(I) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions

Estació de hiaces –furgonetes de transport col·lectiu– a la Praça Estrela (ciutat de Mindelo, a l’illa de São Vicente de Cap Verd).

(I) DE MANTERS I REFUGIATS:

COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA

I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS

Gerard Horta
(5-IX-2015)

El ressò mediàtic del multitudinari desplaçament col·lectiu de població procedent –en gran manera, però no únicament– de l’estat sirià cap a l’Europa central ha estat paral·lel a una atenció política i periodística inhabitual sobre una pràctica quotidiana en moltes ciutats catalanes: la venda ambulant clandestina, que protagonitzen en aquest cas concret els manters procedents de l’Àfrica –d’entrada, arran d’una operació policíaca a Salou que va acabar en la mort d’un home aquest agost–.

Miraré d’abordar els enfocaments ideològics dominants sobre aquests processos –el rumb multitudinari cap a Alemanya, i el tractament polític, policíac i mediàtic dels manters a Barcelona– i, alhora, d’interrelacionar-los. Això és un escrit nuament polític (no sóc un especialista en la història general de l’Àfrica ni en els processos esclavitzadors al continent anteriors a la presència dels europeus). El que exposo aquí té a veure amb diverses idees que als últims dies m’han rodat pel cap. Fa vint anys en Manuel Delgado referia a la concepció de Karl Marx sobre les ciències socials com a ciències de l’ocult. L’ocult de la societat mateixa, perquè calia desentranyar i analitzar quines forces (expressives i materials, per dir-ho d’alguna manera) actuen perquè una societat cristal·litzi en els termes en què ho fa. No tothom és conscient per exemple d’aquest canvi sobtat que ha conduït polítics i periodistes a convertir immigrats en refugiats, ni si això reverteix a fi d’esmorteir-ne la ponderació de connotacions negatives, ni els motius pels quals de cop i volta es configura aquesta representació. Intentaré explicar-me a mi mateix algunes qüestions deixant clar que ho faig simplement com algú que, en un moment donat, assisteix a un seguit d’esdeveniments i de construccions socials d’aquests esdeveniments, i que ho faig en públic. Insisteixo que això és més aviat una exposició matussera i apressada d’interrogants des d’un posicionament polític concret. Ho penjaré al bloc en tres capítols, al darrer dels quals recullo l’experiència directa dels manters a través de la seva pròpia veu.

***

L’expansió colonial europea a l’Àfrica i el desenvolupament mercantil posterior del capitalisme comportaren el segrest i la deportació forçada de milions de persones africanes de mitjan segle XV a mitjan segle XIX. El xoc que la imposició colonial va representar en les societats africanes –en l’organització d’allò que els occidentals designaríem com a política, religiosa, econòmica (en el comerç i les formes de producció, distribució i consum) i de parentiu quant al model de relacions socials en cada marc concret– continua tenint conseqüències encara avui. Permeteu-me esmentar quatre punts que l’antropòleg nord-americà Eric Wolf recordava a Europa y la gente sin historia, (1987 [1982]): al primer mil·lenni dC Europa proveí d’esclaus les societats musulmanes i bizantines; a les Croades els musulmans esclavitzaren cristians i els cristians esclavitzaren musulmans (a la península Ibèrica, fins al segle XV); al segle XIII, genovesos i venecians començaren a importar esclaus turcs i mongols que els arribaven per Tana, damunt del Mar Negre, mentre que un elevat nombre dels esclaus importats a Europa al XIV eren grecs i eslaus  –recomano de llegir l’anàlisi panoràmica, per a la Barcelona i la Catalunya tardomedievals, de la historiadora Roser Salicrú dins “L’esclau com a  inversió?” (Recerques, 52-53: 49-85 [2006])–; i encara al XVII el tràfic d’esclaus era un component fonamental de la pirateria arreu de la Mediterrània, mentre que a Escòcia, fins al XVIII, els miners del carbó i els treballadors de les salines continuaven sent esclaus, amb collars que duien inscrit el nom de l’amo. L’esclavisme com a model social i productiu allarga la seva ombra més enllà del temps i l’espai, malgrat que al cap dels segles ocupi només determinades zones del social i no la seva globalitat.

A l’edat mitjana, poc es diferenciava el contracte per servitud de l’esclavitud en tantes bandes d’Europa. Tant a Europa (Antiga Roma) com a l’Àfrica abans de la colonització els esclaus podien arribar a comprar la seva llibertat. Els espanyols esclavitzaren ja –a la fase inicial de la colonització americana– els habitants del Carib, com els portuguesos feren a l’anomenat Brasil i com els colons anglesos feren a l’Amèrica del Nord amb membres de les societats nadiues derrotades. A l’Àfrica, els mecanismes de la pignoració, els processos judicials per transgressions i la captura en guerra esdevingueren els mitjans bàsics d’esclavització: sense això no s’explica l’expansió mercantil europea. Quant al desenvolupament històric de l’esclavatge al continent negre i a la gamma increïble de formes de penetració colonial i d’afermament de la dominació occidental (dimensions polítiques, ideològico-culturals, militars, econòmiques, religioses, de parentiu...) que s’hi donen, Wolf resumeix que al llarg de 500 anys així com els mateixos africans s’ocuparen de capturar, mantenir i transportar per terra els esclaus, els europeus en feien el transport transatlàntic, els sotmetien, els venien i distribuïen. Així s’enfortiren estats ja existents i en nasqueren de nous. Les societats acèfales africanes, sense òrgans de centralització política sinó basades en el llinatge, en foren genèricament les víctimes.

Els processos de descolonització administrativa i política formal posteriors a la II Guerra Mundial perpetuaren el domini de les potències colonials occidentals sobre els diversos estats sorgits del repartiment contemporani del pastís de primeres matèries que l’Àfrica encarna, un domini incomprensible si no s’hi té en compte la complicitat i la participació activa, històrica, de les elits econòmiques, polítiques i administratives africanes.

Després de l’ensorrament definitiu del COMECON (sigles per a Consell d'Ajuda Mútua Econòmica: el mercat global dels estats a l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica) i de l’aprofundiment de la presència de la Xina –creixent a les darreres dècades però no pas caigut del cel en algunes àrees africanes– la cronificació de la submissió africana a Occident ha redundat en l’espectre amplíssim de confrontacions militars “locals” i en la impossibilitació del desenvolupament lliure de qualsevol societat africana per disposar dels seus propis recursos naturals de manera que en fruïssin les majories socials per al benestar col·lectiu. El canvi d’escala i de model econòmic en el context del capitalisme global converteixen la producció de llet de societats ramaderes durant segles en un atzucac fatal davant la competència en un mercat capitalista en què la llet procedent d’Europa es ven a un preu inferior. Així t’expliques que puguis acabar comprant tomàquets holandesos i cebes portugueses a venedores de carrer d’arxipèlags nord-occidentals africans (a un preu més barat que el de les cebes i patates produïdes al mateix arxipèlag). La dependència tecnològica quasi absoluta envers els estats i les corporacions occidentals (és el que any rere any he comprovat a Cap Verd en el terreny de la potabilització i distribució de l’aigua, de l’emmagatzematge d’aliments, del transport, etc.) s’ha anat combinant amb un altre tipus de dependència no menys rellevant: aquell que impliquen les polítiques assistencialistes a través de les mal anomenades ONG –organitzacions para-governamentals que actuen sobre la base de paràmetres establerts pels estats occidentals i de principis d’actuació vinculats a les funcions i els interessos de bancs i de companyies occidentals a l’Àfrica, i que solen provocar uns efectes en les marcs socials en què actuen literalment nefastos, més enllà de les seves instrumentalitzacions polítiques al servei de la repressió (Gallini, Escobar, Latouche han situat i qüestionat el marc ampli en el qual té lloc l’exercici de la funció colonial pressuposadament assistencial o bé pels seus objectius formals científics o de col·laboració econòmica; Gustau Nerin féu una demolidora mirada panoràmica sobre la cooperació dins Blanc bo busca negre pobre [2011]). Les polítiques econòmiques de les grans entitats occidentals per a l’Àfrica condueixen a la inserció del continent dins les lògiques del liberalisme global. Les societats africanes continuen esdevenint mercaderia i, amb elles, també allò que les conforma: la seva gent, que a través de centenars de col·lectivitats socials ha romàs tancada, fracturada i sotmesa a ordenacions jurídico-polítiques estatals la distribució de les quals sobre el mapa respongué sense embuts al perfeccionament del pla colonial. 

Font: Harper's Weekly, 4: 344 (VI-1860).

Transport navilier de persones segrestades.

Aquesta despossessió generalitzada –històricament estructural– del continent africà explicita la gran victòria d’Occident: les necessitats europees de mà d’obra a les últimes dècades ja no ha calgut resoldre-les mitjançant deportacions forçades, atès que els futurs i potencials nous esclaus –els disposats a fer les pitjors feines en les pitjors condicions laborals i salarials, desproveïts  sovint de drets elementals (des de l’accés a la sanitat fins a la impossibilitat d’exercir el vot), o bé sotmesos a millores i empitjoraments en funció del període a què acudim– provaran d’acudir voluntàriament, jugant-s’hi la vida i tot, a la fortalesa de la Unió Europea, concebuda com el paradigma del paradís material modern i necessitada de regenerar-se demogràficament i de proveir-se d’una mà d’obra que, en la mesura que haurà de competir amb la mà d’obra indígena europea, facilitarà que la degradació massiva posterior de les condicions materials, i la representació ideològica dominant de les seves causes, focalitzi el conflicte cap als nouvinguts, desviant l’atenció del veritable responsable: uns poders econòmics i polítics que desbaraten serveis socials i que articulen un retorn a contextos d’explotació acusats, la qual cosa obliga a competir entre si la classe treballadora europea, que apareixerà diferenciada entre nadius i “estrangers”. Recordem que és en funció de les necessitats de l’economia capitalista europea que, d’ençà dels anys seixanta del segle XX, s’han anat modificant a conveniència els estatuts jurídics dels nascuts a les excolònies africanes arribats a Europa. Ho veiem des dels anys seixanta: ara pots entrar legalment o d’amagat, ara no. Ara els blancs procedents de les excolònies rebran la ciutadania de la potència colonial, ara els negres de la mateixa excolònia no la rebran.

Si hi afegim el paper del complex militar-industrial nord-americà i de l’emfàtica batalla occidental des dels anys noranta per primeres matèries i recursos energètics africans i l’extensió, el finançament i l’organització occidental de conflictes militars de l’Afganistan a Líbia, Somàlia, el Sudan o el Txad, sota classificacions religioses, mèdiques o polítiques que justifiquin la pròpia presència militar occidental, acabem contemplant un paisatge infernal. Cal insistir en el paper protagonista de les elits polítiques i econòmiques africanes en una distribució completament desigual de la riquesa, empobridora per a la majoria. Unes elits que sistemàticament han estat sostingudes, finançades i equipades militarment d’acord amb i en la mesura que responguessin als interessos dels estats i les corporacions occidentals. A més, la immensa majoria, si no la totalitat, de processos revolucionaris africans –trencament d’estructures polítiques, econòmiques i, sobretot, culturals– han acabat conduint a models de capitalisme liberal senzillament brutals o gairebé. Estic generalitzant moltíssim, perquè hi ha un univers descomunal d’Àfriques i de contextos històrics radicalment diferents del sud al nord i de l’est a l’oest. Però podríem reconèixer, si fa no fa amb major o menor vehemència, aquests processos arreu.

La fugida econòmicament forçada del camp africà a les ciutats africanes no resol la supervivència de milions de persones. Amuntegaments col·lectius causen creixements fins a l’inconcebible de les megalòpolis de la misèria. Emigren cap a Europa els miserables enxampats en un cul-de-sac inacabable, però també membres de classes benestants –com es reflecteix en contextos específics com el que viu la població siriana ara mateix–.

I això es dóna sota la colonització cultural occidental de l’Àfrica, que a través dels mitjans de comunicació propis i aliens, i dels dispositius de la cultura popular, mostra el nucli dur de la Unió Europea i els EUA com a territoris per a la felicitat material compartida. És estrany que de vegades calgui explicar, a gent africana i a l’Àfrica mateix, que dolorós que ha estat i que és el camí de les conquestes socials per a les classes subalternes populars europees en el decurs de la història, i què implica el procés de redistribució de poder polític i de capital que estem vivint fa uns anys en aquesta mena de desplegament global de la precarització de les vides de les majories socials arreu.

Països com Cap Verd tenen més de la meitat de la població vivint-hi a fora, a Europa i els EUA. Per a tantíssimes persones, l’emigració al nord apareix com l’única alternativa a la condemna a la fam o a una subsistència contínua, fins i tot per a gent que en determinats contextos ha pogut accedir, en un moment concret, als estudis superiors universitaris als seus propis països tot i no pertànyer a la classe benestant –accés ja en retrocés per tot el continent–.

No és perspicàcia sinó commoció: on és la llibertat?
(immigrats sirians a Hongria en cerca del camí cap a Alemanya).

Davant l’espoliació històrica, la despossessió  dels recursos i l’empobriment de les majories socials de l’Àfrica, encara ara, per part d’Occident, la mateixa dominació colonial no para de representar les societats industrialitzades del nord –les societats burgeses– com la culminació unívoca del progrés humà, com si romanguéssim enclavats al segle XIX. Llavors, com poden els polítics europeus formalment conservadors mencionar les maldats de “l’efecte crida” –per acollir amb dignitat les persones immigrades– quan la major part de la indústria cultural africana beu d’un Occident que per mitjà de tota mena d’aparells i mitjans no fa sinó exalçar-se davant del món com a materialització paradigmàtica de la civilització global?


Continuarà.