Ales de cera
Presentació de la novel·la d’Albert Mestres Ales de cera (Proa, 1996), a l’Institut
d’Estudis Catalans
(Barcelona, 12-II-1997)
Gerard
Horta
No sé qui sóc ni
què faig en el viatge. Sóc el Iaixa? Sí. He vingut a implorar la misericòrdia
de les divinitats de totes les constel·lacions. He vingut per expiar els meus
mals en aquesta col·lectiva nit fosca de l’ànima, edat de ferro, temps de
l’ombra. ¿Quin esperit pot afirmar que els seus òrgans suprasensibles no estan
bruts de salsa? Bruts de salsa, budellams bords, untats pel sofre de
consciència infausta, en cerca d’una màgia recelosa de la pau, malbaratant
aliances sagrades amb la llum de galàxies amigues, aliatges universals,
fraternitats emblemàtiques de les noces celestials.
Els assessors
literaris de l’arquebisbe i les periodistes, que són tots plegats les putes del
poder i la vanitat, han consagrat el seu vassallatge als espectres de les
tenebres i a una butaca grotesca en el consell d’administració. Aplaudiu-los,
sisplau. Trobem-los al Liceu, que jo el cremaré de nou, ben ple de gom a gom,
tremolant i boig, en nom de la glòria dels pobres, de la dignitat dels pobres,
de la saviesa dels pobres: morts de gana i de malaltia, apallissats,
ultratjats, escarnits, mortificats, electroxocats, violats, silenciats amb
còlera hipòcrita en cadenes de muntatge per antagonistes fatus, artífexs
d’assots dolorosos del Raval del món. I encara hi ha pobres que malden per
asseure’s a les butaques grotesques!!! Cada un de nosaltres va ser un assot, ¿i
ara què som?
Jo sóc el Iaixa...
o el Rudolf, no ho sé. I us dic:
Benaventurats els humils en la seva esperança.
Benaventurats els menuts, ingenus, nascuts lliures, perquè el demà és la seva
terra, i és terra que no és d’aquí. Benaventurats els qui amb el cor desafien
totes les precarietats.
I també us dic:
No sóc pas barquera,
no sé, doncs, remar;
moriré formosa
i sola,
aquí, en alta mar.*
Ahir, abans de
renéixer, naufragava a la pradera fugint dels búfals mecànics, funcionaris
indignes del desamor, i vaig esdevenir putxinel·li impúdic de la vostra
immundícia. Són parts del trajecte. Un dia, impertorbable, vaig bufetejar
l’actual arquebisbe de Barcelona fins a la mort. Vaig despullar la seva
covardia amb compassió. Tot era fosc, com una gran impostura. Vaig arrencar-li
roba luxosa i bàculs daurats i vaig exposar el seu cos nu i pútrid al parc dels
animals engabiats, il·luminant-lo amb torxes maldestres per exhibir d’una
manera obscena les propietats esguerrades de la seva falsa bondat. I a
continuació vaig oferir el que en quedava als voltors dels mons intermedis.
Llavors vaig murmurejar precs antics i vaig invocar símbols invisibles,
igualment arcaics, per evocar l’últim record: la utopia. Així com l’arquebisbe
mai no va dedicar sonets als arcàngels, Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”,
assassinat per la burgesia en aquest vell barri de Berlín, va pagar amb la vida
haver-ho fet. Al vuitè dia vaig veure el martiri dels éssers sensibles!!!
Tot al manicomi
era un combat per a arribar al verb originari. Allà hi vaig conèixer
Carl-Gustav Jung, qui mantenia que la raó no és una substància immutable, sinó
un mitjà per a un fi, l’expressió simbòlica per al punt d’intersecció d’un camí
evolutiu. Per dir-ho fou psiquiatritzat i emmordassat amb cordes de vellut. I
Rilke... Allà ens prohibiren anomenar les lletres per reconstruir el mot de la
vida. La vida que ens crema i que ens alimenta, la dels camins inescrutables,
la que ens fon amb la vida mateixa!
Som
perceptiblement a la fi d’una era, immergits en els moviments ràpids del
dolor. I alhora immergits en els moviments ràpids de l’amor que desbarata
tots els sentits. “Dins del manicomi vam
aprendre que els nostres estómacs havien d’esdevenir tan durs com la fe.”
Avui, envoltat de
psicòtics maniacodepressius, esquizofrènics i paranoics, he perdut la
consciència dels meus trastorns. M’he aïllat d’un món extern que no puc
suportar per la frustració que em genera i he erigit, per honorar-vos, nous
liceus per a tsars i tsarines, nous palaus reials, manicomis, escoles, hospitals,
presons, autopistes, centrals nuclears, sindicals i bancàries, exèrcits públics
del desconcert i la concordança irrebatible de neurosis, psicosis, perversions
i grips ordinàries, furtadores de l’energia del Sol.
Sóc l’Albert,
borratxo d’amor, enfilat dalt de la capçada del pi més alt del Parc de
Munteroles, a les cinc de la negra nit. Sóc l’Albert liqüificant en no sé què
el martelleig civilitzador d’Occident, purificant els sentiments de la tribu en
estranys trànsits nocturns, bramant al trencaones del cel barceloní com fan els
pastors de les muntanyes d’Albània. Sóc en Baumann, el Klinger, l’Schnietzckle,
l’Òlia i l’Eulàlia. Sóc sang de la teva sang, carn de la teva carn.
Vaig venir de molt
lluny, des dels arquetips inabastables de l’univers. Vaig violar, vaig matar,
vaig rebentar aquest globus ardent, i aquí he somiat altres móns. Les lliçons
de les cendres del temps em xiuxiuegen que ha arribat l’hora veloç dels
principis primordials: en nom del progrés he enderrocat el mur més alt del
príncep feliç; en nom de la cultura he arrasat les botiguetes mediàtiques,
nauseabundes i frívoles; en nom de la llum he desconnectat els rètols
resplendents; en nom del dinamisme he fabricat un carret per transportar la
tristesa que obre totes les portes... I he errat fins als confins de les
entranyes, on el far de la fi del món roda i roda i roda i roda i roda...
Vaig embogir però
ja no me’n recordo del perquè, déu meu!: quina guixaire emblanquinarà les
parets del meu cor?
Abraçaré sant Joan
i proclamaré als quatre vents de colors, a les estrelles blanques, als oceans
verdejants de les emocions de l’ànima, als penya-segats extàtics de naturaleses
solemnes, als granissos d’atmosferes grisoses, que les coses d’abans han
passat, que el congost era un pas cap a la llum, i que les fugides són actes
tèrbols de morals extenuades empaitant miratges estúpidament. Jo, Iaixa, vaig
batallar per transformar el món. Si més no, per transformar-me a mi mateix. Jo,
Iaixa, he desplaçat la mirada ben endins, a la vora del mugró esquerre, allà on
batega la dimensió del cor.
El futur és nostre
i de tots: la Rosa
que ens acompanya és eterna, és Rosa de Foc. I el Foc és l’esperit d’aquesta
Terra.
Per què fugiu del
dolor, germans?
Vagarejo per la sorra de la platja i el mar, m’endinso
en l’aigua salada de la vida; deixo enrere, tan lluny com puc, les aparences de
la “raó”, i de tant en tant dubto de l’audàcia de la remissió... Mentre,
dibuixo camins sota els estels i saludo l’aire i la nit, i el gat que dorm i el
gos que passa i el mussol, que mai no està sol perquè un follet l’acompanya.
I prego perquè el cosmos no s’erici i perquè
l’apocalipsi sigui de pa sucat amb oli.
I em forço a
no morir-me si tu no hi ets, si tu no véns. Perquè sé, Venus russa, llavis de
cirera, que si no has vingut avui... vindràs demà.*
* Dins Gerard Horta (1995) L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor
dels trobadors). Barcelona: L’Aixernador.
