De la religió com a pràctica aforística...

DE LA RELIGIÓ COM A PRÀCTICA AFORÍSTICA,

DE LA POESIA COM A PRÀCTICA RELIGIOSA,

DE L’AFORISME COM A PRÀCTICA POÈTICA

(SOBRE DE LA NOTA DEL PREU DEL SOPAR DEL MOSSO, D’ENRIC CASASSES):

DEL MISTERI CREADOR EN DEFINITIVA

[PATÉ DE PEDRA, 31-VIII-2002]

Gerard Horta

Amb la penetració ara càlida ara freda de la tardor, i la pols cobrint-nos, fa unes mil·lèsimes de segon va presentar-se a Barcelona un altre llibre publicat d’Enric Casasses –De la nota del preu del sopar del mosso (Edicions del Khan; apartat de correus 348, 08080 Barcelona)–, aparegut tot just a continuació de la celebració estiuenca d’UH (Associació Cultural Container, [tel. 938 440 719], Centelles), “poema d’alta velocitat” del mateix autor que, en un context més allunyat de la misèria espiritual que predomina als diversos àmbits del poder artisticomercantil d’aquest país arrasat, seria festejat en qualitat de veritable obra de capçalera de la poesia catalana del segle XX. La gestació de De la nota... –traduïda a l’exèrcit espanyol per Marta Vendrell Costa-Pau (costa la pau, costa, però si no hi ha justícia ¿com n’hi pot haver?)– abraça el període comprès entre els anys 1984 i 1995, i una de les seves lliçons principals –fer-nos saber que el mosso no ha sopat malgrat pagar-ne el compte– ja es reflectia com una admonició dura, bella i contundentment enriquidora a les primeres pàgines d’un altre llibre de Casasses titulat Inània i bacallà al principi i Plaça Raspall al final, infantat entre la tardor del 1986 i la del 1987 (publicat massa anys després d’escriure’l, per a vergonya i escarni dels oficinistes culturals dels Països Catalans i dels aristòcrates d’alguns jurats literaris, inclosos els gironins, entestats a premiar el tedi esgarrifós del greixum excremental del darrere –és a dir, del cul– de funcionaris que fingeixen ser). Al principi d’Inània... “un mosso/plorós/deixà/mig plat/de ba-/callà”. Més endavant topem una clau interpretativa de les que obren tots els panys: “Als meus/ escrits/ no hi ha/ res es-/ copit,/ tot és/ calcat/ exacte/ d’un mapa en/ relleu/ del Pi-/ rineu/ axial/ i de/ les ins-/ truccions/ d’ús d’u-/ na llauna/ mig buida/ de sopa/ i de/ la lletra/ petita/ d’un número/ de sort/ dubtosa/ que ja ha/ passat/ i de/ la nota/ del preu/ del sopar/ d’ahir.” Respecte a la constatació que el mosso no ha sopat, rodeu per Barcelona i compteu-ne indigents..., i els éssers d’anímiques humitats ressecades, idees somortes i clarividències deficients.

Val la pena que remarquem, d’una banda, la importància del bacallà entre els pescadors occidentals a l’hora de recol·lectar trossets de supervivència, i, de l’altra, la potència creativa nascuda d’inànica vacuïtat. Un àngel que feia de bibliotecari anomenat G. Bataille comprovà cara a cara amb la vida i la mort que aprofundir l’escala del dolor implica alhora amplificar la percepció del plaer: els mapes d’aquests trajectes inclouen les gammes magnífiques de calidoscopis il·limitats i, en el cas de Casasses, la seva extensa obra pot lligar-se mitjançant fils invisibles de maneres diversíssimes, com ara amb la paraula que vincula Inània... i De la nota... Les distintes tradicions planetàries de “relligar-se” ens diuen que, una vegada un ha evolucionat prou per transcendir-se i fondre’s amb  l’univers  igual  que  el  formatge calent es fon amb el pa –instant en què ja no es distingeix el pa del formatge, ni l’individu del tot–, llavors tot esdevé vacuïtat –i no interpreteu que el buit està motivat per la plenitud de la panxa, llevat que estiguem d’acord que la panxa, com la divinitat creadora, forma part d’un altre pla de l’existència, una conclusió que hauríem de qualificar, si més no, com a extremament agosarada–. Reconèixer que entre la vacuïtat de la qual va néixer el cosmos i la vacuïtat-finalitat del recorregut evolutiu de les humanitats hi ha inània i bacallà i un mosso sense sopar, i entendre’n els sentits, ens pot empènyer a celebrar l’aplec festiu, salvatge i meravellós en què pagar el compte del sopar sense haver-ne tastat un mos esdevingui una afirmació pura de vida, o sigui: de creació. El primer acte creador de déu va consistir a no-fer. Tot era no-res (no-coses), no-coses sense fi i llavors llum (al principi, doncs, tot era llum infinita). I aleshores no-fer. No-fer va ser negar un espai de no-coses, crear un buit i, en aquest buit, manifestar-s’hi mitjançant coses: l’univers sensible que coneixem són aquestes coses. I entre nosaltres, des del món de la multiplicitat de les coses, i el món de la unitat de les no-coses... un vel, o potser set. I l’ànima de l’Enric, que és sàvia i antiga, ens parla justament d’aquest model creador, el d’un mosso que no-fa, perquè després del no-fer ve l’acció de fer. Pura mística poètica, nois. “Mística”, és a dir, misteri. “Poètica”, és a dir, creadora. El misteri creador d’un Enric-mosso.

 

Anem a pams. En Joan Coromines, que mai no llepà el cul pudent i brut dels vanitosos, defineix el terme aforisme, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, com una “dita breu que hom dóna amb caràcter de regla”, i ens explica que aquesta paraula deriva d’un mot grec que significa “separar, definir”, el qual mot prové al seu torn d’un altre que vol dir “fita”. Doncs bé, De la nota... se’ns mostra en forma/contingut de poemes: i, en realitat, cadascun d’aquests poemes és aforisme de concentració lírica tal que cor, poesia i religió esdevenen u(h). De la nota... són una pila de faules de les quals es desprèn una ensenyança oberta a consciència vital: l’experiència interna és coneixement sense intermediació. No necessitem explotadors ni esclaus, ni professionals de la política ni oficinistes de la cultura, ni recaptadors d’impostos ni psicòpates amb xapa i pistola que torturen i assassinen xavals indefensos, ni arquebisbes tramposos i viciats faedors de la impostura terrenal ni putos periodistes del poder i l’egocentrisme, ni traficants de mentides podrides i de divises... No necessitem porcs assassins i còmplices d’assassinats, massacres i programacions televisives. Ara que la Terra bull vull bategar des d’un cor a explorar per viatjar enllà de compendre el que t’envolta com si tot fossin objectes. Al tombant d’aquest segle no hem superat la corba i ja hem derrapat, no, més: hem bolcat i el motor s’incendia. Hem après, si bé d’una manera tardana, que hi ha dos tipus de coneixement i 4.937.416 estats de consciència diferents. Centrem la nostra mirada en la primera qüestió per raons d‘espai i perquè la vida és llarga però les encarnacions són curtes. Hi ha un coneixement que ve de dintre d’un mateix, i n’hi ha un altre que ve de fora d’un (esotèria i exotèria). El coneixement que prové de l’interior troba a l’exterior tots els senyals del món: la validació interna dóna sentit a aquest coneixement i, simultàniament, l’exterioritat el confirma. Fa uns quants milers d’anys, Hermes Tris(t)megist batejà aquesta confirmació com a correspondència. No es referia pas al correu, sinó al lligam dinàmic que uneix cada una de les parts més petitones de la cosa aquella en què estem ficats. Ha calgut que, tot això, altres homes i dones ens ho anessin recordant i ho anessin vivint i vivificant i revisitant, en el decurs dels temps del túnel negre que precedeix la llum allà al final, des de camps com el de la poesia conreadora de blat americà, arròs asiàtic i pa europeu espirituals. Un d’ells fou Arthur Rimbaud, per necessitat, perquè ni ell mateix ni la comunitat que l’envoltava perdés el fil. Un altre és l’Enric Casasses, malgrat que ell no ho sàpiga i que alguns cops s’interpreti a si mateix completament a l’inrevés del fil que les seves lletres estan teixint (això succeeix poc, sí, però li passa: a ell i a tothom i totdon). Casasses ha estat marginat de l’espectacle fins al 1993, fora d’això ha escrit, no ha parat d’escriure al seu propi llibre de la vida, i a fe que aquesta escriptura pot llegir-se com un llibre sagrat. Enrique Eskenazi hauria pogut dir que Orígens (el del segle II d’Alexandria) hauria dit entorn de De la nota... que es tracta d’una  obra que  es  pot  interpretar  somàticament –d’una manera literal; terraqüia; sòlida; física; des de la percepció sensible–,  psíquicament –d’una manera al·legòrica; aquàtica; líquida; psicoanímica, des de l’emoció–, pneumàticament –des de la superació de l’ego, d’una manera transfigurada i transfiguradora, entenedora dels principis que regeixen l’univers i la vida del carrer; aèria; gasosa; espiritual; des del pensament– i gnòsticament –fusió: la dissociació queda enrere, el lector esdevé llibre vivent, comprensió plena en moviment quiet;  ígnia; electromagnètica; divina; des de la intuïció–. L’analogia va néixer abans que nosaltres. De la nota..., UH, Plaça Raspall... representen per al lector possibilitats de realitzar creació, ja que estem referint-nos a textos vius i el poeta –a l’igual del cabalista– es preocupa d’entendre les lletres del seu cor i de relligar-les: això és la veritable, única i primera de les religions, això és la religió. ¡I més encara: això és la poesia! La mobilitat de De la nota... condueix inexorablement aquest llibre, en efecte, a ser reeditat, ampliat i aprofundit successivament d’ara endavant, d’ahir a demà.

Albert Einstein sostenia el moviment és el principi dinàmic de l’univers perquè no hi ha imant omnipotent d’imbecil·litat que ens aturi en un lloc per sempre més. Aquest sacseig de l’ànima que simbolitza De la nota... és una oportunitat per reinterpretar-se, rescriure’s i ressignificar-se. Petita i desbordant ocasió de les ocasions que fa de motiu, font i destinació de la poesia mateixa: una transfiguració individual que, com l’amor, desbarati tots els sentits; ¿per ventura podrà transformar el món el poeta que no es transforma a si mateix?, aquí rau autèntica i primordial revolució, mama-mamella generosa de totes les altres.

Un dels primers –cronològicament– poemes-aforismes, incitació encoratjadora a regar la llavor i al mateix temps senyalització de l’abisme, diu: “Vigila què fas amb la vida que la vida t’ho farà a tu, que les rates es mengen els cors de la gent de cor de rata i el buit omple els cors dels sense cor.” De la nota... és bram xiuxiuejat vessant sensibilitat  per constatar que l’acte de relligar-se amb el blau del cel és una pràctica aforística: “jo separo, defineixo”, en efecte, la qual cosa vol dir que identifico (enteneu la citació amb què l’autor encapçala un dels poemes-aforismes?: “la simple identificació planteja problemes”, R.I. Burns), integro i aleshores transcendeixo. Els trànsits clandestins de l’ànima són invencibles perquè hi ha una fita i perquè la seva essència és la gràcia del cant, la pedra arrodonida, l’olor de les pinyes i les ferides dels gossos. I la pols cobrint-nos.

Els poemes-aforismes de l’Enric són valents, perquè si no fos així serien –ho compartim amb Guy Debord– merda per als mitjans de l’espectacle. Són joiosos, malenconiosos, alegres, tristos i destarotadors com la cara oculta de la Lluna, que no va maquillada i que no gosa exposar impúdicament la misèria dels seus budells, un estadi del recorregut, clam ferit de vida dolça, dolcíssima, i dolça i amarga i més dolça. El text que obre el llibre, titulat “Negun home és visible” en paraules extraordinàries de Ramon Llull,  és una sobredosi d’èxtasi per estabornir-nos damunt la gespa, el llibre descol·locat i el cos en forma de creu sota el Sol del migdia i els ulls oberts i la boca obrint-se a sons de músiques d’estrelles i la polla erecta com la xona dilatada liqüificant-se, generant llum de colors i carn de la meva carn i sang de la meva sang. I si no ve la policia de l’ànima o la pseudoraó disfressada d’ego monotemàtic per engarjolar-nos a la presó/al manicomi, o l’oficinista cultural a censurar-nos/a matar-nos de gana, podrem llegir-nos a nosaltres mateixos llegint De la nota del preu del sopar del mosso fins a la pàgina darrera aprenent-ne.

L’avantguarda és filla de la tradició, és una baula de la tradició. I la seva fita, el contingut del telegrama col·lectiu a la lluna de València. Si algú en dubta, que llegeixi aquest llibre. Deixem  enrere la terra de l’afecció a la materialitat –el 90% de la humanitat viu en aquest metafòric “Egipte”–, travessem el desert en què som, amb prou feines percebem la capacitat de veure un jardí indescriptible: ¡els fruits dels arbres són llesques de pa amb tomàquet  amb  les  quals  dialoguem!  L’Enric  Casasses  fa  aquest viatge amb nosaltres –nosaltres amb ell–, induint-nos a passar pel text per arribar a allò no textual. Fora d’això, densitat obscura que no desapareix ni es crema sinó que es transforma tot alimentant parts palpables –bé que ara visibles després invisibles– del tot,  i temps i aprenentatge i l’home del sac i el teu fantasma i tu. I llum que no  desapareix ni es crema sinó que alimenta parts palpables... I déu a l’altra banda de la ribera, rere set vels, jugant a l’amagatall. I esperant que tornem a casa per sopar plegats, estimant-nos des del volcà de la calidesa més bèstia i més tendra de l’univers.

El missatge que m’ha donat allò que és fora del temps és aquest: qui governa les eines obre camí invisiblement, creient enllà de la creença, reparant, escrivint, intuint el foc. Ho diem a folls, no a sords. Poesia i revolució són això: mirades entrellaçades de la comunió viva del camí del cor del mosso “llançat com un roc a estavellar-se per ella”. Besar la vida a boca de canó és interpenetrar-la, abraçar l’inconegut tremolant atemorits, petonejar l’abisme sota una pluja de pols cobrint-nos. Podem dir-ne, també, amor. L’amor que desbarata tots els sentits.