Carlos Castaneda (I): Celebració del misteri de la vida

CARLOS CASTANEDA (I):
CELEBRACIÓ DEL MISTERI DE LA VIDA 

[AVUI, 30-IX-1999]

Gerard Horta

“La nostra herència natural és viure

i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució.”

(Carlos Castaneda, 1993)

Boom de vendes per als botiguers; rival insuportable per a un cert egocentrisme acadèmic; autor de qui no s'ha disposat d'imatges durant molts anys per als periodistes; per als milions de lectors que l’han conegut des del 1968, en què apareix Las enseñanzas de Don Juan, fins al 1998, en què apareixen en anglès els tres últims llibres (La rueda del tiempo, Pases mágicos. Las enseñanzas prácticas de Don Juan i El lado activo del infinito), un explorador increïble, un estrambòtic fenomen sociològic; i per als seguidors i/o interessats a constatar si el mite rutlla, una veu única: Carlos Castaneda (1926-1998), novel·litzador de successos viscuts i home de coneixement. Castaneda: punt final d’un cicle de llinatges individuals de 27 naguals? (els qui guien el grup de vidents i que des de la colonització espanyola ho fan en grups que no contacten entre ells a fi de sobreviure a l’extermini), un llinatge del qual el xaman iaqui de Sonora Don Juan Matus (1891-1973) representa que en fou el penúltim representant.

No hi ha en la història de l’antropologia cap recerca de camp que enclogui 12 anys de relació ininterrompuda entre antropòleg i bruixot (del 1961 al traspàs d’aquest). Castaneda esclata a la darreria dels seixanta, dins un context de veritable rebel·lió social i cultural contra l’establishment als EUA i en força indrets de les societats industrialitzades. El combat contra la jerarquització social i la repressió, en totes les esferes de la vida de la col·lectivitat, troba en Castaneda una manifestació seductora sobre la llibertat perceptiva en qualitat de desafiament de les rígides regles socials del món capitalista. L’encotillament de la comprensió del món a una falsa racionalitat que s’atansa a la paranoia global i no pas al desenvolupament de la potencialitat humana, l’abolició de tota justificació de l’explotació social i el desemmascarament de la frustrant ignorància de cada persona sobre si mateixa amb què la majoria de la humanitat es repeteix fins a la tomba concentraran l’energia de dotzenes, centenars de milers, milions de lectors que frisen en algun moment de transformar paisatges vitals. Uns anys enrere Henri Bergson assenyalà que els sentits limiten la percepció i protegeixen el cervell de material “irrellevant” des de la perspectiva del consens social entorn del que “val la pena percebre” (per tant, el que veiem dels moviments de l’univers és ridículament limitat). Aldous Huxley (autor de Les portes de la percepció, que al cap d’un temps donà nom al grup de Jim Morrison) en perpetuà la hipòtesi i escrigué que el cervell, el sistema nerviós i els sentits són funcionalment supressors, no productors.

Jim Morrison al desert mexicà, a la fi dels seixanta.

Al principi dels seixanta Castaneda estudia antropologia a la University of California de Los Angeles (UCLA) i arran d’un treball d’etnobotànica per a l’assignatura d’“Etnografia californiana” efectua una recerca de camp a Califòrnia. Dels indis de diverses societats que coneix n’hi ha un que visita a causa de la insistència d’un amic que li ha referit el gran coneixement d’aquest home, Don Juan, el qual d’entrada engega a Castaneda, en vista de l’actitud de superioritat “enrotllada” que manté: “Tu ets un cabró i jo sóc un indi iaqui.” L’indi l’enganxa. L’afirmació precisa la mena de pretensions amb què un massa elevat nombre d’antropòlegs i vanitosos parafuncionaris d’ONG incapaços de comprendre’s a si mateixos afronta el “diàleg intercultural”, que acostuma a ser un monòleg narcisista i occidentalitzador fet a partir de manipulacions i enganys sota relacions de poder.

 

Reivindicació d’un home lliure

Dels primers anys de relació entre un ésser normal –o sigui, un paio cregut, autocompassiu, autoindulgent, etc.–, i un savi com Don Juan en surten Las enseñanzas..., joia literària i màxima aportació que s’havia fet des de l’antropologia sobre una planta del tipus de la Datura Inoxia –i més endavant sobre la Lophophora Willamsii– des dels treballs de Weston LaBarre (El culte peiot, 1938), entorn de l’ús ritual que en feien els indis iaqui (el qual ús exigia més d’un any de preparació per a la ingestió, mentre que els tastaolletes hippies, en saber-ne de l’existència, l’arrencaven i en prenien directament, cosa que provocà autèntiques catàstrofes), i entorn de la divisió de la planta en quatre parts i el contingut simbòlic de cadascuna d’elles. Saberuts acadèmics –tan arrogants– haurien de conèixer que les recerques de Castaneda als anys seixanta les dirigí Clement Meighan, un arqueòleg rigorós gens sospitós de fantasiejar en aquests termes. Ell confirmà que l’informador principal coincidia amb les descripcions de Don Juan. Llavors, el 1971, Castaneda havia reeixit en la seva ambició: esdevenir professor d’antropologia a l’UCLA (l’editora del primer llibre). Era popular, milionari en dòlars i, malgrat enveges i atacs dels detractors, el conjunt de companys el respectava. Amb tot, antropòlegs “eminents” que per la seva feina havien de convertir-se en “Sir”, com ara Edmund Leach, havien destrossat el primer llibre: la crítica principal consistia que la descripció de Don Juan no s’avenia amb les monografies “ortodoxes” sobre els iaqui. Don Juan, en efecte, no era un iaqui “pur” com exigien determinats manuals culturalistes; estava contaminat pels iuma, havia viscut una gran part de la seva vida al sud de Mèxic des de menut després de l’assassinat per part de l’exèrcit mexicà de son pare i sa mare (apallissada davant l’infant fins a morir), en guerra perpètua contra la “diferència”, i a més era un intel·lectual excepcional. Igual que Leach, l’acadèmia ha actuat amb Castaneda sobre la base de la superficialitat: pretensiosament, porta trenta anys menyspreant-lo i prescindint d’argumentar científicament un odi visceral fonamentat en la gelosia, l’estupidesa i el desconeixement absoluts. Ignoren i tot l’opinió d’un antropòleg “com cal”, Douglas Sharon, el qual ha reconegut que la seva sòlida recerca, la més destacada, sobre el xaman Eduardo Calderón Palomino i el curanderismo peruà (El chamán de los cuatro vientos, 1978) és vivament deutora de Castaneda, amb qui celebrà cicles de conferències als anys 1970 i 1971. Sharon ha confirmat que no dubta de la versemblança de l’experiència de Castaneda amb Don Juan (vegeu els molt recents Un viaje mágico con Carlos Castaneda, de M. Runyan, i Castaneda para principiantes, de M. Broussalis i M. Arvallo).

 

Incitar a la revolució

El 1971 Castaneda abandona la universitat, comença a esborrar la seva història personal, talla la “vida social”, regala les pertinences als amics, no accepta entrevistes, prohibeix que l’enregistrin en imatge i en so, crema les seves fotografies... desapareix del mapa. Enllà de les obsessions sexuals i les drogues, l’antropòleg ha esdevingut aprenent de bruixot. Trenca la marxa rutinària del temps, canvia les idees que té de si mateix i del món, es disciplina al màxim, de la mà de Don Juan adquireix coneixement i habilitat, aprèn a triar el moment oportú, a aguaitar i a ensomniar, aprèn a veure i potser a la fi es transforma en vident (bruixot).

Castaneda confessà, de gran, que el sistema de creences que anà a estudiar l’havia devorat. De dos punts bàsics d’aquest sistema, la intencionalitat i la suspensió del judici, en tractaren en el sentit intel·lectual els filòsofs Franz Brentano (1838-1917) i Edmund Husserl (1859-1938). La fenomenologia, tanmateix, pot encloure's en un saló com a objecte de reflexió. Hem de pensar que Don Juan ensenyà a Castaneda com dur a la pràctica els referents conceptuals de la tradició tolteca –que, segons ell, provenien d’una antiguitat situada entre 7.000 i 10.000 anys enrere–. 

Per Don Juan, els humans són navegants de l’infinit, mar fosc de la consciència, però la repetició malaltissa de certs hàbits socials i perceptius els ha convertit en robots esclavitzadors o esclavitzats, o bé en ambdues coses. Les implicacions que en resulten són perverses a tots els nivells. La finalitat de manejar el coneixement xamànic és remoure carn (inclosa la ment) i energia, preparar-se per afrontar la mort a fi de retenir la consciència i el propòsit propis després del traspàs (continuar un viatge del qual la Terra és un pou negre que ens xucla i reté, segons l’explicació de Don Juan). Per ell, la transformació individual i la superació de la interpretació generalitzada al planeta de les dades sensorials (veure les coses com les veiem, sigui un arbre, els mugrons illencs d’una presentadora televisiva o una salsitxa transgènica) duen no sols a capgirar l’ordre social, sinó també la percepció física, energètica, del món. Dins Castaneda hi ha pragmatisme: centenars d’operacions distintes descrites fil per randa, susceptibles de ser constatades científicament, operacions concretes amb finalitats concretes –del no-fer al silenci intern–, un recull dens i complex argumentat pas a pas al llarg de dotze llibres i trenta-set anys d’experiència.

El sistema cognitiu occidental especialment ens força a moure’ns a través d’idees preconcebudes. Els científics estudien com viu i què menja un arbre, què l’afecta i com es comunica, però mai no han investigat per quina raó arribem al procés de veure un arbre, d’interpretar com a arbre una cosa que al capdavall és, com tot, energia. Castaneda retreu al “model científic” que no s’hagi investigat el procés anterior a la visió de l’arbre com a tal. Harold Garfinkel, fenomenòleg reconegut internacionalment i exprofessor de Castaneda, indicava que la socialització és un procés de persuasió sobre l’individu pel qual s’acaba identificant la realitat amb la descripció que se’n fa. Atorguem a una cosa el valor de real i, en conseqüència, la convertim en real. De tal consens se n’exclouen infants autistes i diagnosticats com a esquizofrènics, catatònics... els éssers que perceben d’una manera distinta. Cap antropòleg no ho qüestionaria.

Els deixebles de Don Juan posaren fi al llinatge i difongueren el coneixement transmès, concentrat en un corpus d’"exercicis físics” anomenat tensegritat –de Finlàndia a Nova Zelanda hi ha centenars de grups autogestionats aprenent-ne i practicant-la–. En paraules de Castaneda el 28 de febrer del 1993 a la llibreria Phoenix de Santa Mònica, Califòrnia: “La nostra herència natural és viure i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució.” Ens estava dient que el present ens apressa. La pràctica de la tensegritat, igual que abraçar els nostres fills en ficar-los al llit, és un repte que demana immediatesa, necessitat de canvi i un intent inflexible per dur-lo a terme amb sobrietat i amor. Aquí no podem aprofundir la complexitat del magne propòsit dels vidents, aquests no taxonomitzen, sinó que experimenten, fan, remouen l’energia amb por, confiança i la mà al cor. Ara bé, podem suggerir a les generacions de catalans atrets per Castaneda que comprovin en la seva pròpia pell si tractem d’un símbol de transformació o d’una bola grossa com una casa de pagès.

Desert de Sonora (Mèxic).

Bibliografia completa

• La enseñanzas de don Juan. FCE. Mèxic DF, 1974 (ed. or. anglesa, 1968).

• Una realidad aparte. FCE. Mèxic DF, 1974 (1971).

• Viaje a Ixtlan. FCE. Mèxic DF, 1975 (1972).

• Relatos de poder. FCE. Mèxic DF, 1976 (1974).

• El segundo anillo de poder. Emecé. Buenos Aires, 1987 (1977).

• El don del águila. Swan. Madrid, 1986 (1981).

• El fuego interior. Emecé. Buenos Aires, 1986 (1984).

• El conocimiento silencioso. Emecé. Buenos Aires, 1988 (1987).

• El arte de ensoñar. Seix Barral. Barcelona, 1993 (1993).

• El silencio interno (1996; distribució en cercles “castanedistes”).

• Lectores del infinito. Un diario de hermenéutica aplicada (4 opuscles, 1996 i 1997; distribució en cercles “castanedistes”).

• Pases mágicos. Martínez Roca. Barcelona, 1998 (1998).

• La rueda del tiempo. Gaia. Madrid, 1998 (1998).

• El lado activo del infinito. Ediciones B. Barcelona, 1999 (1998).