Carlos Castaneda (i III) i Don Juan: El principi d'un mite

CARLOS Castaneda (i III) i Don Juan:

el principi d’un mite
 [AVUI, 2-VI-2005)]

Gerard Horta

[Carlos Castaneda, Els ensenyaments de Don Juan. Traducció de Xavier Pàmies. Edicions 62. Barcelona, 2005.]

Fa uns anys el suplement Cultura va consagrar un parell d’articles (AVUI, 30-IX-1999, pàgines IV i V) a reflexionar sobre l’esclat de l’obra de Carlos Castaneda (1926-1998) a la fi dels anys 60 i el desenvolupament d’aquest micromite modern. Del 1968 al 1999 n’aparegueren catorze llibres (dos dels quals dins cercles castanedistes) i el menys rellevant aquí és subratllar els milions d’exemplars en distintes llengües venuts, un afer que sol ser objecte d’atenció dels departaments de premsa editorials en la mesura que no tenen gaire cosa més a dir sobre els continguts del que publiquen.

Ara, 37 anys després de la publicació de The Teachings of don Juan el 1968 (Las enseñanzas de Don Juan, 1974), per fi es disposa de la traducció catalana. Respecte de l’edició original, a la catalana s’hi ha amputat la introducció d’Octavio Paz ­rebatible en més d’un aspecte, però significativa respecte a l’atmosfera cultural en què nasqué el llibre­, si bé s’hi ha afegit el text escrit per Castaneda mateix ­un any abans de traspassar­ amb motiu de la celebració dels trenta anys de la primera edició. Com a bon deixeble de Harold Garfinkel, Castaneda citava al començament el gran sociòleg alemany del principi del segle XX, Georg Simmel: es tracta de transmetre el que veiem, car la realitat supera sempre per tot arreu els nostres intents explicatius. 

 Harold Garfinkel (1917-2011), pare de l'etnometodologia

i professor de Carlos Castaneda.

Contextos i debats

Els ensenyaments de Don Juan marca el començament d’una obra existencial i novel·lística basada en la relació iniciàtica entre un estudiant d’antropologia de la University of California de Los Angeles i el penúltim representant d’un cicle de “llinatges individuals” de 27 naguals (guies de grups de vidents), clandestins des de la colonització espanyola: el xaman iaqui de Sonora Don Juan Matus (1891-1973). S’atén la conceptualització de xaman d’acord amb la tipologització que Firth establí el 1967 sobre les tècniques corporals del trànsit amb relació a les potències invisibles (possessió, mediumnitat i xamanisme). El que havia de ser un treball d’etnobotànica per a la llicenciatura acabà sent una aportació excepcional sobre els complexos usos rituals de la Datura inoxia i la Lophophora willamsii, ­el peiot­ entre els iaquis, i més profundament, a partir del vincle establert amb l’informant principal ­Don Juan­, sobre les formes de coneixement dels iaqui. És el 1961 que Castaneda comença aquesta recerca: al cap de deu anys esdevé professor titular d’antropologia de l’UCLA i poc temps després abandona l’acadèmia per endinsar-se en les “formes de coneixement diferents” en què és ensinistrat per Don Juan. En el context de rebel·lió sociocultural de la darreria dels 60 en una societat ferotgement racista, classista i totalitarista com la nord-americana d’aleshores, la recepció d’Els ensenyaments de Don Juan fou doble: la percepció que s’hi suggerien esquemes cognitius rupturistes respecte als processos de socialització occidentals establerts quedà, potser, en segon pla enfront dels usos de drogues per modificar l’estat de consciència ordinari; i, a més, el reconeixement d’antropòlegs com Douglas Sharon fou acompanyat de crítiques ferotges com les de l’eminent Edmund Leach, el qual va retreure a Castaneda que els seus estudis no s’avenien amb les monografies ortodoxes sobre els iaqui. Leach havia consignat el 1954, arran del treball de camp realitzat a l’Alta Birmània des del 1939 fins als primers anys 40 –fent alhora de soldadet de l’exèrcit de sa graciosa majestat–, que els “sistemes” socioculturals no són estàtics ni homogenis ni delimitables amb precisió pel que fa a les representacions i les pràctiques econòmiques, polítiques, religioses, lingüístiques, de parentiu, en definitiva pel que fa al conjunt d’articulacions de l’organització social i l’ocupació del territori. Però, paradoxalment, criticava que l’informant principal de Castaneda fos un iaqui “impur”, mig iuma i amb un bagatge anterior procedent de tradicions culturals del sud de Mèxic –­Don Juan remetia sovint a la cosmovisió tolteca–. Aquesta primera obra de Castaneda i la segona (Una realidad aparte, 1971), no operaren ni de bon tros uns efectes políticament més desmobilitzadors, entre determinats sectors de la societat nord-americana, que la introducció immediatament posterior per part dels poders instituïts de l’heroïna, el consum de la qual actuà com un autèntic mitjà anihilador del potencial combatiu manifestat fins aleshores. En realitat, l’ús del peiot, present als quatre primers llibres de Castaneda, tan sols fou el mitjà que Don Juan utilitzà d’entrada per destarotar la programació cultural i cognitiva del seu deixeble. La cosa, després, s’havia de complicar fins a extrems insospitats per al lector, i sens dubte per a Castaneda: com ell afirmà, el sistema de creences que com a antropòleg havia anat a estudiar l’acabà devorant.

Curiosament, mentre certes manifestacions de l’antropologia postmoderna nord-americana dels 70 derivaven cap a interpretacions de vegades més aviat incommensurabilitzadores de la comprensió entre les societats i les cultures humanes –allà on el que es classifica en qualitat de diferència és mostrat com a obstacle per al coneixement i la comprensió de la multiplicitat de representacions i pràctiques dels humans–, Castaneda demostrava empíricament que en efecte, com Terenci escrigué fa més de dos mil anys, si tots som humans, tots podem reconèixer en els altres les manifestacions diverses de l’esperit humà i fer-les nostres –el problema no són mai les diferències, sinó els processos classificatoris a través dels quals diferenciem i construïm socialment les diferenciacions, que inserides en la història s’utilitzen per vehicular processos econòmics, polítics, etcètera, subordinadors a través de relacions de poder desiguals–. L’alteritat comença en la nostra pròpia societat: es tracta fer comprensible allò que no ens ho sembla. Castaneda s’hi abocà.

El lector és davant de la detalladíssima narració novel·lada d’una immensa castanya cognitiva, d’una operació de desmuntatge cultural operat sobre algú que veu trontollar el seu sistema explicatiu (teòric) i cognitiu (empíric, per la vivència sensorial i perceptiva) del món en tots els àmbits concebibles. El dietari de l’autor reflecteix les connotacions completament descomunals d’aquest procés, i les seves implicacions psicològiques i socials. Ho fa d’una manera brillant, magnètica, apassionant. Els ensenyaments de Don Juan continua sent tan extremament atractiu avui dia per a lectors de tota mena perquè remet etnogràficament i pragmàticament a l’accés a una altra realitat, una realitat no ordinària que és estable, singular i exempta del consens cognitiu quotidià sobre la base del qual organitzem el món i ens relacionem. La realitat de consens especial que Castaneda projecta irromp com una realitat validable experimentalment, és a dir, com una realitat veritablement real, amb racionalitats i lògiques pròpies que constitueixen i que prenen sentit dins un sistema conceptual integral a l’hora d’ordenar i donar sentit a l’experiència humana.

D’alguna manera, al darrere hi ha l’Antonin Artaud d’Els tarahumara; el Paul Éluard de ­“hi ha altres móns, però són dins d’aquest”­; els etnòlegs Marcel Mauss i Henri Hubert assenyalant el 1903 la tendència de la màgia cap a la unitat, ja que “aquest tot que és en el tot, és el món”, i 150 d’anys de saber antropològic per comprendre les deu mil racionalitats de les societats humanes. Si hi afegim que filòsofs a cavall del XIX i el XX com Brentano i Husserl ja tractaren en termes intel·lectuals de la intencionalitat i de la suspensió del judici, que Castaneda en begué, i que a més trobà en Don Juan un camí per superar la perspectiva fal·laç que identifica la realitat amb la descripció dominant que se’n fa ­i per introduir-se pragmàticament en l’univers de les possibilitats perceptives­, llavors de tot plegat no en podia sorgir res més que un micromite trencador d’hàbits socioculturals considerats normals. Fragmentacions, rialles i calfreds travessen aquest gran llibre i l’obra sencera de Castaneda. Enllà dels matisos de la traducció, Castaneda i Don Juan mereixen l’espera: caldrà que l’editorial faci caixa i que fruïm de tot Castaneda en català. Repetirem ­com fa sis anys­ unes paraules seves a Phoenix (Califòrnia) el 1993: “La nostra herència natural és viure i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució”. El que és inquietant, ­terrorífic­, de l’aventura castanediana de gairebé 40 anys és que no digué herència cultural ni social, sinó “natural”. Fiquin-s’hi si volen, comencin per aquest primer llibre, amb el cor ben obert llencin el televisor per la finestra mirant de no aixafar cap vianant, col·loquin-se els cinturons de seguretat, tanquin els ulls i plantegin-se si dansar sobre l’abisme hauria de ser, en un altre ordre de coses, no tant un risc com una necessitat.

Una vida diferent per sempre

La raó occidental ha excel·lit a materialitzar l’anihilació de les racionalitats altres de l’esperit humà i de les espècies extrahumanes incloses dins el camp de la naturalesa. Lévi-Strauss diu que potser les formes mestissades de la civilització occidental s’esdevindran arreu. Seria forassenyat pensar-hi com el pas previ cap a l’autodestrucció global? Contra els consensos d’un present que concerneix el demà de tots plegats, trajectòries com les de Castaneda trasllueixen els vincles entre formes socioculturals rupturistes i l’afirmació de la pràctica individual de cada ésser: no es tracta de violar cap regla, sinó de posar en entredit la regla dominant mateixa, aquella que institueix la manera com ens hem d’adaptar cognitivament i socialment al món. Don Juan i Castaneda encarnen la necessitat d’un combat perpetu en cerca d’una vida diferent per sempre. Com si el futur fos ara.

Una altra imatge del desert de Sonora (Mèxic).