clavé esdevingueren un mitjà perquè els treballadors aprenguessin a llegir, escriure, cantar, perquè ampliessin pensaments i accions, i s’expliquessin des d’experiències i referents propis en termes emancipadors. Mitjançant els concerts corals s’omplien caixes de resistència a fi d’afrontar vagues, empresonaments, malalties i morts.

Si al segle XIX tant com als dissabtes del XXI un orfeó és una societat de cant coral, potser aquests cossos de negre, persones que canten, comprendran un dia que una societat –de vegades– no és res més que el detall significatiu de poder presentar tot el que canta en la llengua reprimida d’un país reprimit. I cantar, ballar i commoure’s per defensar la vida, o sigui, totes les cançons del món: la llibertat nostra i la de tothom.

Sense imatges de la manifestació del 1855. En fico una altra:

a la Rambla de Barcelona (2009), estudiants-treballadors contra la implantació del Pla Bolonya són ensinistrats pedagògicament en les virtuts de la mediació per part de les Forces de seguretat de l’Estat/Delegació Nord-Est.