L'esquerra independentista, Artur Mas i l'Apocalipsi: procés o independència?

L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA,

ARTUR MAS I L’APOCALIPSI:

 PROCÉS O INDEPENDÈNCIA?

El retruny ensordidor i feixistitzant que dia rere dia s’aboca des de les dimensions diverses de la cultura totalitarista colonial sobre els sectors socials rupturistes de la societat catalana pren la forma d’un martelleig surrealista, tan implacable que uns segons de distracció poden conduir un diputat a afirmar en una roda de premsa que la gent independentista hem perdut el plebiscit, obviant-hi allò que resulta evident des de qualsevol perspectiva analítica mínimanent crítica: tot fenomen social és exclusivament comprensible situant-lo dins del context en què s’esdevé.

I aquest marc social, estimats lectors i lectores, futurs senyors i senyores diputats, és senzill de descriure: societat capitalista, societat colonitzada i 300 anys de cultura política autoritària, la qual cosa es manifesta en un seguit de fets incontrovertibles: 1) és una tupinada que de 250.000 catalans que resideixen fora de les fronteres estatals espanyoles la immensa majoria no hagin pogut votar; 2) és una tupinada que centenars de milers de nous catalans arrelats aquí fa una pila d’anys, persones sense la condició jurídica de ciutadans espanyols, tampoc no hagin pogut votar –la qual cosa no provoca gaire escarafalls ni tan sols entre les organitzacions polítiques que n’haurien de fer denúncia–; i 3) és una tupinada la prohibició legal vigent que els xavals i xavales catalans majors de 16 anys i menors de 18 romanguin exclosos del dret de vot. Concloure que en aquestes circumstàncies hem perdut un plebiscit cau pel seu propi pes fins al capdavall de l’espadat de l’infern de la no-democràcia. Patim-patam-patum: hem guanyat, oi tant que sí.

Afegim-hi que en aquests moments s’estén damunt l’esquerra independentista la primera tempesta de l’apocalipsi, filla d’un regionalisme burgès esdevingut en un tres i no res dispositiu ultraterrenal –per sobre del bé i del mal– amb la capacitat d’alliçonar-nos sobre com es construeix la independència d’una part dels Països Catalans. Els botxins nostrats de la Transició es permeten alliçonar-ne les víctimes, déu n’hi do! Mentrestant, ni referèndum d’independència ni res. Per què? Perquè el guanyaríem. Aquestes són les misèries del procés, caracteritzacions tristes del món real.

Dins l’actual marc de relacions l’anomenat “processisme” no fa sinó alimentar la representació que Catalunya, Mas, el procés i la independència són fil per randa la mateixa cosa, el mateix fenomen social, l’única realitat en el camí d’una emancipació boirosa i figurada. Alhora, es demostra que –per reeixir en la realització de la independència i el seguit de transformacions socials que la majoria social d’aquest país necessita– s’haurà de desenvolupar una legalitat pròpia amb l’objectiu d’articular els canvis que cal materialitzar. D’entrada, per disposar dels recursos propis i dur a terme polítiques socials que resolguin els efectes d’unes polítiques econòmiques miserabilitzadores per  a les classes populars. Dit d’una altra manera: la perpetuació anual dels pressupostos autonòmics implica la perpetuació de la pobresa per a centenars de milers de catalans, homes i dones, adults i infants.

Podríem reflexionar, llavors, sobre si és una tupinada ideològica i política remetre al dret de decidir quan el que es dirimeix és el dret d’autodeterminació de la societat catalana i de totes les societats del món. O si és una tupinada convertir un potencial referèndum en un procés consultiu el 9 de novembre del 2014. O bé si és o deixa de ser una tupinada sostinguda xantatjar tothom –“O hi ha llista única o no hi haurà eleccions”– i equiparar el procés amb una figura amb dècades d’exercici polític al darrere. No repassaré la carrera política d’Artur Mas, simplement recordem que com a professional s’estrenà l’any 1987 en qualitat de regidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona i que des d’aleshores no ha parat d’empalmar càrrecs públics. Tanmateix, en comptes de denunciar, des d’una prepotència que almenys a mi em fa envermellir, “campanyetes” –menystenint-hi el debat sobre la continuïtat del projecte polític que la seva figura encarna–, Artur Mas hauria de ser prou intel·ligent per adonar-se que avui disposa d’una oportunitat única a fi de representar-se –ni que sigui formalment– com un –amb perdó– líder (en J., company, hi afegiria magnànim): després de 28 anys a les institucions això consistiria a cedir el pas, a enretirar-se i facilitar l’obertura d’un autèntic rumb processual cap endavant amb altra gent que no arrossegui sobre les espatlles determinades responsabilitats poc falagueres per a la resta de mortals de les classes subalternes. Aquí s’hi barregen els interessos econòmics de grans grups empresarials, la perpetuació de direccions polítiques de CDC temorenques de mostrar-se si no és a través de la figura de Mas, i la mesquinesa individual que empastifa tot humà quan un exerceix càrrecs de poder durant tants anys. No cal haver viscut com a professional de la política des del 1987 com Mas per entendre que un no té mai el poder, sinó que el poder et té –per això la CUP defensa i practica que amb quatre anys fent de diputat, de diputada, n’hi ha prou (per al meu gust, massa i tot: amb dos anys ja és suficient [transmissió de l’experiència a les assemblees compartint-hi el treball col·lectivament i recanvi immediat perquè ningú no arribi a creure que té la potestat de dir i de proposar coses que les assemblees no han debatut])–.

Què farem, doncs, tots plegats? Ara com ara, el full de ruta processual –amb una ANC asseguda amb desacomplexada placidesa al Parlament i una ERC abduïda per CDC– no ens aclareix quan farem el salt. El pas. El trànsit. No es tracta de saltar cap a l’abisme perquè l’abisme és això, aquí on som, i per sortir-ne caldrà algun dia obeir la nostra pròpia legalitat. Mentre no sigui així, pressupostos autonòmics, eleccions i eleccions. Amb la paradoxa de contemplar com les mateixes forces independentistes majoritàries gosaran acudir al desembre a conteses electorals espanyoles per veure si amb una nova configuració del Congrés espanyol es dóna la possibilitat que... bla, bla, bla... procés, procés i procés (declaracions en castellà d’Oriol Amat –núm. 7 de Junts pel Sí– a una ràdio alemanya el 26-IX-2015: valuosíssims tres primers minuts), és a dir, pressupostos autonòmics, bucle social i espàcio-temporal, dia de la marmota... per acabar votant no la independència sinó una fantasiosa proposta estatal de nou estatut.

Costa tant comprendre que tota l’energia de l’independentisme s’està situant gradualment, d’una manera imparable, a la banda de l’esquerra política? I que un sector creixent d’aquest espectre se situa –des de posicionaments anticapitalistes– en termes de confrontació directa respecte a la Transició viscuda des del 1977 i respecte a qualsevol intent de mantenir-la viva sota qualsevol forma i context?

Ni el poble ni la societat catalana són un agrupament compost per babaus que, a tall de ramat displicent, derraparà pels penya-segats de la serralada si de cop i volta abandona el pastor de torn. Només el poble guia el poble, i us asseguro que la lectura principal dels votants que viatgen en metro no és l’Apocalipsi segons sant Joan –d’altra banda, una bella lectura–. Estem vivint la constatació d’una extraordinària voluntat col·lectiva, majoritària, d’anar molt més enllà d’on som. Complicat? Sí, ja ho sabem, això és obvi. Per tant som-hi. Primer pas: com organitzem la necessitat major de disposar dels nostres propis recursos per garantir l’accés de tothom que ho pateix al menjar, l’habitatge, la sanitat i l’educació, els serveis i les cobertures socials, a uns treballs en condicions laborals i salarials dignes?

Arribar a la independència demana una convicció ferma, l’assumpció d’una capacitat multitudinària de practicar-nos lúcidament per desbaratar els deu mil paranys de l’ordre establert. I demana sobretot integrar en la consciència que, a la fi, seran els fets que protagonitzem –i no pas els vots en còmodes terminis quadrianals– el que ens conduirà cap a la llibertat i la justícia social.

Que cadascú –persones, moviments, associacions de tot tipus, organitzacions polítiques i sindicals–, es miri al mirall per rememorar on era als setanta, als vuitanta, als noranta i fa deu anys; on és ara, i on vol ser demà. Demà no és el futur, demà és demà dimecres 30 de setembre del 2015. Per a la classe treballadora catalana és mentida que hi hagi més dies que llonganisses: hi ha una necessitat imperativa de transformar la societat ara. Tot aquest moviment neix i creix als carrers. Qualsevol apropiació total per part del parlamentarisme d’aquest trànsit social excepcional infantat sobre les llambordes afermarà el procés, però no la independència.

 ***

Post scriptum: en acabar de penjar l’article un s’assabenta de la imputació de Mas, Ortega i Rigau. Miraré d’esbossar per escrit, demà, el que em suggereix (que crec que serà abundós i força compartit, perquè d’aquesta jugada de l’estat poden sortir-ne encaminaments ara mateix imprevistos).