D'imputacions i patrioterismes

D’IMPUTACIONS I PATRIOTERISMES

L’estat espanyol, producte displicent i quadrat de segles d’autoritarismes, imputa Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per posar les urnes el 9 de novembre del 2014. Fotre el camp d’aquest feixisme reconegut a cada segon és el que voldríem assolir: no hem hagut d’arribar al 2010 ni al 2015 per saber-ho.

Operació anunciada, lògica d’acord amb la concepció de les institucions de l’estat respecte al que estem vivint. Alhora, agraïda munició de recàrrega per intensificar la crida al reagrupament institucional al voltant d’algú que porta 28 anys –1987-2015– en l’exercici polític professional, fins ara màxima representació jeràrquica de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat, els advocats de la qual consten en diversos casos judicials com a acusació contra manifestants i vaguistes a què es demanen 4, 5, 6 i 7 anys de presó per exercir els seus drets, mentre saquejadors de milions d’euros de subvencions públiques com Lluís Millet s’estan plàcidament a les seves mansions, i mentre exconselleres cofoies de si mateixes han deixat anys i anys xavals que no mengen a casa sense beques-menjador i mestres podrint-se sense feina al mateix temps que subvencionava escoles privades, en el context d’una educació pública obligada a fer de serveis socials sense mitjans–. (La degradació de la sanitat pública catalana rep un cert reflex mediàtic, per contra el silenci sobre la destrucció de tots els àmbits de l’educació pública –de les escoles-bressol a l’educació universitària– se’ns apareix com a prova del veritable tabú polític i mediàtic en què es constitueix –fins i tot per als sindicats grocs majoritaris, curulls d’alliberats sindicals que segueixen aferrissadament un sol principi: qui dia passa any empeny–.)

Patriotes de casa bona. Patriotes burgesos. Els qui el 2012 votaren la reforma laboral amb el PP –signada per CCOO i UGT–, els qui han anat acumulant morts sota custòdia policíaca i repressió, els qui han aclucat els ulls davant del patiment de tanta gent gran amb pensions de misèria i de joves empesos a la desesperació del no-futur o a l’exili econòmic.

Ahir, dins L'esquerra independentista, Artur Mas i l’Apocalipsi: procés o independència?, intentava sintetitzar l’intent poc intel·ligent i poc galdós d’identificar Mas, Catalunya, procés i independència. Les barrabassades vessades sobre la CUP són massa ridícules per fer-ne objecte rigorós de debat. Deso un record precís clar de determinats àmbits de la meva infantesa, tota la dècada dels seixanta: sense un ral a casa, els ous anaven comptats, la carn... el menjar era un tresor i ma mare ens disciplinava sobre despeses i contencions financeres. Jo era un marrec, i el pare, un editor militant del PSUC –fins que el feren fora amb més companys per qüestionar els immobilismes de la direcció, crec que fou el 1968–, publicant en català poesia i teatre i de tot com un kamikaze... multat, censurat, detingut, empresonat, arruïnat. I els patriotes, els tradicionals patriotes –els qui retreien a Franco haver prohibit l’ús del català, però no pas la cacera paroxística d’anarquistes i rojos i els afusellaments quotidians fins al 1952–, quin ajut oferiren a casa, als meus pares, a la causa sagrada de la resistència cultural, del preservar la llengua i la cultura, el pensament escrit en català? Cap. Res. Zero. La seva pàtria no era Catalunya, sinó els diners, de la mateixa manera que ho eren per a la Gauche Divine.

Patriotes. La meva àvia Joana Massanés i Figueres ens en parlava, ella agafava el telèfon a Omnium Cultural, i n’obria i en tancava la seu i picava a màquina i endreçava i feia la feina que hi feia, durant dècades. I així jo sabia de les preocupacions quotidianes d’alguns patriotes mentre l’11 de Setembre del 1968 qui sortia al carrer a la Torre del Baró amb la senyera davant la policia espanyola eren companys treballadors nascuts a Jaén, una ciutat andalusa l’estadi de futbol de la qual s’anomena, encara ara, La Victoria. No tothom és al mateix sac de l’obscenitat, no hi ficaria mai aquella gent companya dels pares que sota el franquisme eren al FNC i que defensaren el seu projecte polític des de l’honestedat, el respecte i la diguem-ne sensibilitat social. Al sac dels potentats no hi fico, evidentment, la gent avançada i humil esquerrana que n'era ben al marge, com en Joan Oliver,  en Fèlix Cucurull, en Manuel de Pedrolo, en Jordi Carbonell, i la gent que creà les beceroles del que acabà sent l’esquerra independentista, ells i tantes persones anònimes que lluny de representar-se com a patriotes exerciren com a defensors del combat per la llibertat plena de la nostra societat, d’aquesta dissortada pàtria. Aquesta gent mai no es penjaren medalles. Mai.

Patriotes. Em refereixo a aquella gent d’ordre i de classe benestant  per a la qual la transició ha estat gaudi, benefici i poder –junt amb els professionals d’una esquerra que ja el 1977 deixà de fer d’esquerra–. Tant se val la pobresa d’una societat, ni les formes distintes de l’explotació, tant se val el patiment dels miserables nascuts aquí i allà, dels qui romanen reclosos a les presons com a carn de canó des d’aleshores fins al present, dels represaliats polítics anarquistes i de l’esquerra independentista, dels militants organitzats i autònoms que han plantat cara sempre i arreu. Tant se val. Tant se’ls en fot. Tant se’ls en dóna el món real, el de les condicions materials de vida dels homes i les dones del carrer.

Si la CUP hagués ocupat el poder als darrers 40 anys i hagués exercit la venjança de classe –en paraules d’en Xavier Díez– tot enviant advocats de l’Administració pública que hagués governat a esclafar judicialment i empresonar banquers, m’agradaria veure quanta solidaritat serien capaços de manifestar aquests patriotes nostrats de classe alta. Els mateixos patriotes que, abans de ser esclafats pel reclam popular de la independència des dels carrers, decidiren afegir-s’hi a fi de convertir la lluita per conquerir-la en un procés que, es digui el que es digui, continua enclavat no sé on. I sense estructures d’estat.

Per tot aquest farcit de raons de tota mena resulta delirant identificar Mas, Catalunya, el procés i la independència. No ens pertoca assenyalar què farà la CUP respecte a la investidura –vaig fer-ne una agredolça sèrie de vuit peces fa unes setmanes, referida a la de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest proppassat juny, perquè les simbolitzacions de les coronacions són atractives de tan grotesques–, però diria que autodestruir-se per engegar 15, 25, 35 anys enrere el combat duríssim de l’esquerra independentista a canvi de... procés congelat en el temps i l’espai, no és un camí polític falaguer si el que pretenem és encoratjar-nos i organitzar-nos en la construcció d’una via veritablement alliberadora. Les traïcions de classe deixen un regust més aviat desagradable.

Reclamo de nou a Artur Mas que, més enllà del fet que encarni interessos de classe i de partit concretíssims –també les CUP n’encarnen–, cedeixi el pas i faciliti el canvi que aquesta societat necessita erigir. Si realment comprèn que el que està en joc no són trajectòries individuals pretesament brillants, daurades, impol·lutes, immaculades, metafísiques, perfectes i apologetitzables fins a la sacietat, sinó un projecte polític col·lectiu transformador, tant de bo es plantegi d’obrir el camí de la mateixa manera que d’altres portem tota la vida obrint-lo travessant pedregars de precarietats vitals, polítiques i laborals.

La Meridiana popular no es dóna com a filla ideològica del regionalisme burgès, sinó de la Catalunya treballadora. Fem-ho ara, fem-ho ràpid i fem-ho bé, perquè el patiment diari de tanta gent durant tant de temps ho exigeix imperativament.