Carlos Castaneda (II): Llegat d'un navegant de la percepció

CARLOS CASTANEDA (II):
LLEGAT D'UN NAVEGANT DE LA PERCEPCIÓ 
[AVUI, 30-IX-1999)]

Gerard Horta

[Carlos Castaneda, El lado activo del infinito. Ediciones B. Barcelona, 1999.]

Sota quin epígraf situem la darrera obra publicada de Carlos Castaneda?: assaig?, poesia?, col·laboració amb banda armada tipus Matrix?, ciència-ficció?, psicoantropologia neoliticofuturista? Deixeble impecable de Don Juan Matus, Castaneda esdevingué gradualment implacable amb les demostracions d’importància personal pròpies i alienes, amb les històries amb què elaborem les imatges mitjançant les quals ens mostrem. Un dia parà de reivindicar l’antropologia com el mitjà paradigmàtic de la societat occidental cara a la comprensió global dels humans i la seva organització, i així prescindí d’afirmar-se des de la condició d’etnòleg: manifestà de si mateix que en la mesura que escrivia era un novel·lista. A grans trets, a les pàgines que comentem s’hi conjuminen confessions de malsons ombrívols, construccions d’amor incondicional i delicades il·luminacions racionals de com recórrer xarxes de trajectes que menen a altres bandes perceptives i socials.

La dotzena “novel·la” d’aquest home excepcional revela sens dubte i sobretot dues imatges: les ensenyances de Don Juan i l’aplicació pràctica que en fa Castaneda: un seguit de commocions intensíssimes de llampecs sobre les aigües tumultuoses dels successos memorables de la seva vida. Presenciem el camí d’algú que a l’edat de 35 anys és iniciat sense saber-ho a un procés de “desprogramació” cultural a fi que aflori la seva consciència somorta. Per a la tradició iaqui els humans som guerrers i navegants del mar fosc de la consciència, malgrat que ens n’haguem oblidat a còpia de negar-nos-ho: guerrers navegant en el viatge de la percepció de l’infinit. Guerrers respecte a nosaltres mateixos i a tots els consensos socials i culturals en què hem nascut i estat ensinistrats a sobreviure (la majoria d’"occidentalitzats”, per exemple, ha resolt que viure consisteix a explotar o ser explotat, esperar angoixat estrafolàries vacances anuals i satisfer amb compulsió imperativa el que ens mostren com unes “necessitats” irreversibles). Tot plegat és inquietant.

Fenomenologia pragmàtica

La crítica als diversos processos socialitzadors del món modern amara en realitat del primer llibre a l’últim, i les argumentacions amb les quals es desmunta la successió de tosques ficcions a què molts redueixen la vida, en tots els nivells, són si més no aclaparadores. Hem arribat a fugir tan lluny de nosaltres mateixos que aquest corpus teoricopràctic sacseja per força normativitzacions encolomades com a referents imprescindibles i captiva amb rotunditat les nostres ànsies de comprendre: dins El lado...  hi trobem respostes a qüestions importants que restaven silenciades en obres anteriors i motius per al terror, fenomenologia pragmàtica i alta poesia, una antropologia “heterodoxa” i lliure la qual broda els fils apassionats que impregnen cada pàgina.

Tota construcció social expressa, a més d’un model de societat, una interpretació determinada de les dades sensorials que captem: això és el fruit d’un consens perceptiu que esdevé dominant, car ja ens hi condueixen quan som nadons –tots els humans coincideixen, efectivament, en la imatge del que és un “arbre”–. La qüestió rau si és possible explorar-nos fins a transformar-nos, lluny de la imbecil·litat egocèntrica que tan sols sap representar un arbre com un tronc amb arrels, branques i fulles, per intentar veure’l fluir a partir d’una configuració energètica i vibratòria específica, del tot desbaratadora per a la nostra educació perceptiva com a espècie. Institucions “científiques” ens haurien d’empènyer a verificar-ho o falsar-ho empíricament, en definitiva per virtut del saber.

“El xaman”, deia un cop Don Juan a Castaneda, “plora quan està fragmentat. Quan està complet el sobreprèn un calfred que, per ser tan intens, pot posar fi a la seva vida”. Morirem en aquesta vida concreta, no disposem de gaire temps. Podem bé limitar-nos d’una manera tan bèstia com vulguem a fer de mers televidents o consumidors, bé renegar-ne. Potser morts distintes condueixen a dimensions distintes, igual que tota vida es determina a si mateixa i a la mort que en deriva. Entre el canvi i la llibertat, entre la tristesa i el traspàs, hi ha un jardí de roses i espines anomenat agosarament. Comença per un mateix i exigeix invocar una força feta d’intent. Cal entendre l’homenatge final de Castaneda a un home “desequilibrat” demacrat, model de “l’únic ésser capaç de reconèixer fantasmes”.