Nedant amb la desolació i l’amor

[AVUI, 21-XII-2000]

Gerard Horta

[Vivir sin ser visto, César Antonio Molina. Península. Barcelona, 2000.]

César Antonio Molina és nét del cor obert dels incomptables republicans afusellats sota el franquisme, un home ansiós del món i els confins inimaginables amb què la llibertat ocupa els espais de l’esperança. Escriptor gallec (amb una cinquantena de llibres publicats), és reconegut per la seva tasca com a poeta, periodista, traductor, professor d’humanitats i periodisme i responsable de diverses institucions culturals. Ha viatjat moltíssim i ha fet coneixences arreu a través del nexe que uneix lletraferits i ferits a seques, i és justament l’entrellaçament honest (no pas esnob) de la literatura i els trànsits viscuts el que li atorga la potestat de narrar-nos, entre fantasmes, sibil·les i esperits, un calidoscopi de reflexions, històries, diàlegs, ensopegades i avatars. Vivir sin ser visto és un llibre poderosament poètic, recull de records, quadern de viatges físics i carnals, aplec de signes, compilació d’estats de consciència, exhibició de llogarrets i ciutats entreteixint-se amb les dones i els homes dels temps, amb els sons de poetes amb nom i dels sense nom enfangats pel silenci.

Ens ha costat les trenta pàgines inicials reconèixer-nos posseïts per tanta evocació, però quan ens n’hem adonat el lirisme desfermat al llibre ja se’ns havia endut, fins a l’últim full. Molina no fixa el record: l’allibera de si mateix perquè creixi amb el lector, en primer terme esmunyint-se per les escletxes de la nostra tendresa i, a poc a poc, induint-nos a viatjar per la banda esquerra del coneixement vacil·lant dels éssers. L’autor prové de la realitat extrema de la boira, de corrents invisibles més palpables que qualsevol aparença, de somnis persistents tan arrelats a les vies misterioses del social que fins aboleixen l’experiència individual, curtcircuitada en ella mateixa, i la transcendeixen per virtut de l’univers salvatge de la societat en què tots ens veiem reflectits. Si la finalitat de l’individu no és el psicopàtic individualisme consumista, sinó l’anhel que vincula tota manifestació de la creació, llavors hem descobert un llibre amb passatges commovedors, instants que punxen i dolors patits per refermar la bellesa de viure. 

Lírica de la raó dels cors

Evitarem descripcions literals, detallar les riqueses de les paraules i dels contorns treballats de l’obra: hi són generosament, creieu-nos. No esmentarem els mil topònims i antropònims que hi apareixen, ja que la motivació perquè us hi atanseu se situa més enllà. És a les onades, als arbres talats, a les flors exorbitants del miracle, en pedres i oracles, en gestos i epitafis, en l’amabilitat del veí llunyà que ens va acollir a la seva casa, és en la vibració atemporal dels homes abraçant-se sota l’influx de la raó dels cors –ara amagada, ara palesada– que la Terra ens condueix al seu centre. Molina eleva un cant a integrar tot això “altre” per compartir-ho, com l’infant que cull conquilles a la platja en un matí hivernal per regalar-les després a qui les vulgui estimar: mai som tant nosaltres mateixos, mai tothom és un de sol com quan suspenem el nostre judici i així, aturats durant uns segons, tastem aquietats l’eternitat, la força de l’existència en forma d’emoció profunda, desbaratadora, intuïtiva, lliure...

El corpreniment que Molina provoca fuig de les racionalitzacions que ell mateix en pugui fer en públic: l’homenatge sensible rau a concebre que sovint la gràcia prové del que ens desplaça, del que no preveiem, del que s’allunya de la ment per plantar-s’hi de cop i volta esclatant de plenitud: plenitud de joia o de tragèdia, però plenitud d’ésser. La lliçó que Molina ha après en capelles, castells, cementiris, llibres, cinemes i carreteres secundàries sense que ens ho reveli formalment és que l’única possibilitat del món és l’amor. Vivir sin ser visto en conjunt, una bona pila de les seves entranyes particularment, remet a aquest nucli de l’ànima terràqüia tan temperadament que resulta difícil desempallegar-te del remolí de dolcesa i afecte, malenconia fràgil a la superfície i dura a sota, amb què ens ajuntem per realitzar els passos del dia a dia del “destí”. Somnis i malsons hi són per guiar-nos.

Líquids de tinta negra vessats des de A Corunya, a la nació gallega, han vingut a frapar-nos per anunciar-nos que la mort i tot ens és donada a fi que festegem la presència incommensurable de la vida. Si mars i oceans són emocions d’aigua, la desolació és bram vital. Hem topat una obra bona, amorosa i culta, mots per a tristeses i alegries, i en ella hem esdevingut moltes de les societats del món, i mariners, místics, caçadors i poetes. Quant als secrets de déu només hem d’esperar, sense afany ni expectativa. Molina, ¿qui no?, haurà de nedar com el nedador i intentar estimar com el Sol. A contracorrent i indiscriminadament.

***

Post scriptum (6-X-2015): Lamentablement l’autor ressenyat, com centenars de tantíssims altres “intel·lectuals d’esquerres” de l’estat espanyol, no ha expressat ni el més mínim suport a la voluntat popular majoritària de la societat catalana d’exercir el dret d’autodeterminació. Res a fer.