Puig del desconsol (Signes de vida)

Puig del desconsol (signes de vida)

[AVUI, 12-II-2004]

Gerard Horta

[Antoni Marí, Tríptic des Jondal (obra gràfica d’Antònia Vilà). Angle Editorial. Barcelona, 2003.]

Fora de les concepcions distintes de la poesia, són les correspondències entre la creació poètica i els poetes el que permet superar les categoritzacions que, massa sovint, acaben recloent bé la poesia bé el poeta dins calaixos classificatoris mitjançant els quals es pretén esgotar quelcom per definició inesgotable: allò viscut –individualment i col·lectiva– i la seva projecció en l’escriptura poètica. Aquesta experiència cristal·litza en tots els poetes i en tots els corrents poètics, i engendra models creatius fins antagònics. Això té a veure amb la menció que Vicente Valero –prologuista del llibre– fa de Wallace Stevens per introduir l’obra d’Antoni Marí: el matís propugnat des d’aquí concebria que no és pas que la poesia creï mites “per ajudar-nos a viure la nostra vida”, sinó que el mite –generador poètic– s’encarna en les mil cares dels poetes i les seves produccions. La poesia viu a través nostre molt més del que nosaltres vivim a través de la poesia –més enllà del grau de consciència que en tinguem–. Si fos a l’inrevés, el món seria millor.

L’eivissenc Antoni Marí –assagista, poeta i narrador– aplega en aquesta acurada edició d’Angle els poemaris El preludi (1979), Un viatge d’hivern (1989) i El desert (1998). El llibre inclou diversos gravats i il·lustracions d’Antònia Vilà, els quals són d’una delicadesa i mostren una capacitat insinuadora magnífiques. Tríptic des Jondal apareix, doncs, com la fusió d’un sol poema revelat en tres etapes distintes. Si resulta obvi que el cos és l’eina primigènia de totes les persones –en tots els temps, en totes les societats–, no és menys cert que la seva constitució simbòlica, dins la cultura dominant occidental, l’oposaria a la ment (i aquesta, al seu torn, a l’ànima), de la qual cosa es desprèn un fil que enllaça amb una vehemència extrema, no gens amagada, la primera part de l’obra: la manera com el desconsol vertiginós de l’autor en transitar els àmbits de la memòria, el record i l’oblit l’empeny cap a la naturalesa. La naturalesa com a categoria simbòlica i en el seu aflorament físic –Es Jondal és el nom d’un puig!– sota les seves múltiples formes: hom pot morir en la naturalesa per renéixer d’ella, seguint Victor Turner;  en la veu de Marí, fusió silenciosa per a un renaixement incert.   

Aquest renaixement es manifestaria en la segona part, d’entrada, com una afirmació de la vida mitjançant el record –vida viscuda, vida en definitiva–; i, a continuació, com un acte de comprensió que conduiria a percebre les tenebres estructurals que agermanen el nostre pensament del món amb el món que es reflecteix en nosaltres mateixos en qualitat d’obertura. El pensament no sols com a corrent de la realitat, més encara, el pensament com el camí que necessàriament ha de poder abraçar l’inconegut (tan condemnat a les masmorres del terrible). Què més racional que concebre l’irracional com una esfera més de l’interior humà, com una escletxa que ens penetra alhora que ens serveix per penetrar el món en la seva amplitud significativa? L’infern poètic de Marí no seria sinó la seva pròpia ombra –hivernal, glaçada, solitària–, desintegrada en l’arquetípica dissolució que implica tota gran davallada.

En aquest punt del trajecte, el lector es preguntaria si el poeta, conscient del descens, travessarà el camí que du de l’ego al cor (postulat per corrents místics racionalistes com la càbala, i també per la psicoanàlisi junguiana), és a dir, l’ombra mateixa. Val a dir que l’agermanament de la mètrica del text amb l’espectre lingüístic s’avenen prou harmònicament amb la intenció de l’autor, demostrant-s’hi ha una feina densa , pacient, reflexiva.

El capítol amb què es clou el trajecte iniciat 20 anys enrere recupera la noció metafòrica del moviment per mitjà de les imatges físiques de la naturalesa. S’hi remet al moviment del protagonista del viatge, que pel camí es recupera a si mateix a través del record. El reinfantament propi refereix a les emocions –amb una literalitat que fins ara no s’havia donat al llarg del poema–, i aquestes palesen la potència creadora i devoradora amb què topen al cim del desconsol. Aquest cim no és pas el desert immòbil, és el nucli de la vida: l’erraticitat com a principi. L’aquietament en forma part, i la resolució del poeta –ambigua respecte a si el cor ha estat destinació d’arribada reeixida– suggereix, malgrat la interrogació dels versos finals, el tarannà fecundador del desert. Depèn d’Antoni Marí el relat futur a través del qual el viatge continuï, potser trencant el cercle. Fins aquí, reflexió intensa, intimíssima, sobre l’univers dinàmic de la mort en l’existència, i sobre la presència de la veu poètica en l’espai i el temps, sota les conjugacions innombrables –som-hi de nou– de memòria, oblit i record. Al capdavall, què si no, sinó signes de vida?