Viaranys
sociopolítics respecte
a la Unió Europea del IV Reich
[MIRMANDA, 2015, 9: 44-55]
Gerard Horta
A la memòria de Joaquim Horta i Massanés
(1930-2013)
Els camins de l’antropologia
per distingir un mapa d’una societat
Quatre anys abans
de morir, l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009) qüestionava l’extens període
històric en què la identitat nacional s’ha instrumentalitzat com l’únic
principi concebible de les relacions entre els estats. La lloança que fa de l’obra de
Ramon Llull (1232-1316) respon que aquest, partint no pas de les semblances sinó
de les categoritzacions concebudes com a diferencies, oposant-hi els termes
extrems, en féu sorgir les mediacions que s’hi donaven –per això Lévi-Strauss
proclama el lligam de l’estructuralisme amb el pensament de Llull en qualitat
de sistema lògic que possibilita d’inventariar les relacions entre els
conceptes i els éssers i “posar la noció
de relació a la base del mecanisme del pensament”–. Lévi-Strauss elogia les arrels fins acert punt medievals i renaixentistes de l’antropologia arran de la practica
comparativa amb altres períodes temporals i altres sistemes socioculturals, i així arriba fins als modes de coneixement de l’etnologia, el seu abast
i els seus sentits, en un context en el qual aflora una consciencia col·lectiva
en què les societats colonitzades i tot es reconeixen en “l’existència dels uns i els altres”.
L’antropologia social es distingeix en termes teòrics
i metodològics per un element fonamental: el treball de camp. Això implica un
grau de convivència amb el grup social esdevingut objecte d’estudi –bé siguin
ramaders dels Pirineus, indigents de París, caçadors-recol·lectors del
Kalahari, pagesos-pescadors de les illes Trobriand o conductors dels vehicles hiace
de l’arxipèlag de Cap Verd– amb la finalitat de comprendre no sols les lògiques
inconscients de la vida social, sinó, també i sobretot, les relacions que
mantenen entre les pràctiques i les representacions, és a dir, entre la base
empírica, material, instrumental, de la vida col·lectiva i les seves dimensions
ideals, expressives, simbòliques. Més d’un segle de veritable treball de camp
han servit els antropòlegs per esmicolar l’ús fal·laçment homogeneïtzador de
conceptes com ètnia o nació. Per aquest motiu, el trajecte que a partir de la
fi dels anys seixanta del segle XX condueix els antropòlegs del concepte
d’ètnia al d’etnicitat és inseparable de la manera com des del segle XIX s’han
diversificat els mots que els mateixos antropòlegs –i, segles abans, els
conqueridors occidentals– atribuïen a col·lectivitats humanes diguem-ne
exòtiques dins les seves etnografies -ètnia, raça, tribu, poble, nació, país...
i fins i tot el terme sagrat: cultures– i de com s’han articulat els estudis
sobre les relacions entre les nacions i els estats, sobre els moviments socials
classificats com a nacionalistes, i sobre les tipologitzacions i els continguts
explicatius que s’han desenvolupat.
Des de la
teorització de clàssics com ara Edmund Leach (1) –per al qual tota taxonomia (nació, cultura) és purament operacional a fi de
satisfer situacions particulars en ocasions concretes, de manera que no es pot
pretendre que aquesta sigui la revelació definitiva i única d’una veritat
fonamental– o Fredrik Barth (2)
–tota col·lectivitat que s’autoconcep com a tal és el fruit d’un agrupament
social previ–, fins a la de més moderns com Thomas Eriksen (3)
–en proposar no tant l’abandonament del concepte d’etnicitat (l’alternativa amb
què se superà el terme ètnia), com el qüestionament de l’ús que igualment se
n’ha fet de vegades com a camisa de forca–, els antropòlegs s’han endinsat en
la reflexió crítica que la conceptualització que fem del món –estat-nació,
nació, construcció i estigmatització de les identitats, indígena o aborigen,
ciutadà, immigrant...– dins les relacions entre grups socials i entre persones,
entre les contingències i els encavalcaments de sistemes econòmics, polítics,
jurídics, culturals, és una conceptualització sempre relativa, perquè la
realitat, perpètuament dinàmica, s’esmuny de tota graella taxonimitzadora
establerta com a absoluta.
Amb tot, les
necessitats de l’antropologia social de generar noves comprensions dels
processos socials ens obliga a teoritzar i conceptualitzar. I és així, a través
de buits, batzegades, retrocessos, reconstruccions i nous paradigmes com el
coneixement científic avança.
Som en un planeta
en què 199 estats es planten davant de més de 10.000 col·lectivitats
potencialment classificables com a nacionals, fruit i alhora motor de noves
societats. Eric Wolf (4)
remet a les noves nacions africanes resultants del procés colonial occidental
des del segle XVI: els processos migratoris forçats
que implicà l’esclavisme configuraren noves barreges i l’aparició de noves
societats fruit de mescles de societats anteriors. Amb el colonialisme europeu
a l’Àfrica central aparegueren, doncs, noves formacions ètniques: nyamwezi,
chikunda, cewa, macanga, nsenga, masinigire, ovimbale, bemba...–. Hi arribaren funcionaris, comerciants i negrers
portuguesos, això provoca revoltes polítiques, i les elits africanes locals
capturaren i vengueren esclaus als europeus en tot l’Àfrica central, la qual
cosa generà nous processos polítics i comercials i donà lloc a la constitució
emergent de noves societats. Fins a la segona meitat del segle XX dominava la
interpretació del concepte de “cultura” d’acord amb la qual la cultura
constituïa la propietat essencial d’un poble, d’una societat perfectament
coherent i delimitada. Però ni els kachin del sud-est asiàtic, ni els indis
hopi nord-americans, ni els nuer africans, ni els catalans sud-europeus són
societats separades, aïllades de les societats que les envolten. Per als
antropòlegs i durant molt de temps, cada un d’aquests noms remetia a un poble,
una societat, una cultura, una ètnia. Tanmateix, el treball de camp acabà
desbordant aquest principi interpretador. Quan ens introduïm en l’estudi de la
cultura iroquesa –pels indis iroquesos de l’Amèrica del Nord– constatem un cop
més que les aparences enganyen. Wolf explica que ja l’any 1659 hi ha testimonis
escrits que les Cinc Nacions Iroqueses són majoritàriament un agregat de
diferents tribus –nacions– que havien estat conquerides per altres tribus. Per
exemple, els indis sèneca incloïen a mitjan segle XVII més estrangers que no
pas indis del país; els oneida estaven formats en dues terceres parts de la
seva població per algonkins i hurons... i els jesuïtes castellans remugaven
enutjats que per més que haguessin après la llengua iroquesa, hi havia tantes
persones d’altres societats índies que no parlaven aquest idioma que no els
podien predicar els evangelis cristians en iroquès, perquè no entenien res.
Fa una pila de
dècades, doncs, que l’antropologia social ha superat els models interpretadors
de les cultures en termes substantivistes i essencialitzadors –establerts sobre
la base de categories incommensurables, fixes, estàtiques, tancades i
aclaparadorament delimitables–. Si per l’antropòleg anglès David Graeber (5)
referir a nacions, tribus o grups ètnics significa reconèixer-ne el projecte
col·lectiu, preguntem-nos si les societats modernes poden compartir, sota la
lluita de classes, un únic projecte col·lectiu. La fal·làcia de l’estat-nació
només es pot desenvolupar mitjançant la imposició per part dels estats de la
centralització política, cultural, jurídica, econòmica, militar i educativa.
Fangars moderns: el mite de l’estat-nació
Si concebem que tota societat abraça potencialment una
multiplicitat de maneres de concebre la representació del món i l’ordenació
d’un model de relacions socials, les dinàmiques de migració compreses en el
desenvolupament de la mundialització del capital i del sistema de relacions que
en resulta situen en unes condicions de complexitat creixent els tipus de
relacions d’integració i exclusió de grups socials que poden afirmar-se o
estigmatitzar-se a partir de les innumerables categories que concerneixen el
“nosaltres” i els “altres”. Per això, si el que universalitza les persones i
les societats és el compartir-se les unes a les altres com a humanes,
l’oposició entre universalisme i particularisme peta feta miques en la mesura
que les col·lectivitats es relacionen les unes amb les altres des de referents
propis: que aquests referents són el fruit d’una construcció social és evident,
tant com ho és que, d’acord amb els camins empresos dins d’aquesta construcció
crònicament en moviment, la distinció entre “propis” i “aliens” és relativa i
objecte, ella mateixa, de tota mena de canvis i transformacions. “Res de l’esperit humà m’és aliè”, escrivia
l’exesclau Terenci fa milers d’anys; amb tot, què és el que fa que em senti més a
prop d’un pescador inuit del Cercle Polar Àrtic o d’un ramader basc que no d’un
conciutadà catalanoparlant i del Barça del Círculo Ecuestre de Barcelona? Heus
ací la relació dels moderns projectes emancipadors col·lectivistes
contemporanis –des del XIX, amb la construcció de l’internacionalisme més enllà
de fronteres estatals i comunitats nacionals–. Enfront de la lògica colonial
del cosmopolitisme –un paio tocant la guitarra elèctrica a Madison (Wisconsin)
fa rock; un ramader cerdà tocant la gralla dalt de l’estany de Mal fa música
ètnica–, l’alliberament nacional s’inscriu no com una categoria distinta de
l’alliberament social, sinó com la seva base immediata. Dit d’una altra manera
i molt explícitament per al cas català: sense independència no hi ha revolució.
En el marc de les societats capitalistes, el
reconeixement jurídic del dret de ciutadania per a tothom sota marcs estatals
resoldria conflictes derivats de l’estructuració social que apareixen com a
resultat de practiques perpetuadores de la injustícia, l’alienació,
l’explotació i el colonialisme? No pas. La transversalitat amb què opera el
desenvolupament del capitalisme, en termes d’homogeneïtzació econòmica i
cultural des de formes estatalitzadores, no ha conduit de cap manera ni a la
suposada fi dels moviments epigrafiats com a nacionalistes, ni a la fi de les
afirmacions nacionals de col·lectivitats sense un estat propi –i compte!: en la
majoria de casos, sense cap voluntat d’organitzar-se a partir de formes
estatals independents, sinó d’autogovernar-se–, i sí que s’ha produït, en
canvi, una eclosió generalitzada de reivindicacions de graus diversos
d’autodeterminació. En realitat, tot estat comporta un model ideal de nació i
una acció nacionalista perquè aquest model cristal·litzi, per aquesta raó
l’antropòleg Josep Ramon Llobera (6)
qualificà l’estat-nació no sols com un mite, sinó, encara més, com la ideologia
més important de l’estat modern. Al seu torn, sostenia que la idea de nació
cultural esdevingué l’altre gran valor de la modernitat, car evoca el sentit
religiós secularitzat de comunitat, del qual els diversos grups socials miraran
d’apropiar-se’n, inclosos és clar els estats. Rai pataques, que diuen a la
Ràpita! Tornem més enrere per continuar relligant dimensions relacionades amb
per què la societat catalana no ha de justificar davant de ningú, enlloc, un
dret tan elemental com el de l’autodeterminació i de la construcció de la
independència (perquè el que ha de fer és exercir-lo d’una gloriosa vegada).
Max Weber escrigué fa gairebé 100 anys: (7):
Si suposem que no existeixen rigoroses fronteres
lingüístiques o que les comunitats religioses o polítiques no estan delimitades
netament i que aquesta situació serveixi de base a les diferencies en els
‘costums’ [...], llavors només tindrem transicions graduals dels ‘costums’ i de
cap manera rígides ‘fronteres ètniques’ fora de les condicionades per les grans
diferencies espacials. Àmbits ben perfilats, en què imperen costums d’abast
‘ètnic’, i que no deuen el seu origen a factors econòmics o religiosos,
sorgeixen regularment per migracions o expansions que duen a l’immediat
veïnatge grups humans fins aleshores distanciats d’una manera permanent o
temporal, adaptats, per consegüent, a condicions molt heterogènies. El clar
contrast de l’estil de vida que així es
posa de manifest sol despertar en totes dues parts idees de ‘sang distinta’,
amb una independència absoluta de la realitat objectiva.
Weber plantejava
com l’acció comunitària política pot donar lloc a la idea d’una “comunitat de
sang” i al paper que exerceixen els processos de transició i barreja enfront de
la constitució de rígides fronteres, allí on l’acció social aflora com a
generadora d’idees de comunitat. L’extrema perspicàcia analítica de l’immens
pensador alemany motivava que es referís
als grups ètnics no com una comunitat, sinó com un moment social que facilitava
el procés de comunicació entre les persones –compartir la terra, no la sang–.
Què fem els antropòlegs sinó estudiar tothora un moment d’un procés social? Què
vivim els catalans, ara mateix, sinó el desemmascarament definitiu d’un llarg
procés terroritzador, sota la imposició militar, de la nostra llibertat
d’autoorganitzar-nos com ens plagui? –fins i tot, si fóssim prou lliures i
madurs, per autoorganitzar-nos democràticament i per tant sense estat?–.
Lluny de tota
interpretació essencialitzadora o substantivitzadora de l’heterogènia
col·lectivitat catalana, estem immergits en un punt d’inflexió històric del ser
d’aquest país al món. La independència de Catalunya i dels Països Catalans
esdevé un projecte de ruptura que, amb la majoria social necessària –la gent
necessitada de repartir el treball i la riquesa equitativament–, pugui
articular no sols el trencament, algun dia, amb l’estat espanyol primer i amb
l’estat francès posteriorment, sinó una inversió substancial de les relacions
de poder establertes al llarg de segles i segles, començant per les relacions
de classe. L’alta burgesia regionalista catalana ha estat històricament un
pilar fonamental d’aquest estat carpetovetònic
anomenat Espanya. Tanmateix, de Roca i Ferreras i de la cultura popular
catalana del XIX fins a les manifestacions col·lectives dels temps convulsos
que vivim a la nostra societat, l’independentisme com a projecte polític ha
estat gairebé exclusivament un fruit dels projectes de l’esquerra política i de
les classes treballadores catalanes. I bé que ens ho han fet pagar.
Per primer cop des
del 1707 –pel País Valencià– s’articula a Catalunya en termes socialment
majoritaris la resistència política al procés colonial espanyol amb les
necessitats imperatives de construir un país nou sobre la base de
l’organització sobirana dels recursos que una part de la societat catalana
genera –entenent-hi els Països Catalans com el conjunt de la societat–, a fi
provocar un tomb en el desenvolupament de la col·lectivitat sobre la base d’una
certa justícia social. La topada, però també la confluència dins aquest procés,
de projectes socioeconòmics antagònics abraça no sols gent de classes socials
distintes, sinó gent nascuda aquí i arreu, amb racionalitzacions molt diverses
sobre les seves adscripcions nacionals, polítiques i culturals. La
independència aguditzarà, és clar, el conflicte de classe i el temps dirà quin
rumb prenem per resoldre aquesta contradicció estructural que dins el marc de
relacions globals no està servint per res més que no sigui precaritzar i
miserabilitzar la majoria de la societat. Ara bé, de moment una de les grans
victòries d’aquest present intens que estem vivint és, per mi, que gent que
s’autoclassifica com a espanyola i que al mateix temps es reconeix com a
catalana, i que reconeix com a catalans els seus propis fills i néts, afirma el
dret i la necessitat de tirar endavant el procés d’independització respecte a
l’estat espanyol com l’únic mitjà de crear una nova societat, tot
reconeixent-hi les conseqüències nefastes de segles de subordinació imposada
militarment per l’estat.
Què se’n pot
esperar aleshores, dins d’aquest context, de la immensa maquinària de dominació
bancària i corporativa anomenada Unió Europea, i quina relació ha d’establir-hi
la nova societat catalana que aspirem a desenvolupar?
Criptopolítica contemporània per a
tertulians maldestres i altres analfabets funcionals: la Unió Europea és el IV
Reich
La citació
anterior de Weber fou escrita durant la Primera Guerra Mundial, amb la
preeminència d’una indústria militar vinculada amb els conflictes armats
provocats directament o indirectament pels grans estats occidentals d’acord amb
els interessos de les forces econòmiques –destacant-ne els bancs– que en trauran
partit. Weber preveia per al futur “el renaixement universal del capitalisme
imperialista” i el desbaratament del que avui dia en diríem l’estat del
benestar a favor de la inversió en indústria militar, que alhora actuaria com
un mitjà de benefici i de dominació sobre altres societats, els governs de les
quals serien dependents de la metròpoli per mantenir el poder i utilitzar
aquest armament contra la seva pròpia població, o contra la població veïna. Fou
ell mateix, qui anunciava aquest futur desenvolupament de l’imperialisme
capitalista sota formes militaritzadores lligades als interessos del gran
capital de la banca occidental. El temps li ha donat la raó –per cert, no
penséssim que els intents globalitzadors són quelcom de nou en la història de
la humanitat–. En qualsevol cas, el punt d’inflexió per al complex
militar-industrial nord-americà i occidental es produí arran de l’autoatemptat
–false flag– de l’11 de setembre del
2001. Com digué un dels pitjors genocides contemporanis, Henry Kissinger, tot
comentant les primeres barricades a El Caire fa uns anys, llavors érem “davant de la primera escena del primer acte
d’una obra que s’ha de desenvolupar”.
El 1937 la
producció dels EUA era de tres quartes parts de l’europea, mentre que el 1947
arribava al 151%, atenyent la meitat del PIB mundial, el 60% de la producció
manufacturada i tres quartes parts de les reserves d’or i divises. Per als
canviants centres imperials del capitalisme les guerres serveixen per a això:
destruir, eliminar població “sobrera” i afirmar el negoci de la reconstrucció.
L’anhel polaritzador enfront de l’ensorrament del petrodòlar com a divisa de
canvi global ha accelerat el disseny i la teatralització de les “crisis
financeres” actuals. Finalment es tracta de convertir els rics en més rics i
d’aniquilar pobres, empobrint-ne els qui sobrevisquin –un centenar de persones
d’aquest planeta acumulen tanta “riquesa” com els 3.500 milions de persones més
pobres de la Terra, la meitat de la humanitat– a l’ombra d’un ordre
tecnofeudal. En aquest context, el Nou Ordre Muncial implica una forta
centralització econòmica, política, jurídica i militar: repressió pura i dura i
molta misèria, també a Europa. S’ha d’apel·lar, doncs, a la Unió Europea (UE)
en el nostre procés d’independència?
La Comissió
Europea, el Banc Central Europeu i el Tribunal de Justícia Europeu no reten
comptes ni a les persones que componen les societats que en formen part, ni –tan
sols– als governants dels estats membres de la UE. I les nacions sense estat
europees –en casos com el català, esteses en més d’un estat– signifiquen un
problema per a les lògiques del poder polític de la UE, però no necessàriament
per als bancs i els fons d’inversions que maneguen especulativament els
viaranys financers globals.(8)
Que la UE concep els països sud-mediterranis com un abocador de residus sòlids
orgànics –capaç de proveir mà d’obra barata i formada, cosa irrellevant en
vista de la manca de necessitat de treballadors per a un mercat laboral enfocat
cap als serveis, la robòtica i la deslocalització– explica la trista agonia de
la pagesia, la ramaderia i la pesca catalanes, del proletariat de determinats
sectors industrials i del conjunt de les nostres classes treballadores.
Escurats pels models rapinyaires de la monarquia bananera de torn, per la
burgesia regionalista local i indefensos enfront de la UE, els Països Catalans
esdevenen terra cremada d’un destí decidit a Brussel·les. D’on beu aquest model
d’Unió Europea?
A més de la por i
les violències física, econòmica i psicològica, la ignorància és l’altra gran
arma de control social.(9)
Tracem un cop d’ull als recorreguts històrics dels noms que a continuació
convoco, autèntics enginyers de la creació de la Unió Europea (UE) des que
aquesta fou un embrió.(10).
El càrtel
quimicofarmacèutic i del petroli IG Farben –principalment les companyies Bayer,
la Basf i des del 1925 també la Hoechst (avui part de Sanofi-Aventis, una fusió
facilitada per l’expresident francès Nicolas Sarkozy)– sostingué el projecte
imperialista nazi a la Segona Guerra Mundial, i també el projecte expansionista
germànic de la Primera Guerra Mundial.(11).
A partir del 1945, aquest mateix càrtel organitzà activament la fundació del
que avui anomenem Unió Europea. Foren militants nazis Walter Hallstein (nomenat
primer president de la Comissió Europea –del 1958 al 1967–, veritable cervell
de la UE des del 1957 amb el Tractat de
Roma, professor de dret i degà al règim nazi) i tot el seu equip de suport
per formar la UE: Herman Josef Abs (conseller delegat de Deutsch Bank
investigat per crims de guerra); Hans Globke (núm. 101 de la llista aliada dels
criminals de guerra més buscats i posteriorment cap de la Cancelleria
encapçalada per Konrad Adenauer, nazi reconegut i alliberador de nazis sota el
seu mandat); i Fritz Teer Mer (director de la Bayer, condemnat al Judici de
Nuremberg per crims de guerra i restituït com a president de la Bayer el 1956).
La mà dreta de Hallstein després del 1945 fou Carl F. Ophuels (ambaixador
d’Alemanya a Brussel·les i membre del partit nazi del 1933 al 1945,
col·laborador en la creació de l’Euratom –Comunitat Europea d’Energia Atòmica–
el 1957 i impulsor de la Comunitat Europea de Defensa, projecte d’exèrcit
europeu). Per què no se’ns ha explicat, tot això?
Si analitzem els
vincles entre persones nascudes a partir dels anys trenta del segle XX, càrrecs
en les grans empreses corporatives europees, càrrecs a la UE, i pertinença a la
Comissió Trilateral o posteriorment al Grup Bilderberg ens astorarem. Una breu selecció:
Martin Bangeman (membre de la Comissió Europea del 1989 al 1999), Frits
Bolkestein (excomissari europeu per al mercat intern), Étienne Davignon
(excomissari europeu), Franco Frattini (excomissari europeu –acusat de
pertànyer a la màfia–), Edward Heath (exprimer ministrebritànic del 1970 al
1974); Günther Oettinger (comissari europeu d’energia des del 2010, apologeta
del criminal de guerra nazi Hans Filbinger), Peter Sutherland (conseller de BP,
Royal Bank of Scotland, etc., cap des del 1995 de l’Organització Mundial del
Comerç, conseller de canvi climàtic i energia amb la UE presidida per Durao
Barroso –qui fa dos anys amenaçà amb cops d’estat militars als sud-europeus
davant de les protestes socials generalitzades pels efectes arran del pagament
públic del “deute”–). No disposo d’espai i m’estalvio d’aprofundir xarxes de
relacions i rumbs polítics de la UE: la reflexió que en deriva és si als
catalans ens convé formar part d’una maquinària metaestatal entestada a
miserabilitzar les majories socials treballadores europees.
Convoquem les paraules
del segon president dels EUA, John Adams, respecte al fet que hi ha dos mitjans
per conquerir i sotmetre una nació: l’un, per l’espasa; l’altre, pel deute. La famosa convergència monetària, l’euro, ha endeutat
empreses i particulars, si bé els estats només s’han preocupat de cobrir els
bancs, els mateixos especuladors financers responsables d’aquesta reordenació
de poder i de capital malanomenada “crisi”, tot ensorrant-nos gradualment més i
més. És cert: si algú vol parlar amb Europa, que truqui a l’Angela Merckel
–l’exdofí del sinistre Helmut Kohl, al servei del lobby quimicofarmacèutic
alemany–. Qui domina Europa? Menys de 800 diputats no poden fiscalitzar els més
de 50.000 buròcrates empleats de la UE –no elegits– al servei d’una Comissió
Europea no votada per ningú que té la darrera paraula per vetar o aprovar tota
llei sorgida del Parlament Europeu. El
Tractat de Lisboa que imposava la reducció dels dèficits públics mitjançant
la destrucció i privatització gradual dels sistemes públics d’educació, salut,
cultura, serveis socials, pensions i jubilacions només es votà a Irlanda, on
calgué repetir un referèndum que en tots dos casos conclogué en un “No” a
aquest tractat. No cal dir que això ha estat acompanyat de gravíssims retrocessos
en els drets laborals conquerits després de la Segona Guerra Mundial. Resulta
impossible fer passar una lògica ferotgement antidemocràtica i antipopular com
la que encarna la Unió Europea per una altra cosa que no sigui la denúncia dels
interessos d’una elit econòmica que se serveix de la mateixa UE com un
instrument fonamental per materialitzar el seu projecte.
L’Acord de Lliure
Comerç i Inversions (TTIP en anglès) –reedició actualitzada del Tractat
Transatlàntic (1995)– que ha de formalitzar les relacions comercials entre els
EUA i la Unió Europea –i que a la cimera de Seattle de l’Organització Mundial
del Comerç provocà protestes multitudinàries als carrers– s’està negociant
secretament des del 2013 i al llarg d’aquest 2014, ja que ni en disposem d’informació
ni s’està debatent enlloc, ni tan sols per part de les forces socialdemòcrates
autoqualificades com a “esquerres”. I
que ningú esperi que se’n convoquin referèndums als diversos estats europeus.
L’objectiu d’aquest acord és minimitzar el paper regulador de la UE i dels
estats que la componen i atorgar un major poder a les grans corporacions
econòmiques d’una manera substancial, acompanyant-ho de la reducció del paper
atorgat als sindicats –prou esgrogueïts al conjunt d’Europa des de la fi dels
setanta–. Malgrat que la Regla 1049/2001
de la legislació de la UE estableix que tots els documents de les institucions
europees han de ser públics, el comissari de Comerç Karel de Gucht manifestà fa
uns mesos que la negociació d’aquest acord exigia un grau de confidencialitat
que n’impedia el lliure accés informatiu, tot negant-hi la funció del Parlament
Europeu com una eina de negociació –la fiscalia belga reclamava l’any passat a
de Gucht una multa de 900.000 € per frau fiscal; el diners que rep com a
comissari superen els 200.000 € mensuals–. Un dels negociadors de l’acord,
l’espanyol Ignacio García Bercero, afirmà en una carta pública que els
documents de la negociació estaran barrats a l’accés públic durant, pel cap
baix, 30 anys a causa del rebuig que podien provocar.
Si hi afegim les
contingències inherents als mateixos intents d’implantació d’un Nou Ordre
Mundial (12) –que a escala europea un es pregunta si aspira, per exemple, a convertir els
camps de cereals de l’est d’Ucraïna en propietats de les empreses agroquímiques
transgèniques Monsanto i Syngenta (companyia creada el 2000 com a fusió de
Novartis Agrobusiness i Zeneca Agrochemicals)–, amb el rerefons dels timbals de
guerra que ressonen a l’estiu del 2014, sembla del tot imprevisible la reacció
que el procés independentista català pot provocar en l’elit econòmica europea i
en la UE.(13) Sigui com sigui, el caos
global és la millor avantsala del New World Order invocat fins i tot pel
Vaticà. Desconeixem massa elements de la partida que s’està jugant a la nostra
esquena per conèixer veritablement la reacció de la UE davant del procés.
L’única manera de saber-ho serà viure-ho.
En conseqüència..., què?
Prop de la meitat
dels estats europeus són diguem-ne joves, per tal com no arriben als 100 anys
d’existència; d’altra banda, als darrers 50 anys s’ha passat de més de mig
centenar d’estats als 199 actuals –dues terceres parts dels quals són de
dimensions territorials “modestes”–. Com afirmava l’estimat Joan-Francesc Mira
a l’heroic diari digital Vilaweb
(27-VII-2014), “justament la història
contemporània d’Europa, la història dels darrers cent anys, demostra exactament
el contrari: separar-se, formar un estat nou, ha sigut un fenomen tan general,
tan recurrent, que sense ell no es pot entendre ni tan sols el mapa del nostre
continent, ni la seua configuració política, ni les notícies de l’actualitat”.
Efectivament, els mapes, reflecteixen –sempre tard i malament– mitjançant
canvis cromàtics les transformacions de les societats i dels territoris que
s’hi representen.
Molt bé, i ara...?
Fa poc escrivia a Vilaweb (13-VII-2014):
“Tingueu present, però, el rum-rum de la
història: els governants malden gairebé sempre per mantenir-se al poder i guanyar
mesos, anys i panys i llonganisses...” L’11 de Setembre serà una nova Diada
esclatant d’anhel de ruptura, multitudinària i reivindicativa. Al cap de poques
setmanes el govern espanyol prohibirà el referèndum, i tant de bo no
m’equivoqui i el govern burgès-conservador català afirmi sorprenentment la
voluntat de la societat catalana de votar i així eviti la perpetuació del
patiment sobre una majoria social cada dia més empobrida, precaritzada,
fastiguejada i esgotada físicament, intel·lectualment i emocionalment, sedada,
alcoholitzada, emmalaltida, autoexiliada, empresonada o suïcidada. Si no fos
així, en nom de les plebiscitàries podríem perdre primer mesos i a continuació
un any, dos o els que siguin abans de proclamar una independència complicada
per una oligarquia capitalista global que, excuseu-me l’agosarament, trobo ara
mateix entestada a ficar-nos a la Tercera Guerra Mundial. Com fer entendre que
no podem perdre ni un dia, que és ara o mai i que el marc global militaritzador
de les relacions internacionals no ens hi ajuda pas?
És cada col·lectivitat humana qui crea una
consciència social a les persones, i a través de la vivència i de l’experiència
de les persones aquestes poden reconèixer uns referents ideològics, polítics,
culturals diversos, i una sèrie d’explicacions sobre els orígens, els
sentiments i els sentits compartits pels seus membres. És ara i no ahir ni demà
que gent treballadora que es pensa de maneres distintes vol votar
afirmativament respecte a la independència, i cal aquest sector fonamental de
la societat catalana per tirar endavant junt amb la resta dels antics i altres
nouvinguts visitants de l’independentisme. Què significa, tot plegat? Que a escala interna, immediata, la clau la
tenim nosaltres, la gent, la societat treballadora, el poble menut. Si guanyem
el combat dins les nostres pròpies ments, als llocs de feina –qui en tingui– i
als carrers, guanyarem la independència i la possibilitat de deixar enrere un model de societat caduc,
profundament injust i acabat. Parafrasejant els Sex Pistols, no desitjo que déu
salvi ni la reina, ni el seu règim feixista... ni la Unió Europea. Citant Jean
Duvignaud, vull per a la majoria social treballadora “una vida diferent per sempre”, una terra lliure i justa. Per a les
nostres filles i per a la gent del demà. Ara bé, tornem-hi: només
guanyarem el present i el futur si guanyem els carrers. Dependrà de la societat
catalana plantar cara, o no, a les respostes que això generarà per part de
l’estat espanyol i de la Unió Europea. Són
tres quarts d’una del migdia del diumenge 31 d’agost del 2014.
1. Leach
Edmund, Political Systems of Highland Burma, The Athlone Press, Londres, 1954.
8. Vegeu un interessant relat entorn de
l’Europa del segle XX i el paper de la UE, per bé que s’hi troba a faltar
l’estudi de l’origen de la mateixa UE, dins el llibre del veterà polític
francès Jean-Pierre Chevènement, 1914-2014. Europa, ¿fuera de la historia?, El
Viejo Topo, Barcelona, 2014.
9. Klein Naomi, La doctrina del shock, Paidós, Barcelona, 2010 [2007].
9. Klein Naomi, La doctrina del shock, Paidós, Barcelona, 2010 [2007].
12. Llegiu atentament el text de la
intervenció del comissari de Comerç de Gucht a la 3a sessió de la XXIX Reunió
del Cercle d’Economia a l’Hotel Melià de Sitges a l’estiu del 2013: remeneu
dins www.circuloeconomia.com per trobar el document.
13. No deixa de ser inquietant l’amplíssima
presència de militars de l’OTAN i de l’Administració dels EUA a la reunió anual
del Club Bilderberg a Malmoe (Suècia) del juny del 2014 (les llistes
d’assistents és, històricament, l’única cosa pública que se’n coneix, podeu
trobar-les fàcilment a internet).
.jpg)
.jpg)
