Ales de cera

Ales de cera

Presentació de la novel·la d’Albert Mestres Ales de cera (Proa, 1996), a l’Institut d’Estudis Catalans

(Barcelona, 12-II-1997)

Gerard Horta

No sé qui sóc ni què faig en el viatge. Sóc el Iaixa? Sí. He vingut a implorar la misericòrdia de les divinitats de totes les constel·lacions. He vingut per expiar els meus mals en aquesta col·lectiva nit fosca de l’ànima, edat de ferro, temps de l’ombra. ¿Quin esperit pot afirmar que els seus òrgans suprasensibles no estan bruts de salsa? Bruts de salsa, budellams bords, untats pel sofre de consciència infausta, en cerca d’una màgia recelosa de la pau, malbaratant aliances sagrades amb la llum de galàxies amigues, aliatges universals, fraternitats emblemàtiques de les noces celestials.

Els assessors literaris de l’arquebisbe i les periodistes, que són tots plegats les putes del poder i la vanitat, han consagrat el seu vassallatge als espectres de les tenebres i a una butaca grotesca en el consell d’administració. Aplaudiu-los, sisplau. Trobem-los al Liceu, que jo el cremaré de nou, ben ple de gom a gom, tremolant i boig, en nom de la glòria dels pobres, de la dignitat dels pobres, de la saviesa dels pobres: morts de gana i de malaltia, apallissats, ultratjats, escarnits, mortificats, electroxocats, violats, silenciats amb còlera hipòcrita en cadenes de muntatge per antagonistes fatus, artífexs d’assots dolorosos del Raval del món. I encara hi ha pobres que malden per asseure’s a les butaques grotesques!!! Cada un de nosaltres va ser un assot, ¿i ara què som?

Jo sóc el Iaixa... o el Rudolf, no ho sé. I us dic:

Benaventurats els humils en la seva esperança. Benaventurats els menuts, ingenus, nascuts lliures, perquè el demà és la seva terra, i és terra que no és d’aquí. Benaventurats els qui amb el cor desafien totes les precarietats.

I també us dic:

No sóc pas barquera,

no sé, doncs, remar;

moriré formosa

i sola,

aquí, en alta mar.^*

Ahir, abans de renéixer, naufragava a la pradera fugint dels búfals mecànics, funcionaris indignes del desamor, i vaig esdevenir putxinel·li impúdic de la vostra immundícia. Són parts del trajecte. Un dia, impertorbable, vaig bufetejar l’actual arquebisbe de Barcelona fins a la mort. Vaig despullar la seva covardia amb compassió. Tot era fosc, com una gran impostura. Vaig arrencar-li roba luxosa i bàculs daurats i vaig exposar el seu cos nu i pútrid al parc dels animals engabiats, il·luminant-lo amb torxes maldestres per exhibir d’una manera obscena les propietats esguerrades de la seva falsa bondat. I a continuació vaig oferir el que en quedava als voltors dels mons intermedis. Llavors vaig murmurejar precs antics i vaig invocar símbols invisibles, igualment arcaics, per evocar l’últim record: la utopia. Així com l’arquebisbe mai no va dedicar sonets als arcàngels, Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, assassinat per la burgesia en aquest vell barri de Berlín, va pagar amb la vida haver-ho fet. Al vuitè dia vaig veure el martiri dels éssers sensibles!!!

Tot al manicomi era un combat per a arribar al verb originari. Allà hi vaig conèixer Carl-Gustav Jung, qui mantenia que la raó no és una substància immutable, sinó un mitjà per a un fi, l’expressió simbòlica per al punt d’intersecció d’un camí evolutiu. Per dir-ho fou psiquiatritzat i emmordassat amb cordes de vellut. I Rilke... Allà ens prohibiren anomenar les lletres per reconstruir el mot de la vida. La vida que ens crema i que ens alimenta, la dels camins inescrutables, la que ens fon amb la vida mateixa!

Som perceptiblement a la fi d’una era, immergits en els moviments ràpids del dolor. I alhora immergits en els moviments ràpids de l’amor que desbarata tots els sentits. “Dins del manicomi vam aprendre que els nostres estómacs havien d’esdevenir tan durs com la fe.”

Avui, envoltat de psicòtics maniacodepressius, esquizofrènics i paranoics, he perdut la consciència dels meus trastorns. M’he aïllat d’un món extern que no puc suportar per la frustració que em genera i he erigit, per honorar-vos, nous liceus per a tsars i tsarines, nous palaus reials, manicomis, escoles, hospitals, presons, autopistes, centrals nuclears, sindicals i bancàries, exèrcits públics del desconcert i la concordança irrebatible de neurosis, psicosis, perversions i grips ordinàries, furtadores de l’energia del Sol.

Sóc l’Albert, borratxo d’amor, enfilat dalt de la capçada del pi més alt del Parc de Munteroles, a les cinc de la negra nit. Sóc l’Albert liqüificant en no sé què el martelleig civilitzador d’Occident, purificant els sentiments de la tribu en estranys trànsits nocturns, bramant al trencaones del cel barceloní com fan els pastors de les muntanyes d’Albània. Sóc en Baumann, el Klinger, l’Schnietzckle, l’Òlia i l’Eulàlia. Sóc sang de la teva sang, carn de la teva carn.

Vaig venir de molt lluny, des dels arquetips inabastables de l’univers. Vaig violar, vaig matar, vaig rebentar aquest globus ardent, i aquí he somiat altres móns. Les lliçons de les cendres del temps em xiuxiuegen que ha arribat l’hora veloç dels principis primordials: en nom del progrés he enderrocat el mur més alt del príncep feliç; en nom de la cultura he arrasat les botiguetes mediàtiques, nauseabundes i frívoles; en nom de la llum he desconnectat els rètols resplendents; en nom del dinamisme he fabricat un carret per transportar la tristesa que obre totes les portes... I he errat fins als confins de les entranyes, on el far de la fi del món roda i roda i roda i roda i roda...

Vaig embogir però ja no me’n recordo del perquè, déu meu!: quina guixaire emblanquinarà les parets del meu cor?

Abraçaré sant Joan i proclamaré als quatre vents de colors, a les estrelles blanques, als oceans verdejants de les emocions de l’ànima, als penya-segats extàtics de naturaleses solemnes, als granissos d’atmosferes grisoses, que les coses d’abans han passat, que el congost era un pas cap a la llum, i que les fugides són actes tèrbols de morals extenuades empaitant miratges estúpidament. Jo, Iaixa, vaig batallar per transformar el món. Si més no, per transformar-me a mi mateix. Jo, Iaixa, he desplaçat la mirada ben endins, a la vora del mugró esquerre, allà on batega la dimensió del cor.

El futur és nostre i de tots: la Rosa que ens acompanya és eterna, és Rosa de Foc. I el Foc és l’esperit d’aquesta Terra.

Per què fugiu del dolor, germans?

Vagarejo per la sorra de la platja i el mar, m’endinso en l’aigua salada de la vida; deixo enrere, tan lluny com puc, les aparences de la “raó”, i de tant en tant dubto de l’audàcia de la remissió... Mentre, dibuixo camins sota els estels i saludo l’aire i la nit, i el gat que dorm i el gos que passa i el mussol, que mai no està sol perquè un follet l’acompanya.

I prego perquè el cosmos no s’erici i perquè l’apocalipsi sigui de pa sucat amb oli.

   I em forço a no morir-me si tu no hi ets, si tu no véns. Perquè sé, Venus russa, llavis de cirera, que si no has vingut avui... vindràs demà.^*

* Dins Gerard Horta (1995) L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors). Barcelona: L’Aixernador.