Verges i els ritus macabres

Verges i els ritus macabres

[AVUI, 17-VII-2008]

Gerard Horta

Se suposa que per als habitants de Verges no hi ha res en la celebració de la Dansa de la Mort que els resulti exòtic: la significació de cada detall, el sentit de cadascuna de les dimensions del ritu –entès com una seqüència d’actes simbòlics pautada en el context en què té lloc–, la conjuminació entre pràctiques i representacions, tot plegat opera com un capítol del que és instituït dins el calendari social de la col·lectivitat. Els ritus introdueixen una realitat. En definitiva, tota societat simbolitza la seva experiència del món i de les relacions socials: actes col·lectius, accions prescrites, fets, gestos, creences, emocions, maneres d’ordenar la vida i de trobar-hi un sentit pertinent... tota societat implica un procés conflictiu a través del qual aquesta s’estructura, s’objectiva i es pensa a si mateixa.

En qualitat de ritu periòdic, el que es dramatitza a Verges remet a un ordre que ha de ser respectat, i s’hi commemora allò que s’espera que sigui commemorat. A la processó del Dijous Sant, com un fragment dins la Passió de Jesucrist, els participants escenifiquen l’antiga tradició europea dels ritus macabres de les danses de la mort, situant-se aquí l’origen formal del teatre català –el misteri que s’hi representa beu d’un text del segle XVII–. Aquesta Dansa de la Mort ha esdevingut excepcional, ja que es tracta de l’única revisitació contemporània d’aquestes formes de teatralització tradicional medieval.

Per començar, a la plaça Major del poble s’hi mostren diversos episodis de la vida “pública” de Jesús, a continuació els actors enfilen el pas cap al carrer de l’església, des d’on comença la processó, la qual finalitzarà a l’església mateixa. Entremig s’hi efectua el ball, en què cinc dansaires disfressats d’esquelets coreografien el drama pels carrers, amb els sons i el ritme sistemàtic del tabal: el capdanser amb la dalla encarna la mort implacable que sega tota vida; el banderer du l’estendard amb les inscripcions “Nemini parco” (“No perdono ningú”) i “Lo temps és breu”, una senyera negra impera sobre l’espai terrenal; dos esquelets d’infants duen sengles platerets plens de cendra, fent-hi entendre la descomposició del cos; i un darrer esquelet, amb el rellotge, expressa el seu domini en tota l’escala del temps, imprevisible en una arribada la qual ha d’abraçar tothom. Tot acompanyant-los, un segon grup de cinc persones amb túniques negres i espelmes n’intensifiquen el dramatisme. A la fi, la Mort s’endinsa al temple mentre a l’exterior hom fa com si uns jueus crucifiquessin Jesús.

Les revaloracions culturals, els canvis socials i la constitució d’aquesta Dansa de la Mort com un element d’interès internacional indueixen a pensar en les dinàmiques transformadores a què tota simbolització –del sagrat o del que sigui– està sotmesa, com es veu per exemple en els sorprenents canvis lligats a la representació de la Santa Muerte mexicana –a la vida terrenal, de vegades, cap presència és major que la dels absents–. Amb tot, la reverència final de la Mort a l’altar que fa de sepulcre de Crist dins l’església de Verges continua confirmant estructures antigues. Així, l’església catòlica, monopolitzadora de la intermediació entre el diví ultrafísic i col·lectivitats terrenals com la de Verges –potser massa paganes en altres temps, bon motiu per esdevenir víctimes de la pesta–, és dipositària d’un poder davant del qual la mateixa Mort s’agenolla, de manera que la llei social i la llei “divina” –l’eclesiàstica– s’hi barregen.

Les instrumentalitzacions del passat poden servir –o no– per comprendre i explicar el present, allà on els vius, però també els morts –com assenyalava l’antropòleg Goodfrey Lienhardt als anys quaranta al seu estudi sobre els dinka–, els encara no nascuts –seguint Michel Maffesoli– i fins i tot els no-del tot vius/no-del tot morts –collita pròpia– configuren això que en diem la societat, al qual abraça un ampli espectre de relacions entre entitats de tota mena, inclosos esperits, déus, espectres, potències, genis, follets... De fet, la memòria social de Verges valida cada any la processó, guiant-hi una determinada acció social. Ja se sap que el principal mecanisme perquè un ordre social s’autoperpetuï consisteix a amagar-se a si mateix davant de la societat. Tota cerimònia palesa un espai en què les normes i els valors es carreguen d’emoció, i en què les emocions bàsiques s’institucionalitzen en principi al servei de l’ordre social. Ara bé, la coincidència entre les representacions col·lectives i la realitat social mai no és ni de bon tros absoluta, per més coherent que sembli un ritu. Nous ordres socials demanen noves simbologies, per això als tallers d’imatges religioses d’Olot col·lectivitzats pels treballadors el 1937 durant la Revolució, s’hi creaven figures del qui fou president de la Generalitat de Catalunya, Macià, i de Marx i de l’anarquista Durruti –vegeu l'excel·lent treball creatiu de Pedro G. Romero per a Espai Olot Zero, dut pel Valentín Roma–.

         Francesc Macià          Bonaventura Durruti

Karl Marx

No és el cas de la Dansa de la Mort de Verges. Projectada sobre la societat com un llibre d’instruccions –model de la realitat i model per a la realitat–, la seva simbologia esdevé l’afirmació del vell món en què vivim mentre la Mort ens Dansa cap a un temple i la televisió esdevé ja no el nou evangeli, sinó la realitat mateixa. Aquest ritu macabre manifesta el que Verges vol manifestar: d’entrada, participar-hi amb efervescència. Forma part de la condició paradoxal dels Països Catalans i del món. Hi ha vida, però, després de la Dansa.