La ciutat: depuradora d'individus o col·lectivitat d'éssers lliures?

la ciutat: depuradora d’individus

o col·lectivitat d’éssers lliures?

[AVUI, 17-I-2002]

Gerard Horta

[Ciutat de ciutats, Oriol Nel·lo. Empúries. Barcelona, 2001.]

Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans, du anys rodant per Europa i els EUA en qualitat de professor convidat i investigador, i a més ha escrit d’una manera prolixa sobre l’organització territorial de Catalunya i les transformacions urbanes de la capital, Barcelona. A Ciutat de ciutats sintetitza en certa manera el rerefons que dóna lloc a les línies anteriors: s’hi comprenen cinc articles llargs reescrits i ampliats, acompanyats d’una bibliografia, dos índexs –onomàstic i toponímic–, unes notes tan necessàries com interessants quant al que aporten i una coberta magnífica, tot plegat ben enquadernat.

L’eix central d’aquesta recopilació versa entorn del procés d’urbanització a Catalunya. Els cinc blocs remeten, en el primer capítol, al debat teòric general mitjançant el qual s’ha mirat de delimitar el fet urbà per poder definir què caram és o no és “ciutat”: els confins socials de la ciutat a què apel·la Nel·lo són, al seu torn, els generadors dels confins administratius i jurídics ulteriors. Per ventura els processos de jerarquització i estatalització en fan, de la ciutat, la víctima primera, i alhora, la primera redimida. Cadascun dels bombardeigs que la gran capital catalana ha patit als últims tres-cents anys revela la potència indomable de la seva ànima: erigir-se com a societat lliure, realitzar els projectes de col·lectivitat a què Nel·lo remet contínuament. Fora de les classificacions, és evident que contextualitzar qualsevol recerca sobre l’espai urbà demana establir-ne el marc a partir dels trets que defineixen les xarxes implicades en els processos d’urbanització, sense que d’aquí n’hagi de sortir una apologia –el risc etnocèntric– que acabi legitimant la construcció d’autovies urbanes i delegacions de govern per a virreinetes presumides i analfabetes al Pol Nord. Al segon capítol, s’hi afronta el procés d’urbanització de Catalunya en el context canviant dels models diversos que s’han donat com a “ideals” tant per al país com per a Barcelona al llarg de períodes de la història ben distints, i s’exposa a la llum de la raó l’infaust precepte que considera la dualització camp [Catalunya]/ciutat [Barcelona] com la causa de la desigualtat, per comptes d’entendre que és justament el procés d’integració en l’estructuració capitalista el que esdevé faedor d’¡injustícies i diferenciacions socials. Avui dia, afirmar idees tan òbvies i empíricament evidents com aquesta ja representa un alè d’aire, tanmateix cal fer-ho atesa la ignorància extrema, si no mala fe recòndita, dels qui desconeixen que fou a l’espai urbà barceloní que, el 1936 i el 1937, s’hi reeixí a realitzar els cims més alts de llibertat i igualitarisme dins la història contemporània de les societats industrialitzades. Al tercer bloc es plantegen els motius que podrien explicar-nos el procés de metropolització de Catalunya i els efectes socials que en deriven, alhora que s’hi adverteix del perill d’un creixement “insostenible, ineficient i insolidari”. Al quart, l’autor proposa de resoldre la conflictivitat actual que implica l’urbà respecte a les seves potencialitats centrant-se en tres dilemes bàsics: la forma urbana, la funcionalitat i l’equitat. I, a la fi, al cinquè capítol, Nel·lo advoca per remarcar de nou el vincle indestriable sobre el qual la ciutat ha de trobar el seu lloc en el futur d’aquest planeta, aquell que integra “projectes, normes i valors col·lectius capaços de resoldre en benefici de la majoria els dilemes que el futur de la ciutat planteja”. De Jesucrist a Marx, dels gnòstics del segle II als anticapitalistes del segle XXI, tots els moviments veritablement modernitzadors han acudit, des de la marea racionalitzadora de la consciència històrica, a aquest precepte: abolir la injustícia, organitzar la societat (aquí, la urbana) en benefici no pas de les elits, sinó de la –mai millor dit– ciutadania.

Procés urbanitzador

Ciutat de ciutats mostra un contingut obert i un anhel inequívoc d’avenç. Hi són en Cebrià de Montoliu, Cabet, Owen, Verdaguer, Carles Pi i Sunyer, una llarga corrua d’humans i de grups socials marginalitzats, i també, en certa manera, els masovers urbans actuals, Laureà Figuerola i tot l’esperit transformador que l’autor ha copsat del moviment català. Hi són igualment les disputes de campanar entre els funcionaris que ens imposen el seu ordre (per cert, durant més de deu anys de musiqueta fastigosa al metro, ni un sol cop he sentit Umpapah ni l’Ovidi i el Toti ni... sisplau, que facin fora la musiqueta d’una vegada!, prou de publicitats obscenes de la Nike a l’estació d’Universitat, què s’han cregut?), aquells que des de cada decisió presa ara mateix estan arruïnant el futur de les nostres filles, condemnades a sobreviure sota el classisme dels mandarins públics. Hi són, també, els referents diversos de l’autor de l’esfera acadèmica: geògrafs, urbanistes, sociòlegs... potser no hi és el seguit dens dels fills de l’antropologia urbana, des de l’Ulf Hannerz fonamental de fa vint anys (Explorar la ciudad) fins al Delgado d’ahir mateix (El animal público). I valdria la pena atansar-s’hi, ja que analitzar els sistemes de relacions, al nostre context, no pot sinó confirmar conflictes: la realitat feta de projectes diversos, expressions de correlacions dinàmiques de forces socials oposades pugnant per trobar un lloc i un temps sota l’eternitat, autèntica Mare de Déu de les construccions socials.

Hi ha un comentari que pensem que Nel·lo compartirà, per bé que el fem després de capgirar una crida que ell du a terme cap al final del llibre: pensem que els grans projectes socials, fins i tot els més petits –combatre pels equipaments del barri, celebrar una trobada de veïns al parc o al carrer, tirar endavant la marxa d’un ateneu popular–, aquells mitjançant els quals s’ha anat vehiculant el corrent racionalitzador de les societats, no s’haurien de posar al servei dels qui tenen el poder de concretar-los (Nel·lo es refereix als polítics, els gestors, els funcionaris públics, els qui pontifiquen sobre les necessitats dels ciutadans sense que els ciutadans hi participin): són els polítics catalans actuals, tan superbs, els qui haurien d’estar al servei dels grans i els petits projectes de modernització impulsats des dels espectres conscients de la societat.

El progrés no consisteix a pintar el Raval de colors lluminosos mentre els derrotats de la Guerra Civil i joves miserabilitzats remenen contenidors pudents dia rere dia, obligats a fugir a altres guetos, ni a respondre les demandes de moviments socials antiespeculadors enviant-los policies proavalots sortits d’una versió gore, cutrenca i tricòrnica de L’Espanya dels simis. El progrés tampoc no és emparar les màfies immobiliàries que saltironejaven sota el franquisme i que continuen bellugant-se a l’empara de plans urbanístics municipals redactats, en massa casos, pels servidors de les dotzenes de tiranots postfeudals que ja feien d’alcalde sota el règim de Franco. Nel·lo n’és conscient, aquí rau la confiança que dipositem en les reflexions que ens mostra. L’estat i els seus defensors necessiten la societat per xuclar-ne la vida a través d’hipoteques, cadenes de muntatge i exposicions d’art, en definitiva les parets invisibles de la nostra presó; per contra, la societat, la ciutat, només es necessita a si mateixa per agermanar els somnis de l’inconscient col·lectiu amb l’esperança incommovible dels éssers. L’efervescència d’un sol individu és el principi del trànsit social.