L'art: contrapartida reveladora o res

L’ART: CONTRAPARTIDA REVELADORA O RES

[AVUI, 14-II-2002]

Gerard Horta

[L’espai intermedi, J.F. Yvars. Proa. Barcelona, 2001.]

L’espai intermedi aplega divuit textos dels anys noranta de l’historiador de l’art (a més de professor universitari, editor i exdirector de l’Institut Valencià d’Art Modern) Josep Francesc Yvars. L’autor hi afirma que defuig el rovellat inventariament erudit tant com el que qualifica d’“assaig d’opinió”, malgrat l’obvietat que tot aprofundiment dens de les produccions humanes està condemnat a revelar-se en qualitat de tasca erudita i d’expressió contínua de les premisses a partir de les quals hom interpreta i representa el món. Cal trobar, llavors, el sentit de l’erudició en els continguts dels seus objectius. En certa manera Yvars ho aclareix al lector quan remarca la intencionalitat de situar-se enllà d’aquests models tan “en voga en el relat artístic” a fi de copsar des d’una comprensió atapeïda i fèrtil els moments singulars de l’art que la societat de l’espectacle malda per convertir sistemàticament en objectes de frivolització mercantilitzables amb vista a facilitar-ne un consum deslligat del context creador que distingeix els bells, feixucs i rudes avenços de l’esperit, dins un combat perpetu establert des de la marxa a contracorrent dels moviments sensibles de l’ànima humana.

La recepció de cada individu del que s’epigrafia com a “obra d’art” és o no lliure, d’acord amb l’univers vital (social, psicològic, cultural) de cada persona. L’aclaparament homogeneïtzador de les societats capitalistes respecte a l’exercici en llibertat dels camins distints de cada humà és desmentit repetidament per les experiències dels éssers capaços de recuperar els blaus del cel per a si mateixos i per als qui l’envolten, i, també, per les experiències dels qui ho poden entreveure i compartir. Ens referim ara a les experiències davant de l’art, que com més compromès es mostra amb el seu temps més s’erigeix com a intemporal.

Pensar l’art

Les lletres d’Yvars es constitueixen com un cant a l’art i a la llibertat per l’art i des de l’art. Una altra qüestió és si una societat en què qui és consensuat com a creador és l’“artista” mereix ser designada com una societat agònica (considerem que sí); és la mateixa qüestió que ens duria a entendre que l’esclat museístic occidental té a veure amb l’expedició institucionalitzada de certificats de defunció a tall d’espais socials d’hospitalització on la imaginació moribunda és retinguda i congelada amb finalitats més obscenes del que volem creure. No aspirem pas que ens piquin el cul, però cal plantejar-se la paradoxa que l’expulsió de l’art dels carrers ordinaris de l’ànima social sigui paral·lela a la seva revisitació museística. Totes les xarxes dels maremàgnums socials de la industrialització s’entreteixeixen en aquest debat, cosa que s’ha de tenir present en llegir L’espai intermedi.

Yvars ressegueix el fil mitjançant el qual l’art és explicat, i les sacsejades de la historiografia de l’art des de mitjan segle XVIII. En resulta una aportació valuosa, i molt, per tal com advoca per l’interès pràctic de la historiografia de l’art a l’hora de centrar-se no tant a il·luminar l’objecte com a transformar el subjecte des d’una experiència que no es pot comprendre fora dels marcs referencials que la infanten: la riquesa de l’investigador de l’art no rau a catalogar els fruits de les sensibilitats intuïtives dels titllats com a “artistes”, sinó en el relat savi arran del qual podem reflexionar sobre causes i finalitats, aquells contextos des dels quals un esdeveniment creatiu pren sentit –el sistema que l’organitza, autònom en els trets que li donen vida i al mateix temps vinculat amb unes necessitats que altres àmbits del social no poden satisfer–.

Som molt ignorants davant de determinats passatges de la narració d’Yvars i justament això expressa la condició plenament avinent de llibres com aquest, en què reconeixem les maneres com –a escala historiogràfica– Europa ha afrontat l’apropament a l’art, el desvetllament dels plans des d’on neix, o, per ventura, els trajectes que s’esdevenen en sortir a la intempèrie de la consciència social. L’autor no sols refereix a metodologies, sinó sobretot a corrents interpretadors, a la successió de paradigmes sempre dinàmics i relatius i vells amb relació als nous, a models explicatius en definitiva. De l’elaboració teòrica a la pràctica museística (els substantius serien bescanviables), del naturalisme a l’idealisme i la iconologia (en aquest cas, una labor impossiblement comparativa respecte a altres galàxies socials, per bé que sí que antropològica en l’esperit de la seva anàlisi), de la filosofia a la matemàtica (com a proveïdores conceptuals i analítiques), des de les influències, els préstecs, furts, espoliacions o interrelacions amb la gegantina esfera extraoccidental quant al nostre desenvolupament artístic fins a l’especificitat de l’estudi historiogràfic de l’art, el recorregut d’Yvars és rigorós, generós en síntesis i raonaments, precís en concrecions, sincer en les interpretacions, sense amagar el lloc des del qual interpreta. No és pas sobrer assenyalar que tot interessat a abordar la història de l’art trobarà dins aquestes pàgines un excel·lent dispositiu per cabussar-s’hi millor.

D'experiències i ressons

Confrontar un coneixement ampli amb la vivència artística d’autors de tots els ismes, revisitar l’art valencià, català i europeu del segle XX –esborrat gradualment del paisatge escolar i mediàtic– significa una oportunitat per a l’aprenentage, delerós de futur i de memòria històrica. La segona part del llibre abunda en cròniques de tempteigs i consecucions, oposicions, immersions en  paràmetres socials i transformacions, intuïcions, cerques: el conjunt de l’art com a cristal·lització humana apareix bellament en un ventall l’extensió i la profunditat del qual són difícils de sintetitzar (vegeu-ne l’índex onomàstic). Val a dir que hi són els noms de l’ahir i de l’avui, de l’ací i de l’allà, de tots els colors i de tots els cabassos. Però més importants que les afinitats electives, que l’atansament a unes paraules o a unes altres, a unes metàfores o a unes experiències, superant tot això, aquest llibre mereix la consideració de reclam de la vivència autònoma de l’obra d’art i a la seva comprensió dins del seguit d’avatars que confereixen als humans i als seus sistemes de relacions –grotescos o tràgics, alliberadors o miraculosos– la possibilitat de compartir alenades d’aire: arts, artistes i vidents d’obres s’entrecreuen i dialoguen, s’interpreten i es viuen recíprocament o no, però no paren de bellugar-se en el decurs dels temps. El recull reflecteix magníficament la tasca empírica i reflexiva d’Yvars sobre l’art contemporani, i per ventura haurem de ser agosarats i proclamar que per sobre del que es conceptualitza com a art hi ha la diversitat de contrapartides fantàstiques amb què el gènere humà reconstrueix la llibertat perceptiva, la grandesa incommensurable de l’esperit cercant nous llindars, provant de reconquerir un coneixement fet miques que, a empentes i rodolons, anem mirant de completar –sovint inconscientment– trosset a trosset, per no acabar sent engolits pel vertigen, el pànic de la banda fosca no del més enllà, sinó de l’aquí, l’ara i l’aquí més tensos.

Les multiplicitats de l’art en molts dels seus camps són objecte de l’atenció d’aquest pensador de l’art, i és igualment cert que la seva atenció depararà respostes múltiples en els lectors. Tanmateix, al capdavall, restarà la percepció que experimentem de l’obra artística, que ultrapassa judicis i convencions per agermanar-se amb el que subjau sota tantes paraules: el silenci, fonteta sagrada dels móns.