TV3 CONTRA JOSEP GARGANTÉ.
DE JUDICIS POLÍTICS I BOCS EXPIATORIS
Gerard Horta
El proppassat 23
de febrer tingué lloc a la
Ciutat de la
Llei el judici contra Josep Garganté pels danys que rebé una
càmera –l’aparell que filma– durant les mobilitzacions a Pl. Universitat arran
de la vaga general del 29 de setembre del 2010. El que ve a continuació n’és un
relat –hi vam assistir una quinzena de persones dins la sala i prop de 80 més
que romangueren a l’exterior de la sala i de l’edifici mateix–.
Crònica d’un judici polític
Ha estat el primer
cop en ma vida que acudia a un judici: la jerarquització ritualitzada de la
gent que hi és present és explícita; de fet no em va sorprendre el to, el volum
de la veu i la gestualitat amb què la jutgessa va esbroncar els assistents
arran d’un lleuger murmuri en un moment donat, a causa del que estàvem
escoltant. Com si fóssim infants malcarats, se’ns amenaçà d’expulsar-nos de la
sala en uns termes que deuen resultar normals al món de la llei, però que no
mantenen gaire relació amb l’autoorganització de les persones en tants altres
àmbits col·lectius del món social. Érem a la Ciutat de la Llei.
La fiscal, a les conclusions, afirmà que
quedava acreditat que en Garganté havia estat el responsable de malmetre una
càmera de TV3, malgrat que no hi aportà ni una sola prova: tan sols la paraula
del càmera, G.R. Tant la intervenció de la fiscal com la de l’advocat de TV3
–al judici es constatà que TV3 mai havia tirat endavant cap judici pels danys a
equips tècnics propis– emfasitzaren diversos elements completament aliens als
fets que s’havien de provar: remeteren a la militància d’en Garganté, a la
justificació de la seva participació a la vaga general, i a la seva
participació en altres vagues. Res d’això aclaria qui va petar la càmera.
Un parell de setmanes després de la vaga, en
Garganté fou detingut en plegar de la jornada de treball a l’autobús per agents
dels mossos d’esquadra, els quals el conduïren a la comissaria de Les Corts, on
passà la nit –contravenint les pràctiques habituals d’enviar una citació
judicial a la persona acusada–. L’advocat de TV3 explicà en el seu relat dels
fets que quan aquests agents detingueren en Josep li trobaren, dins una bossa,
una porra extensible. En Garganté justificà que la duia perquè a causa de les
mobilitzacions dels autobuseros pels dos dies rebé amenaces de mort al seu lloc
de treball, on hi havia pintades amb el seu nom encerclat com un objectiu sobre
el qual “disparar”. Inexplicablement, a les conclusions l’advocat de TV3 tornà a
incidir que se li havia trobat una porra, desatenent-hi tant les argumentacions
de l’acusat per dur-la, com el fet que això no tenia res a veure amb allò de
què se l’acusava. La jutgessa permeté que l’advocat invoqués aquest fet en
diverses ocasions. També permeté que l’advocat, en comptes de limitar-se a
formular preguntes, en mostrés més d’un cop la resposta ja implícita en
l’interrogant (per això l’advocada d’en Garganté va protestar, sense que la
jutgessa considerés pertinent la protesta).
És a dir, d’entrada es jutja algú: que
militava a la CGT
d’Autobusos (i què?), que ha participat en altres vagues generals (i què?) –i també en
la del 2009 (mai no ho va negar: i què?)–, i que quan el van detenir el 14
d’octubre del 2009 portava una porra (perquè l’havien amenaçat de mort: es
tractava d’una eina per a l’autodefensa: i què). Cap dels mossos d’esquadra presents
al judici no va explicar per què no s’havien investigat aquestes amenaces al
Garganté. Tampoc no van explicar per què en comptes d’enviar una citació
judicial en procediren a la detenció. I malgrat que cap dels mossos era a la Ronda de Sant Antoni aquell
29 de setembre, tots corroboraren l’afirmació del càmera de TV3. Per què? Perquè
això és el que els explicà el càmera: que l’autor del dany havia estat en
Garganté. La lògica testimonial resulta aclaparadora, va ser impressionant.
Fins ara hem atès sintèticament el procés de
construcció judicial del boc expiatori. Algú sobre el qual situar la
responsabilitat d’un conflicte, amb una finalitat repressiva merament
exemplificadora entorn de les conseqüències que pot implicar participar dels
drets polítics i sindicals establerts.
L’escandalosa reconstrucció mediàtica de la realitat
L’advocada d’en
Garganté explicà que el càmera (que amb el permís de la jutgessa no digué a
quin sindicat pertanyia, en contra del que succeí amb en Garganté) duia
l’aparell a l’espatlla dreta. El càmera relatà que per la seva dreta veié un
braç amb un estri que impactava sobre la càmera, que resseguí immediatament el
braç i que veié el coll tatuat d’en Garganté. No féu cap menció als dos braços
tatuats!!! En canvi, no explicà com podia veure el coll tatuat d’un home situat
a la seva dreta si de fet resulta que el Garganté només du tatuada la banda
dreta del coll, i el càmera n’hauria hagut de veure la banda esquerra (sense
tatuatge). El càmera afirmà que reconeixia el Garganté, ja que li sonava la
seva cara per les imatges d’altres informacions.
Al moment en què el dany succeí, els
manifestants i els agents de la Brigada Mòbil s’estaven enfrontant. Segons el
càmera hi havia gent removent contenidors, entre ells en Garganté, tot i que
cap imatge el mostra ni removent res ni tampoc trencant la càmera. El càmera
referí que el Garganté vestia una samarreta negra mentre removia contenidors,
si bé la duia grisa –són colors diferents, i això succeïa un migdia lluminós–.
Si alguna cosa mostren les imatges és que a l’entorn dels fets hi ha
quatre o cinc manifestants més que són calbs o que duien els cabells rapats. En
Garganté afirmà una pila de cops que no trencà la càmera i que no fugí.
Un dels aspectes més escandalosos, i penso
sincerament que aquest és un exemple magnífic perquè els professors de les
Facultats de Paraciències de la
Informació el convoquin a classe, consisteix en les imatges
que TV3 havia aportat. Doncs bé, TV3 va editar les imatges: les va remuntar, va construir un relat nou, una nova realitat, una ficció...
El càmera afirmà que així que l’aparell rebé el cop, ell començà a filmar, que
veié el Garganté, que el seguí i que aquest el va increpar. A les imatges es
veu en Garganté recolzat sobre una paret, digué l’advocada, dient al càmera que
ell no havia estat i que el deixés en pau. A continuació, com testificà el
mateix Garganté, ell (en Garganté) se n’anà. És a dir, al muntatge de TV3 es va
invertir l’ordre real temporal de filmació. D’entrada, no es tracta d’una
filmació contínua. I se’n va invertir l’ordre, de manera que la filmació de la
marxa real del Garganté es va situar al principi de tot de la filmació, com si
se’l veiés fugir. Hi va haver diverses seqüències alterades i reenganxades.
Insistim-hi: amb la seva directora Mònica
Terribas al capdavant i per tant com a màxima responsable, TV3 va remuntar les
seqüències filmades invertint-ne l’ordre temporal per construir una realitat
que no s’avé amb el que va succeir. Independentment del que la senyora Terribas
opini d’aquest cas, tenim dret que faci una explicació pública d’aquest
remuntatge: no penso que s’avingui amb cap lliçó sobre el tipus de periodisme
públic que TV3 sosté que practica. I que ens expliqui per què l’advocat de TV3
no parà d’invocar fets que formen part dels drets col·lectius conquerits com si
es tractés de situacions causals per encolomar un delicte (quina vergonya!).
Tenim tot el dret del món a conèixer de què va el paper de TV3 en aquesta
història. I per què filmacions amb finalitats informatives van a parar tan
sovint a la policia: que ens aclareixin si, als carrers, els professionals de
TV3 hi actuen com a confidents o com a periodistes.
El 2 de març, el “periodista” J. G. Albalat,
d’El Periódico, titulava la notícia de la sentència d’aquesta manera: “Condemnat
un sindicalista per agredir a un periodista en una protesta laboral.” Deixant de banda que agredir és un verb
transitiu i que la “a” que segueix el verb sobra, l’Albalat fantasiava
l’agressió a un periodista, i d’això en feia titular. Completament delirant. El
càmera de TV3 no fou agredit; és la càmera que fou petada. Algú devia
considerar-ho excessiu ja que l’endemà, dia 3, la notícia a l’edició en paper
d’El Periódico titulava: “Condemnat
un sindicalista de TMB acusat de trencar una càmera de TV.” Tornem-hi: ni
l’objecte amb què es trencà la càmera fou trobat, ni encara menys a les mans
del Garganté, ni es demostrà que l’autor de l’acció fos ell.
El paper de la secció sindical de la CGT
a TV3, i la sentència
El paper de la CGT a TV3 ha estat galdós,
durant i després de la detenció d’en Garganté. Que jo sàpiga, ni van mobilitzar
els treballadors de TV3 per debatre les implicacions socials d’un judici com
aquest, ni van plantejar quin tipus de manifestacions expressives i
instrumentals es vehiculaven en aquest judici. Crec que haurien hagut de fer-ho
en primer lloc per aclarir els fets tot confrontant-ne els relats (company de feina
vs. company de sindicat), també per solidaritat amb un company de la CGT detingut i acusat, i
finalment per posar en entredit el model periodístic vigent d’aquesta
televisió, la seva. Però no ho van fer.
Sentència i solidaritat per afrontar el pagament
La sentència del
Jutjat Penal número 25 de Barcelona ha condemnat en Garganté a pagar 4.936 €
–2.310 de multa; i 2.626 d’indemnització a TV3 (que a més cobrarà l’assegurança
de la càmera)–. S’hi valoren d’una manera concloent la minuciositat (?) i la
convicció (?) del relat del càmera de TV3. Si la convicció és una prova, ho
tenim pelut. I si la minuciositat abraça no remetre ni una sola vegada als
tatuatges del Garganté als braços, llavors deixem-ho córrer tot plegat, perquè
el que es jutja deu ser una altra cosa. Ras i curt, és la meva opinió. (Som-hi,
un condemnat més i a prosseguir.)
Vaig conèixer en Josep aquell migdia de la
vaga general. Li vaig dir “Ets en Garganté? Em dic Gerard, antropòleg!
Molt de gust tio!”. És una manera ridícula d’autorepresentar-se, però és el que
em va sortir. Hem compartit fins ara militància amb la gent magnífica de Nou
Barris –a la
Trobada Alternativa i a la CUP [i un temps després, a la COS]–, i no em fa vergonya
expressar com m’ha arribat a commoure aquest home, per la seva generositat
potent, dia a dia, i per la seva capacitat de treballar sempre i amb plena
intensitat des de la solidaritat, fora de dogmatismes i personalismes. Vaig
sentir molta impotència i tristesa de veure’l al judici, veient com es
desenvolupava la cosa.
Avui tinc la sort de ser un company més del
Josep: ens ajudem, compartim estones i llocs, penquem colze a colze i ens
clavem bronques recíproques. Tinc la fortuna d’haver conegut una bona part de
la seva colla busera –el Nino Mercader, el Mellado, el Tino, el Cristóbal, i
l’Homera, l’Andrés, el Jose i la
Tània per les excursions (i una pila més de buseres i buseros
macos que no en recordo el nom). Aquesta gent està més viva que mai: ara i
aquí. Si fóssim als anys del pistolerisme patronal o sota el franquisme, a
molts ja els haurien matat per defensar la nostra dignitat. I els diaris ja
s’ocuparien prou de presentar-nos-los com unes bèsties sanguinàries (“Habían participado en muchas huelgas
generales”). Però són aquí, amb nosaltres, entre nosaltres.
Com va escriure Jesús Rodríguez a laDirecta aquest 24 de febrer, el grup
de suport a Josep Garganté denuncià que “a
les imatges no es veu trencar absolutament res al nostre company, tampoc se’l
veu a les càrregues de Mossos d’Esquadra contra els i les manifestants i només
se l’escolta i se’l veu discutint amb el càmera de TV3, fet que no representa
cap prova que sustenti les acusacions”. En aquest judici –desconec els
procediments judicials, però és el que en penso– s’hi van obviar les proves
objectives que haurien hagut de justificar la condemna al Garganté. Simplement
perquè no n’hi havia cap. Només hi havia la paraula d’un càmera que no va esmentar que
les seves filmacions van ser alterades respecte a l’ordre real en què tot
succeí. Ni els tatuatges del braç (no hi remeté mai, i era el més evident!), ni
el tatuatge inexistent a la banda esquerra del coll, ni el color de la
samarreta, ni cap prova que en Garganté bellugués contenidors simultàniament al
trencament de la càmera (!), ni l’estri del delicte, ni una fugida que no es
produí mai. I d’això se’n diu “minuciositat”. Aquesta és la seva llei, la seva
televisió i la seva democràcia.
Hem de cobrir aquests diners. Si fem bons de
5 €, amb 1.000 persones ho cobrirem. Organitzem activitats i belluguem-nos per
retornar una molla de solidaritat a
una persona que porta anys regalant-nos el sentit de la lluita per la llibertat
col·lectiva. (La llibertat col·lectiva: paraules majors.) Rep una abraçada
Josep, tingues coratge, força i ànim. Parafrasejant en Joan Salvat-Papasseit,
ens ajuntem perquè facis camí. Ets estimat i també nosaltres som aquí, no en
dubtis company!
