Sota les llambordes... la tortura

El periodista David Bassa.

SOTA LES LLAMBORDES... LA TORTURA

[AVUI, 8-VI-2000]

Gerard Horta

[David Bassa, Quan els malsons esdevenen realitat. Edicions del Jonc. Lleida, 1999.]

El jove periodista vallesà David Bassa, guardonat diversos cops entre el 1997 i el 1999 (amb els premis Maurí i Serra, Ardèvol i Cabrer, i Garrel i Alsina, a més de ser finalista i obtenir mencions especials en altres trobades), ha escrit un llibre que cobreix d’una manera fragmentària però exemplificadora l’univers tèrbol de la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol als darrers trenta anys. Potser és tan evident la perpetuació de l’ús de la tortura per part de l’estat al llindar del segle XXI com, també, el silenciament de què això ha estat objecte entre els mitjans de comunicació i la historiografia del món contemporani, per aquesta raó sobta el premi Unda d’actualitat al reportatge de “30 minuts” de TV3 “Tortura: més enllà del dolor” dins la 40ª edició del Festival de Televisió de Montecarlo (AVUI, 24-II-2000). No cal ser clarivident per resoldre que quan s’oculta el que està succeint davant dels nostres nassos significa que s’hi projecta algun tipus de conflicte: en aquest cas, la dificultat d’acceptar públicament que la tortura és aquí.

Defugirem tota reflexió antropològica entorn dels criteris que condueixen a classificar com a “terrorisme” una pràctica i no una altra, i entorn de la manifestació quotidiana de la violència als àmbits de les nostres vides i de l’acceptació i la “normalitat social” amb què es blinda. Tothom sap que en les societats jerarquitzades sota formes estatals, des de les ciutats-estat primigènies de fa cinc i sis mil anys fins als estats actuals, l’estat s’ha apropiat de l’ús de la violència i l’ha legitimat en termes socials –polítics, jurídics, culturals i/o religiosos–. Així mateix, paral·lelament a l’apogeu dels etnocentristes discursos sobre la universalització dels drets humans hi ha, avui dia, un discurs ferotge per negar la condició simbòlica i jurídica de ciutadà a aquell que qüestioni aquest patrimoni estatal de la violència. I sabem on condueix això.

L’infern i la hipocresia

L’obra de Bassa és desmoralitzadora: provoca ràbia, terror i, sobretot, una impotència profunda. S’hi recullen els testimonis de Jordi Carbonell (torturat entre el 12 i el 30 de gener del 1971 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona i a la Secció Psiquiàtrica de la Presó Model), Montserrat Tarragó (torturada entre el 19 i el 29 de gener del 1985 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona), Ramon Piqué (torturat entre el 6 i el 9 de juliol del 1992 al Quarter General de la Guàrdia Civil de Madrid) i Mireia Comas (torturada entre el 9 i l’11 de desembre del 1997 a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona i el 20 de novembre del 1998 a la Comissaria de Policia de Sabadell). Als tres últims detinguts se’ls aplicà la Llei Antiterrorista, acusats d’actes que no cometeren –per la qual cosa se’ls hagué d’alliberar–. El delicte de l’històric militant de l’esquerra independentista Jordi Carbonell fou declarar en català.

 Jordi Carbonell.

Els testimonis relaten breument els contextos polítics en què se’ls detingué i se’n “novel·len” les vivències: immobilitzacions contínues en jornades infinites en les quals els destrossaren les plantes dels peus colpejant-los fortament sense fre amb barres metàl·liques, subjeccions inacabables en suports penjats a l’aire amb les cames doblegades que els rebentaren els genolls i articulacions –obligats a suportar el pes de la resta del cos–, col·locació al cap de bosses que els asfixiaven, simulacres d’execucions nocturnes a Montjuïc (fins a l’any 1947 eren reals [i fins al 1952 en altres bandes]: diuen que la guerra havia acabat el 1939), simulacres de llançaments des de les plantes altes de la Prefectura de Via Laietana, aplicació d’elèctrodes, insults, vexacions, pallisses despietades tothora, humiliacions sexuals i grapejades a les dones –nues–... les brutals obscenitats de l’ànima.  Som davant d’un llibre esfereïdor, i encara és més esfereïdor el silenci cínic amb què la nostra societat, el conjunt dels representants polítics i les organitzacions pretesament crítiques de la tortura –Amnistia Internacional i SOS Racisme– l’han rebut. Aquestes persones foren martiritzades d’una manera sanguinària. No ens hem d’escarrassar gaire per entendre per què l’Estat espanyol i Turquia (membres de la Unió Europea de ple dret o en vies de ser-ne) són els únics que no han publicat els informes del Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura (organisme internacional vinculat al Consell Europeu), malgrat l’obligació que hi tenen per la signatura de l’article 17è del conveni amb la UE. Tot esdevé diàfan: cap jutge no trobarà motius d’“alarma social” dins aquest llibre.

 Unai Romano abans i després de ser torturat
al setembre del 2001, detingut i incomunicat per la guàrdia civil.
Pots llegir-ne el seu propi relat.

Bassa ens informa dels antecedents de la legislació antiterrorista i els termes en què vigeix als nostres dies, diversa bibliografia sobre el món sòrdid de la tortura, la tasca d’organitzacions com l’Assemblea de Familiars i Amics dels Presos i l’Assemblea Contra la Tortura, els tipus de tortures que es practiquen i les conseqüències individuals i socials que provoquen (no cal anar a Xile, els EUA o Txetxènia, TV3 ens ha mostrat la situació al País Basc respecte a això al programa “30 minuts”). Són massa punxades per romandre indemnes al dolor. La normativa penitenciària estatal actual justifica, per exemple, de tancar un ésser 23,5 hores al dia en una cel·la durant períodes il·limitats. Si la creixent amnèsia col·lectiva ha d’atènyer aquest ampli terreny del social acabarem limitant el món a programacions televisives habitades sols per l’irreal, sense crucificats ni generals Moragues. Dins un estudi excel·lent sobre la violència de l’antropòleg Yves Michaud (La violencia, 1998) –tan recomanable com el recull intercultural de l’antropòleg David Riches El fenómeno de la violencia (Antropología de la violencia), 1988–, aquest asseverava literalment que “el més perjudicial per a la democràcia és l’estupidesa de les persones ben adaptades”. Com suggerí Mateu (X, 27): “Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats.”

 ***

Post scriptum (15-IX-2015): Això era una simple nota, un comentari breu, sobre un llibre entorn de la pràctica estandarditzada de la tortura. Amb els companys i companyes de la revista filosòfica Mania vam convidar el David i vam organitzar-ne la presentació al Saló de Graus de l’edifici antic de la Facultat de Geografia i Història de la UB, ple a petar amb centenars de persones. En aquesta entrada o post no m’hi tornaré a ficar, només hi he afegit el peu de foto en vermell. Qualsevol aproximació que en fem continuarà mostrant-nos aquest fenomen com un infern, ara mateix i aquí. Michel Foucault en féu crònica històrica –Vigilar i castigar (1975)– per per apropar-nos a la comprensió dels usos d’aquest dispositiu tradicional dels estats occidentals.

Els mateixos que apel·len a obeir les lleis es foten on els plau les sentències  del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg contra l’estat espanyol  a causa de les pràctiques de tortures.

Ara mateix i aquí. Estremidor.