ARTICLES (17) DE L’OCTUBRE AL BLOC (266)
dissabte, 31 d’octubre del 2015
divendres, 30 d’octubre del 2015
Onades contra el rocam. Homenatge a Ovidi Montllor
Pròximes actuacions
• Dissabte 31 d’octubre, 10 nit (Barcelona): la Reina d’Àfrica.
Onades contra el rocam som en Joan Sebastià Colomer (bell cant), el Toni Porcar i l’Albert Pons (precioses guitarres), l’Adrià Pujol (delicada percussió) i Mend Lerend (rapsodiades cos a cos).
Contacte
Joan Sebastià (664 716 330).
• Dissabte 31 d’octubre, 10 nit (Barcelona): la Reina d’Àfrica.
Onades contra el rocam som en Joan Sebastià Colomer (bell cant), el Toni Porcar i l’Albert Pons (precioses guitarres), l’Adrià Pujol (delicada percussió) i Mend Lerend (rapsodiades cos a cos).
Contacte
Joan Sebastià (664 716 330).
Cartell dels actes commemoratius
del 20è aniversari de la Reina d'Àfrica.
Auditori de Barcelona (20-IX-2015).
Del minut 5.30 al 9.15 interpretant
“Sageta de Foc” de Joan Salvat-Papasseit.
“Sageta de Foc” de Joan Salvat-Papasseit.
Pl. Salvador Seguí de Barcelona (19-IX-2015).
Festa Alternativa Popular de la Mercè.
Cartell amb la programació de les FAPM (18 i 19-IX-2015).
Pl. Pius XII d’Igualada (19-IX-2015).
Pl. Raspall de Barcelona (16-VIII-2015).
Festes Populars de Gràcia.
Festes Populars de Gràcia.
dimarts, 13 d’octubre del 2015
Les rebaixes de novembre i el rum-rum de l'engany
LES
REBAIXES DE NOVEMBRE I EL RUM-RUM DE L’ENGANY
[VILAWEB, 13-VII-2014]
Gerard
Horta
Apareixen signes de voler
estendre les rebaixes d’estiu fins al novembre i més enllà. El 29 de juny la
presidenta de l’ANC afirmà: 1) que l’ANC donarà suport a qualsevol proposta
“democràtica i pacífica” del Parlament de Catalunya si no es pot fer la consulta
–prescindint, doncs, d’instituir l’ANC com a agent polític amb iniciatives
pròpies!–; 2) que la Corona oferirà una tercera via –preguntem-nos: i què?–; i
3) que l’ANC treballa per la consulta, però sobretot per la independència –aquí
les alarmes ja fan pampallugues–. L’1 de juliol, la mateixa Carme Forcadell ho
rectificà, precisà i aclarí tot, amb un cert sarcasme, a l’entrevista que li
van fer a Vilaweb, com si els temors sobre el canvi de rumb de l’ANC només
fossin cabòries sense fonamentació empírica. Alhora, se succeeixen les
interpretacions del “buit jurídic” (!) que provocarà la prohibició –des de la
legalitat estatal espanyola– de votar, com si fos un abisme intransitable que
el president Mas no ha de recórrer. Hom oblida el trànsit que estan suportant
centenars i centenars de milers de catalans forçats a viure la precarització.
Això comprèn tots els àmbits de la societat en el seu desenvolupament
potencial: de la sanitat a l’educació, de la recerca a la mobilitat, del
treball al simple fet de poder menjar, o no, cada dia. I s’oblida, igualment,
que tot procés d’independència implica un trànsit.
Els opinadors habituals
conclouen que davant del “buit” caldran pactes i plebiscitàries, i mesos, anys
i panys i llonganisses de negociacions. Seria la Segona Transició al no-res (de
la primera, el Xavi Cañadas en digué Transacció, i en Julià de Jódar
Restauració Borbònica). Així com la independència obligarà a negociar-ho tot
amb l’estat espanyol, la no-independència converteix tota negociació des de la
subordinació en una fal·làcia. Per aquietar-nos, ens mostren les urnes
–compostes pels presos sota les urpes del CIRE– en què podríem votar.
Paradoxalment, com comentaven uns amics l’altre dia, no se’ns diu res dels
possibles observadors internacionals que s’estan oferint a participar en la
jornada del 9N i que estan rebent com a resposta un silenci sorollós.
De la calamarsada de signes
que plou n’hi ha un que m’ha sobtat per l’explícita contundència del relat,
obra d’en Vicent Sanchis dins El Punt Avui (5-VII-2014). No ens coneixem
personalment, i sobre la majoria de les seves anàlisis polítiques hi estic en
desacord, si bé li agraeixo que quan era director de l'AVUI s’espolsés les
pressions de J. M Mendiluce per la publicació del meu
article ‘Professionals de la impostura (societat limitada)’ –una crítica
al seu llibre Por la tercera izquierda–. Doncs en Sanchis mateix escriu que
l’endemà del 9N –dia de no-consulta– “és lògic pensar que caldrà convocar les
eleccions amb caràcter plebiscitari”, que “seria recomanable no fer-les abans
de les espanyoles” i que s’haurà d’elaborar “una candidatura unitària”. A més,
sosté que és “sensat” pensar a “formar un govern de CiU, ERC i independents”, i
que caldrà superar “personalismes i providencialismes”. L’àmplia gamma de
tertulians s’encaminen cap aquí, esbombant un full de ruta depriment. Amb la
Caixa, el Fomento del Trabajo Nacional, el Círculo Ecuestre i la Corona al
rerefons, rosegant.
Traducció: mitjançant
l’aplicació dels pressupostos de l’estat imperial i de la Generalitat de
Catalunya per a l’any vinent, continuaran xuclant-nos la sang. El 2016 farem
les plebiscitàries i el 2020, després de negociacions feixugues, podrem votar
d’acord amb la legalitat espanyola si pretenem esdevenir: 1) postdependents; 2)
“comunidad autónoma con estatus especial”, o bé, 3) bunyol carbonitzat al
Ponent de la Mediterrània. No compten que en molts barris ningú no podrà votar
res perquè damunt l’asfalt tot seran cadàvers de desnonats, desocupats, emmalaltits
o sedats eternament. Qui no hagi mort d’indigència haurà mort, exhaust, de
fàstic. O s’haurà exiliat a l’Antàrtida.
CiU ha estat molt més que
un instrument polític de la burgesia regionalista, això és obvi. De fet, hi ha
hagut períodes en què el seu ja abandonat model de socialdemocràcia no es va
distingir gaire, en molts aspectes, de la pràctica real del PSC o d’ICV (això
sobtarà els lectors joves!). Endevineu si entre els interessos de classe i de
partit per una banda, i les necessitats de la majoria popular catalana sobre el
9N per l’altra, l’aparell directiu i institucional de CiU optarà –obeint la
seva pròpia lògica històrica– o no pels primers. Veurem com reacciona la gent.
Potser el veritable pànic al buit de l’aparell dirigent de CiU és que l’assumpció
col·lectiva de la voluntat popular com a mitjà de legítima acció política acabi
minimitzant la presència de CiU al govern de la Generalitat i a les
institucions. Potser temen que la gent es planti, tipa d’alimentar vampirs
–colonials, nacionals i “terceras izquierdas”–.
Mentrestant floreixen els
plans B, tot i que n’hi ha prou amb un d’ampli, integrador i compartit que
relligui dret de votar, independència i canvi social profund per resoldre tant
de patiment, que no ignori els Països Catalans i que sigui instrumentalment
efectiu. Respecte al 9N ens col·locarem davant del mirall: la societat
catalana. Si el Parlament no executa el mandat que li ha estat conferit, si
l’engany es consuma, algú dubta que als carrers s’hi projectarà la potència popular?
Homes i dones de vuitanta anys, i joves i infants i aturats de llarga durada i
gent de moltes llengües i colors, i famílies senceres i fraccions de famílies,
i tu i jo i el veïnat: la gent. Aleshores comprovarem si a aquests governants i
opinadors que els cau tan bé això que graciosament anomenen “revolucions” (de
vellut) quan tenen lloc a Egipte o a Ucraïna, o sota els bombardejos colonials
de l’OTAN a Líbia, comprovarem si els catalans que omplim els nostres carrers
els caiem igual de bé.
D’aquí al 9N tothom es
traurà les màscares, car la inversió simbòlica del Carnaval haurà finalitzat.
Que els qui cobren per governar preparin urnes, censos, observadors
internacionals, debats i campanyes informatives locals i globals. I, sobretot,
que el 9N les urnes siguin on han de ser. Si no s’hi veuen capaços que pleguin.
En aquest país hi ha prou gent disposada a fer-ho: de franc i molt bé. Tingueu
present, però, el rum-rum de la història: els governants malden gairebé sempre
per mantenir-se al poder i guanyar mesos, anys i panys i llonganisses...
dilluns, 12 d’octubre del 2015
Insurreccions contemporànies
Presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg (24-X-1917).
Insurreccions
contemporànies
[AVUI,
22-VI-2007]
Gerard Horta
[Diversos autors
(2006) Momentos insurreccionales.
Barcelona: El Viejo Topo.]
Les ciències
socials, en general, han emfasitzat molt més les formes estabilitzadores i
autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no les
dinàmiques transformadores en termes diguem-ne igualitaristes. La contemporaneïtat de les
darreres apareix, llavors, com un referent oposat respecte a les variants
del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques,
polítiques i ideològiques totalitaristes.
En aquest volum,
s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en
contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges
analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de
l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’stalinisme al
capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les
desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del
1991 a Sulaimānīya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein
–amb la complicitat occidental–; l’antropòleg López Bargados –a qui devem la
magnífica Arenas coloniales (Ed.
Bellaterra), sobre la colonització franco-espanyola del Sàhara en la carn dels
Awlād Dalīm– hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions
subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els
elements racionalitzadors de l’experiència dels
oprimits; l’historiador Miquel Izard –amb 40 anys d’esplendorosa recerca
entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica–, atén la revolta
popular espontània a Caracas al febrer del 1989 dins el context del liberalisme
econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant
anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la
rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de
les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del Sha,
l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Jomeini;
Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la
imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el
1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del
1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de
nou Guillamón, la revolució russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la
revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.
La lectura de Momentos insurreccionales és
inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns
processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada
emancipadora.
dissabte, 10 d’octubre del 2015
Sobre el llibre d'Abdennur Prado "El islam como anarquismo místico"
SOBRE EL LLIBRE D’ABDENNUR PRADO
El Islam como anarquismo místico
(VIRUS, 2011)
[Espai
Obert, 16-II-2011]
Gerard Horta
Pel cristianisme,
el judaisme i l’islamisme déu, la realitat única o l’extrema
potència de l’univers en si mateix es revela mitjançant un llibre, és a dir, a
través de la paraula. Pels judaistes el llibre
és l’Antic Testament; els cristians
hi afegeixen el Nou Testament; i els
musulmans hi afegeixen, a tots dos, l’Alcorà.
Ara bé, totes tres religions topen un problema propi de l’etnòleg: com
interpretarem i explicarem correctament el
llibre, la paraula? I com interpretarem l’experiència social col·lectiva que s’hi relaciona, tenint-hi en compte que tot moviment socioreligiós s’ha de comprendre no sols a partir de com s'explica a si mateix, sinó i sobretot de com s’encarna en la societat? Un filòsof i tarotista, l’Enrique Eskenazi, sostenia
que la religió que ho ha afrontat pitjor –en termes de coneixement– és la
variant catòlica del cristianisme, la qual imposa que el sentit correcte l’han
d’establir el sant pare i el concili. Consegüentment, els altres sentits
esdevenen herètics (un dogma basat en
la jerarquia de poder). El Vaticà ens ha regalat 1.500 anys de repressió,
repressió i repressió.
Pel judaisme i
l’islamisme, per contra, no hi ha interpretació correcta, sinó tantes
interpretacions com el ventall multicolor de la dona asseguda davant teu al
metro. No hi ha separació de fe, hi ha
nivells diversos d’interpretació, totes
les interpretacions són vàlides perquè reflecteixen l’estat de consciència de
la persona.
Com afirmava
Durkheim, la fe és primer de tot un impuls per actuar, i les idees són actives
socialment quan són compartides, és a dir, quan responen a una necessitat
social, d’una societat o d’un grup social. En quina direcció? No sé ni què és
el cristianisme ni què és l’islam ni què es l’anarquisme: universos contradictoris i tot dins de cada un d’aquests camps. Hi ha moltes teories
i moltes pràctiques i a escala individual i col·lectiva no necessàriament el que es predica és allò que es practica. Hom pot apel·lar a un mateix déu per legitimar ordres de relacions socials opressors o bé per desempallegar-se'n, confronteu-ho amb la història de les grans religions mundialitzadores monoteistes. Us dic que sóc anarquista, i què? Com sabeu que no sóc
un paio prepotent, egoista mesquí? Deu ser l’edat de viure en aquest planeta devastat,
però cada cop em cansen més les paraules i estimo més el silenci intern que
deia el Don Juan del Carlos Castaneda però que encara no he viscut, qui ho fa?
Tot moviment
socioreligiós que apel·la a la salvació adoptarà l’aspecte d’una revolució
social, en la mesura que aspira a una nova comunitat basada en un principi o
norma nous: la revolució com una nova estructuració social (això és el que vaig
estudiar a De la mística a les barricades
sobre heterodòxies socioreligioses i grups ocultistes, esoteristes i
hermetistes, i després a Cos i revolució
per als espiritistes catalans). El sentit d’aquesta distinció explica la
reivindicació ja dels gnòstics de l’inici de l’era cristiana de la convicció
sagrada enfront del dret sagrat. Max Weber oposava el dret sagrat, el qual
sanciona idènticament amb independència dels contextos socioculturals, a la
convicció sagrada, la qual s’adapta a les situacions canviants del món en
qualitat de llavor i alhora de motor de canvi. El que s’hi planteja és el
compliment de la llei des de la comprensió interna de cada persona. En la
mesura que es rebutja el món tal i com Es dóna, es proposen altres maneres de
representar-lo i d’interactuar-hi. Des de l’interior (l’individu) es pot influir sobre l’exterior (el món). Des
d’aquesta perspectiva, l’ètica religiosa de l’acció en el món prové de
l’interior de l’individu, de la seva convicció sagrada. Les normes concretes
aplicades a la generalitat de la vida social peten fetes miques a favor de la
relació global amb sentit entre el mode de vida i l’objectiu de salvació
religiosa.
Què significa
això? Que d’acord amb l’orientació del mode de vida que es creï des d’aquesta
percepció, es pot influir des de la interioritat cap a l’exterioritat d’una
manera revolucionària. Les religions de salvació, històricament, en definitiva,
no estarien al servei de la “llei sagrada” (acceptació del món en els termes en
què es troba), sinó de la “convicció sagrada” (oposició al món en els termes en
què es troba).
Desconec si Bakunin
s’entregaria al creador dels cels i de la terra. Jo, que em considero un
anarquista i com a tal i en el context català –i com a indígena subalternitzat– evidentment independentista, diria que alguna cosa ens transcendeix per tot arreu, al vàter, al carrer, al cel i al llit. Però pregar a un déu o a la realitat única em fa por;
estimem la vida, l’univers, l’amor, la llibertat i la revolució, ara bé:
entregar-nos a potències alienígenes o a la realitat única pot dur-nos als camins del
ramat cap a l'escorxador, i us asseguro que puc fondre’m amb l’univers, això no em
neguiteja. De moment
m’estimo més entregar-me a aprendre a estimar. Qui de nosaltres a après a
estimar sense demanar res a canvi en cada segon de la nostra vida? Som en part
farsants, éssers incomplets, ens encarnem com a titelles massa sovint i estem en deute amb els
avantpassats i amb tots aquells que han donat i donen la vida per l’amor, la
justícia social i la llibertat, per una mica d’honestedat en cadascun dels
seus actes.
Per mi, el
principal defecte del llibre de l’Abdennur n’és alhora el principal mèrit. Ell en
fa una interpretació emancipadora de l’islam. Podríem fer-ho amb la Bíblia si prescindim de les més de 1.000
apologies de la violència que fa l’Antic
Testament, si anem a l’Evangeli
segons Mateu (“No doneu als gossos
les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i
després encara es giraran per destrossar-vos.”) hi trobarem rastres emancipadors, també en altres bandes; si anem
als Evangelis gnòstics al·lucinarem.
Calví, des del protestantisme, acabarà justificant l’experiència per
perpetuar-la (quin desastre); Jakob Böhme mira de comprendre-la i
transformar-la i així trtansformar el món. Per Calví hi ha bons i dolents, en
canvi pels cristians lliures que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal
són, certament, en totes les coses –el sí i el no, el cel i l’infern–. Pels
gnòstics de l’inic de l’era cristiana, l’esclavitud mitjançant el sotmetiment
psíquic a les institucions és la manifestació del Dimoni. He estudiat una mica aquest gnosticisme, i
com a moviment de rebuig del món és de les coses més potents que s’han donat en
la història: salvatge, preciós. Cada persona és un camí: treu el que dus a
dins, això et salvarà, si no ho treus, et matarà. Rebuig de tota aquesta ficció
que els humans occidentals ens hem muntat, rebuig radical, profund contra una
materialitat del món “nascuda del terror,
el dolor i la confusió”, com diuen els gnòstics. I m’ha complagut trobar-hi
paral·lelismes emancipadors amb l’islam que l’Abdennur ens conta.
Què és el que
m’agradaria que l’Abdennur estudiés ara? Tots aquells moviments que han maldat
per transformar la societat en termes alliberadors, antiautoritaris,
igualitaristes tot remetent a l’islam: m’agradaria saber, més enllà del que va
succeir a la comunitat de Medina i de l’experiència del profeta Muhammad,
m’agradaria saber dels anarquistes i comunistes turcs que invoquen el Bedreddin
dels segles XIII i XIV per tirar endavant la seva lluita; dels karmates,
malamatis i els sufís kalandaries; dels musulmans anarcoides del XIX; de les
companyes musulmanes que en una manifestació de suport al moviment squatter de
Barcelona invocaven l’Alcorà suposo
que pel desallotjament del Princesa –jo vaig ser a la mani del vespre–.
El lligam
etimològic de misticisme amb l’antiga
designació dels misteris, i, al seu
torn, de misteri amb silenci, no ha servit gaire per
il·luminar-lo d’un sentit precís –¿com revelar el silenci mitjançant paraules?–.
La generalització moderna de la conceptualització de misticisme el vincula amb
el camp religiós, és a dir, exotèric. Els occidentals solem trobar misticismes
a tot arreu.
El misticisme és
d’alguna manera “passiu”, en la mesura que l’individu es limita a rebre el que
se li presenta sense que hi participi, o sigui, està “obert” a tota mena
d’influències. La liminaritat del místic, la liminaritat del posseït, suspesos
per norma a mig camí d’enlloc, alliberats de condició social i, en
conseqüència, alliberats de condicionament social, els fa perillosos per al
conjunt dels qui els envolten i fins per a ells mateixos, transitant justament
pel no-res. Són precisament els qui els envolten que refermen l’emplaçament del
místic en terra de ningú, al caire del penya-segat. Col·locant el místic al límit,
la jerarquia institucionalitzada s’afirma com a “centre” i justifica el
confinament de l’heterodox incontrolable a la cel·la, la foguera o el manicomi. L’iniciat és guiat;
el xaman és conscient del seu viatge; en canvi el místic, el posseït, és emportat.
Sigui com sigui el
misteri de l’univers ni es pot explicar ni es pot raonar ni es pot transmetre
mitjançant la paraula: silenci i gràcies, però quin silenci!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)