La immensa
victòria
Gerard
Horta
La immensa
victòria de l’1 d’Octubre va començar el 30 de setembre amb la posada en
pràctica de les ocupacions d’escoles i instituts que a partir de les 6 de la
matinada del diumenge havien d’esdevenir col·legis electorals. Aquesta tasca la
va dur a terme el veïnat organitzat espontàniament, grups de pares i mares d'escoles i aquell altre actuant sota el paraigua dels Comitès de Defensa
del Referèndum endegats per l’Esquerra Independentista i, en alguns barris de
Barcelona, dels Comitès de Defensa de Barri, tothom treballant coordinats per
acabar-se fonent als col·legis electorals dins l’entramat del món associatiu tan heterogeni del nostre país, el de la majoria social popular catalana. Crec que fou en Josep Termes que remetia a una dada significativa per comprendre d'on ve això de l'associacionisme: el 1861, a Madrid, hi havia 50 associacions diguem-ne cíviques; a Barcelona, 1.500. Venim d'on venim: sense Estat, és la societat catalana i les seves classes populars que històricament s'han autoorganitzat.
Aquesta victòria va prosseguir ahir 3 d’octubre amb la vaga general contra la repressió de
l’estat feixista espanyol i el seu anhel històric de mantenir per la força de les armes aquesta presó de pobles anomenada Espanya, i també contra la cristal·lització quotidiana de les lògiques
del capital als llocs de treball i al conjunt de la societat
catalana. Hi ha un clam col·lectiu per reeixir en la declaració efectiva d’independència com a mitjà formal d’aplicació dels resultats del referèndum i de tirar endavant el que aspirem a construir com a societat digna, justa i lliure de qualsevol forma d’explotació.
No som conscients
de l’abast d’aquesta victòria: hem remogut massa emocions pel que hem viscut, i
la ràbia i l’alegria desbaratadores sentides estan massa presents. La joia
incommensurable de sentir-nos vius, centenars i milers de cossos com un sol cos
als carrers i a l’interior dels col·legis electorals, no troba cap
paral·lelisme en el passat immediat. Els cossos policíacs –comandaments i peons
covards armats– implicats en la repressió no se’n saben avenir. I, recordem-nos-en, la resistència fou pacífica. Rere
les forces de seguretat rau un poder desconcertat, vençut, superat per la massa
de cossos en trànsit, encegat per l’odi i endogàmic enfront de la inabastable
efervescència, balbucejant sang emmalaltida, pura impotència davant la vida. El règim de la Transició ha estat esmicolat pel poble català, literalment.
Defensar un
institut des del divendres a la tarda amb 20 persones al principi i 100 al cap
de dues hores tot articulant organitzativament els àmbits diversos del dia a
dia col·lectiu, plantar cara a les policies intimiradores amb murs humans que,
ja el dia 1, possibilitaven l’accés i la sortida del col·legi dels votants –amb
una disciplina col·lectiva completament autogestionada que fou capaç d’expulsar
la policia secreta i la uniformada de tants i tants centres–, ser capaços de
materialitzar les votacions, els recomptes i les sortides de dades... això
dubto que ho visqui mai. Quin heroisme de la gent defensant les urnes, esperant hores per votar, de tota la gent, quin heroisme dels companyes i companyes que van ocupar les meses electorals arriscant-se a qui sap què, i tanta gent gran, molt gran, fotuda físicament, que desitjaven tant votar, tant... La manera com s’ha produït, l’afirmació del suport
mutu entre tantíssimes persones que no ens coneixíem i la capacitat de superar
cadascun dels moments crítics i de desbaratar l’acció ofensiva dels cossos
paramilitars al servei de l’Estat espanyol ens situen just al bell mig del punt
de ruptura que anhelem. La independència tant com la revolució –el trencament
emancipador d’estructures polítiques, econòmiques i culturals– són avui, per a
la majoria popular catalana, una necessitat històrica fruit de l’emergència social
que suportem.
Mai oblidaré aquests dies a l'institut on vaig ser del Raval. Amb tot el meu amor a qui hi vam coincidir de divendres a diumenge, i a la gent que diumenge a les 5 de la matinada, sota el diluvi, omplia el carrer amb una força, fermesa i convicció que encara m’altera l’animeta.
Mai oblidaré aquests dies a l'institut on vaig ser del Raval. Amb tot el meu amor a qui hi vam coincidir de divendres a diumenge, i a la gent que diumenge a les 5 de la matinada, sota el diluvi, omplia el carrer amb una força, fermesa i convicció que encara m’altera l’animeta.
Hem votat, hem
guanyat i, com brandava amb orgull una piulada de la CUP de Barcelona, hem
cremat les naus. Som dones i homes privilegiats de poder ser ara i aquí. En
aquesta petita banda dels Països Catalans, a la Catalunya obrera i anticolonial, diumenge i dimarts vam clavar una fita que fa de punt d’inflexió respecte a transicions i
processismes del mal govern.
Orgull de tanta
dignitat i combat organitzats, orgull de ciutat i de societat. Ara, que els CDR continuïn actuant: avui, al Raval, defensàvem el veïnat de tres desnonaments, és tot plegat una mateixa lluita. Avui és el demà de les generacions
que vindran. No renunciarem a exercir la llibertat.
La lluita és l’únic camí.
La lluita és l’únic camí.
1 comentari:
immens. Fem que sigui infinita....
Publica un comentari a l'entrada