L'Ajuntament i Telefónica

L’AJUNTAMENT I TELEFÓNICA

Barcelona €n Comú renovarà el contacte amb Telefónica. Us en podeu informar al web d’aquesta plataforma electoral, en què al penúltim paràgraf es llegeix: “Per últim, mantenint el compromís amb els treballadors de Telefónica, Barcelona En Comú reduirà la relació contractual de l’empresa de telefonia amb l’Ajuntament de Barcelona de 12 a 6 mesos. Es tracta d’un contracte que caduca en els propers dies i no renovar-lo implicaria l’aturada del servei. No obstant, s’ha reduït amb la voluntat i el compromís de revisar-lo per fer complir els drets laborals dels treballadors des del diàleg de BComú amb Telefónica.”

Com sol assenyalar el company Manuel Delgado, a l’hora de fer ous amb cansalada la gallina s’hi compromet, mentre que el porc s’hi implica. Respecte a haver signat el Compromís de les escales tant se val, perquè l’acte s’inseria en la campanya electoral, de la qual l'exercici del poder en terminis quadriannals n’és l’apogeu. Vénen temps complicats: qüestionar el projecte polític socialdemòcrata de l’alcaldessa i del grup del qual s’ha envoltat –amb ICV manegant-hi– serà considerat injuriós i reaccionari. Sota la classificació de “nova política”, el vell populisme reclamarà els antics i nous figurants que els bipartits (PSC-ICV) i tripartits municipals (PSC-ICV-ERC) han convocat des del 1979. Caldrà actuar fermament serens.

Mentre ens hi preparem passen mesos i legislatures... i la (ben aviat) alcaldessa continua sense informar-nos dels diners que ICV-EUiA deuen als bancs. Ni ella ni la resta de grups municipals no ens en diuen res. Penso insistir-hi a les pròximes 12 dècades, si cal. Només la CUP roman lliure de crèdits bancaris, la mateixa CUP que signà el Compromís de les escales amb les companyes i companys vaguistes, i l’única que l’ha complert. Algú dubta que si la CUP hagués obtingut 6, 11 o 25 cadires també hauria complert aquest acord? Signar solidàriament que no contractaràs un proveïdor no és pas la mateixa cosa que escurçar un contracte a canvi de mantenir la teva pròpia voluntat i arribar al compromís de... (rellegiu-ho, sisplau).

No es tracta de pureses, sacrificis, cessions o adaptacions a contextos canviants, sinó de sostenir una certa coherència amb relació al projecte polític que es defensa. Envoltats de professionals de la farsa, que el que proclames concerneixi el que fas ja és un gran què. Ara bé, si això ha de servir per a alguna cosa és per acumular forces amb vista a alliberar-nos, per tot arreu i algun dia, de tot. Tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire.

Si jo fos un dels treballadors i treballadores en (heroica) vaga de Movistar, proposaria als companys que el dia de la investidura anéssim a l’Ajuntament a participar-hi. Això no succeirà, però. Aquell dia la Plaça de Sant Jaume ballarà com un sol cos un sol ball amb un únic compàs: el del run-run. Un cop investida com a alcaldessa, ella apareixerà al balcó i el poble humil, amb alegria i esperança, bramarà convençut que, en efecte, sí se puede. Ous amb cansalada: oi tant que es pot, oi tant.

Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.

Petició liminar de sentit ("Gitana Roc", Dolors Miquel)

PETICIÓ LIMINAR DE SENTIT

[AVUI, 27-IV-2001]

Gerard Horta

[Gitana Roc, Dolors Miquel. Llibres del Segle. Gaüses, 2000.]

Com a cinquena remesa de l’eclèctica “Sèrie Culip de poetes”, dirigida per Manuel Costa-Pau, Dolors Miquel (Lleida, 1960) veu publicat el seu sisè llibre. Del pas de l’autora per Columna en brollà el 1990 El vent i la casa tancada i, el 1992, Maruja Reyes sóc jo. Sis anys després aparegué Llibre dels homes (Ed. 62), i el 1999 Transgredior (Arola) i Haikús del camioner (magnífic malgrat que no hi ha cap haikú, vegeu l’AVUI del 2-XII-1999; també dins Ed. 62-Empúries). Al nou poemari, hi ha cap al final diverses il·lustracions de Víctor Nik, algunes d’elles impactantment precioses, i un text de Carles Hac Mor que interpel·la el procés inaturable de la socialització de la bogeria, caracteritzat per la intenció de fiscalitzar i fitxar dins ordinadors policíacs una realitat mal reduïda a l’aparent. La qualitat de les aportacions d’Hac Mor i Nik demana de conèixer-les abans d’endinsar-se al principi del llibre, ja que ens empenyen al punt a partir del qual afrontar l’obra dolorsiana, emparada per autopresentacions, una explicació del que llegirem i una dedicatòria abans de l’índex, tot plegat envoltat d’un doll de citacions en què el bon Llull reapareix sempre.

Què és Gitana Roc? D’una banda, l’autora aclareix que el cos n’és una carta d’amor: el destinatari l’elogià en termes “literaris”, i d’aquí en sortí el poema adolorit; de l’altra, és l’explicitació que la poetessa ha passat de posar-se en l’esperit del camioner a posar-se en el de la gitana de fetge ferit –foragitant novament el “no jo en tu, sinó tu en mi” dels Evangelis–.

De pors i terrors

El poema gitanero neix de l’angoixa, car la marxa del destí no respon ni a les expectatives miquelianes ni a les dels carrerons de la història, la qual cosa emprenya l’autora, que als temps fràgils restarà atemorida. Això la du a prendre consciència sobre els efectes paral·litzadors de la por. En evocar W. Benjamin i els seus textos entorn del terror com a lloc comú, M. Taussig escriví: “Tot el nostre sistema de representació es troba sota estat de setge. Que potser podia ser d’una altra manera?” E. Burke, al segle XVIII, ens n’havia ofert la resposta: “Cap passió roba a la ment la seva capacitat de raciocini o d’acció amb tanta eficàcia com el terror [...]. Perquè les coses esdevinguin amenaçadores en general, cal la foscor.” Només la foscor, però, explica la necessitat del viatge al fons de la nit. Aquesta religió és l’experiència de l’existència, prové del silenci i abraça llindars, vertígens i abismes: és on viuen els gitanos catalans del món.

La carta esdevé el que devia ser únic poema, tanmateix aquest ha quedat fragmentat, de manera que una vegada petat en tantes pàgines com trossets en surten nombrosos poemes canviants, i això creiem que modifica els efectes que el torrent dels mots tot ell continu hauria generat sobre el lector. Al llibre anterior, el seguit de tres versets de cada composició creava un conjunt compacte, amb moments esplèndids, reeixits i sostinguts des de la contenció de fer una peça tan seca i curta com potent. En aquest llibre no hi ha dibuixets de camions, ara el que hi papalloneja són jocs de paraules, exploracions de sons i els estirabots habituals: si n’és el cos una carta d’amor o per ventura de miratge desesperat, llavors l’ànima cal trobar-la entre reflexos esbiaixats i espais en blanc (és de l’invisible d’on prové el territori poètic).

Tractem d’un aiguabarreig, d’un poemari calidoscòpic i versàtil: magnífic pels trobadors; per Jesucrist, text sobre el desamor fet des del desamor i des de la necessitat de ser estimada, malauradament més poderosa que la necessitat d’estimar; pels hipotecats, la transferència d’una possessió cercant un lloc al prestatge de l’univers; pels penjats, pàgines com la 69 i una pileta d’altres...

Gitana Roc –entre el Llibre dels homes i els Haikús...– reafirma la virtut de la poesia de Miquel, ja que repta amb valentia l’adotzenament dels reculls buits i ridículs que ens asfixien. Si el carrer revisita sense parar la memòria col·lectiva, si el silenci només pot ser sorollós des del silenci i si és el crit el que assassina l’ocell, anunciem l’arribada del dia en què la dea, la gitana, la vaca transhumant afectada d’encefalopatia espongiforme, el camioner, seran des de dintre per comptes d’errar cap enfora defugint les tenebres. Aleshores les futures lletres miquelianes es convertiran en l’encarnació de la rajadora de llum, la que reparteix xocolata fins i tot entre els homes –ells... tan malvats–. Fet i fet, val la pena animar-se a llegir aquesta poetessa, pel que ha escrit i pel que albirem que vindrà.

Sopar de la precarietat

 Precarietat a la Universitat de Barcelona 
(Assemblea de Professorat Reclamant, 2015).

SOPAR DE LA PRECARIETAT

L’Assemblea de Professorat Reclamant i la Plataforma de Professorat Associat de la Universitat de Barcelona, amb el suport de la COS UB i la CGT UB, us conviden a participar en aquest acte reivindicatiu:

Dijous 4 de juny a l’ Edifici Històric UB

(Gran Via de les Corts Catalanes - 585)

18.30 h RODA DE PREMSA, amb la participació d’assemblees de professorat, COS, CGT i dels treballadors i treballadores de Resistència Movistar.

20.00 h SOPAR, que cadascú porti alguna cosa per a compartir. Aquesta és una acció que pretén visualitzar la situació de pracarietat laboral del col·lectiu d’associats, així com fer arribar a la premsa unes reivindicacions que creiem justes i que l’equip rectoral de la Universitat de Barcelona s’ha de comprometre a assumir per solucionar la situació insostenible en la que es troba el col·lectiu.

Les nostres reivindicacions són:

1. Renovació de tot el professorat associat sense exigència d’acreditar activitat externa fins que no s’identifiqui als falsos professors associats sobre la base dels criteris presentats pel comitè d’empresa i esmenats per l’APR.

2. La represa del procés de negociació entre l’equip rectoral i el comitè d’empresa, amb garanties de participació de tota la plantilla, per regularitzar el fals professorat associat.

3. Una solució digna per a la renovació de tot el professorat lector que ha acabat contracte als últims anys.

Difon i vine amb els teus companys i companyes de feina, amics i familiars. Us hi esperem!

Assemblea de Professorat Reclamant
i Plataforma de Professorat Associat

***

https://cosub.wordpress.com

https://professoratreclamantub.wordpress.com/

Ada Colau i la independència

ADA COLAU I LA INDEPENDÈNCIA

[EL VIDRE AL COR, 4-VI-2015]
Gerard Horta

En l’entrevista de BTV (3-VI-2015) a Ada Colau –cap de llista de Barcelona €n Comú–, la futura alcaldessa ha afirmat que “Barcelona és la capital de Catalunya, però també és la ciutat d'1,6 milions de veïns i mereix tenir un projecte propi de ciutat”. L’afirmació s’ha d’entendre a mode de raonament. Ara bé, l’interrogant és: a quin raonament respon? D’entrada, hi ha una obvietat compartida per tothom (independentistes i unionistes –bé centralistes, bé federalistes–): Barcelona és la capital de Catalunya. La cosa, però, es complica en la segona part de l’afirmació –la qual és sistemàticament difosa des de tota mena d’instàncies de Barcelona €n Comú–: com que Barcelona és una ciutat amb molts habitants, “mereix tenir un projecte propi de ciutat”. A mi, personalment, em sobta que des de posicionaments diguem-ne d’esquerres se situï la legitimitat de qualsevol projecte de municipi sobre la base de criteris quantitivistes –“és la ciutat d'1,6 milions de veïns”–: tota col·lectivitat social, gran o petita, és dipositària del dret de desenvolupar el tipus de model de relacions socials que li plagui.

D’altra banda, la qüestió de fons rau a voler descontextualitzar Barcelona del marc social –polític, econòmic, històric i cultural– a través del qual la societat d’aquesta ciutat ha arribat a ser el que és, d’una manera dinàmica i incloent-hi projectes socials heterogenis i antagònics. És enganyós insistir que “Barcelona és la capital de Catalunya” quan la interpel·lació generalitzada que porta mesos adreçant-se a Ada Colau és si accepta el dret d’independència d’aquesta banda dels Països Catalans i si hi dóna suport. Probablement, la majoria de membres de l’elit dirigent de Barcelona €n Comú defensen un projecte unionista –en versió federalista– i per tant votaran “No” en un referèndum. Això és així perquè a la societat catalana hi ha sectors diversos, numèricament rellevants, partidaris de la submissió de Catalunya als estats espanyol i francès. Amb tot, la diferència d’aquesta elit dirigent respecte dels projectes postfalangistes encara en voga –PP i C’S– és la defensa del dret de decidir –amb ICV, PSC, UDC–. De decidir què? Si Catalunya tira endavant dins o fora del marc de l’estat espanyol.

Aquí es produeix una altre parany polític: classificar el dret de decidir en si mateix com una “tercera via”. En realitat, la proposta federalista comporta l’acceptació del marc colonial imposat per la força de les armes des de la Guerra de Successió, en la mesura que s’encamina cap a una organització federal de l’estat i no pas cap a la seva superació per part d’aquelles societats explícitament sotmeses per la seva diferenciació amb relació a Castella.

Evidentment, seria més gros del compte que la progressista Barcelona €n Comú negués el dret de la gent barcelonesa a decidir com pretén autoorganitzar-se, de manera que, almenys, tenim garantit el seu suport al dret de fer un referèndum a la nostra ciutat (i no per formar part de l'AMI, sinó per la independència). Aquí, recordaria a Colau que com a barcelonesos i al llarg de 301 anys no hi hagut cap referèndum mitjançant el qual mostréssim la nostra voluntat d’esdevenir la capital d’una regió espanyola.

El veritable debat que Colau, Barcelona €n Comú i Procés Constituent amaguen és que, per més específic, particular i concret que sigui el projecte de ciutat que vulguem crear a Barcelona, no és la mateixa cosa formar part d’una societat lliure de decidir si vol acumular recursos públics per exemple gravant les grans empreses i la rendes de les famílies del gran capital que participar, com a capital d’una societat subalternitzada, d’una lògica redistributiva dels recursos que justament depèn, ens sotmet i ens penalitza enfront de l’estat espanyol pel mer fet de tractar-se de (la catalana) Barcelona.

L’altre dia intentava explicar això en quatre piulades al Jaume Asens, i la resposta consistí en les piulades que els simpatitzants de Procés Constiutent feren d’una afirmació seva clavada a la de la Colau: que Barcelona €n Comú té un projecte de ciutat per a Barcelona (?). Em costa comprendre per què resulta tan complicat copsar la diferència entre elaborar un projecte social per a una ciutat sotmesa a la lògica dels imperialismes medievals intraeuropeus –les classes populars de la qual en són les primeres víctimes en termes de despossessió i empobriment– o bé elaborar-lo per  a la capital d’un –suposo– estat català (perquè la independència política d’una societat no necessàriament ha d’implicar que s’organitzi sota formes centralitzadores estatals, però això és una altre assumpte).

No sé si Colau ha analitzat de quants dels recursos financers que els barcelonins i barcelonines generem podem disposar. L’espoliació econòmica que patim respon precisament i també a aquest marc, a aquest context, a aquest procés històric que Barcelona €n Comú mira d’invisibilitzar un cop i un altre. I, paradoxalment, Colau apel·la reiteradament a les necessitats urgents de la “ciutadania” –jo, que sóc anarquista, entenc que en societats de classes ens referim a grups socials distints, i per això on hi ha ciutadans hi ha esclaus (malgrat que en diguem “sense papers”)– a fi de justificar la manca de suport al procés independentista, tot obviant la manca de finançament estatal a causa de la condició de ciutat ocupada i de com això repercuteix en la dotació dels serveis públics i en les condicions materials de vida de la gent –enllà de les variants liberals (PP, CiU, C'S) o socialdemòcrates (Barcelona €n Comú, PSC, ERC) dels governants–.

Demano a Ada Colau i a l’elit dirigent de Barcelona €n Comú el que altra gent, assenyadament, els demana, que parin de marejar la colla i que d’una vegada ens diguin com conceben Barcelona: en qualitat de capital d’un país que volem salvatgement lliure o bé com a capital d’una regió espanyola (versió unionista centralista) o d’un país... sota dominació espanyola (versió unionista federalista).

De la mateixa manera, sembla destraler equiparar el “full de ruta” amb la independència. I si no, que Colau observi el camí que les CUP tracen o el posicionament de col·lectius anarquistes com Negres Tempestes sobre la falsa dicotomització alliberament nacional/alliberament social. No s’hi val a excusar-se en CiU poques hores després de desoir la crida de la gent de Telefónica que els signants del Compromís de les escales firmessin la renovació del Mobile World Congress i... que Colau ho signi junt amb CiU (i la resta). Probablement, els grups municipals de CiU i Barcelona €n Comú votaran junts més d’un cop, per obscenitats encara majors que el MWC (us en recordeu del Fòrum?).

En conseqüència, m’agradaria demanar a Barcelona €n Comú que respongui la qüestió que formulo al damunt, acolorida en vermell –duc mesos implorant-los, a tall de pidolaire tossut, que ens informin sobre el nombre de milions d’euros que ICV (i la resta) deu als bancs i... res (transparència, nova política)– .

Imagineu que hom sol·licita a Barcelona €n Comú que ens respongui si advoca per un model socioeconòmic capitalista o per un de col·lectivista i que Colau repliqués “jo no sóc ni capitalista ni col·lectivista, i ja convocaré un referèndum a Barcelona”. Bé, doncs aquesta –permeteu-me l’expressió– bajanada és el que s’està perpetuant. Sí, ja ho sabem que un dia votarem, però sisplau deixin de tractar-nos com uns imbècils. De debò que és molt senzill: Barcelona €n Comú aspira a governar una Barcelona independent de l’estat espanyol o bé una Barcelona sotmesa a l’estat espanyol? Quin és el seu projecte de ciutat? (Que no pot concernir de cap manera una ciutat com una mena d’ens incommensurable, situada fora del temps i de l'espai, de la terra i el cel.) 

Anhelo que l’elit dirigent de Barcelona €n Comú exposi per fi el seu posicionament (suposo que) favorable a la unitat d’Espanya. I que no ens manipulin, perquè molta gent barcelonesa que s’autoconcep no sols com a catalana, sinó també com a espanyola, votaran a favor de la independència –que parin, doncs, d’identificar l’adscripció política a un país o a l’altre, o a tots dos, com una equiparació mecànica a un posicionament o a un altre: la independència la conquerirem i la construïrem amb moltíssima gent que, del run-run al rum-rum, supera aquest tipus d’essencialitzacions–. 

Vaig escriure fa temps a VilaWeb que totes les màscares aniran caient, des dels serveis d'intel·ligència mediàtica fins als patrioteros postregionalistes de classe alta, des de la Gauche Divine espanyolista fins als seus néts polítics. Senyora (ben aviat) alcaldessa, enxampi-ho: “Spain, zero points” ja ho cantussejaven les classes populars catalanes al XIX mentre eren bombardejades des del castell de Montjuïc.

Benviguts a la festa: balla o vés-te'n.

 ***

Post Scriptum: Quan escric que les màscares aniran caient em refereixo que gent suposadament progressista o suposadament sobiranista acabarà justificant la perpetuació de l’ordre establert, de l’estat de les coses, del llarg procés colonial dominant. Un altre afer distint és que defenso el dret de tothom a posicionar-se com li plagui i a votar el que vulgui, sempre i on sigui, la qual cosa inclou els sectors socials i polítics que defensen aferrissadament la unitat de l’estat espanyol. Ara bé, que no ens enganyin (més, más o com es digui).

Guanyem Barcelona: Per un grapat de regidors

Guanyem Barcelona:

per un grapat de regidors

[VILAWEB, 25-VI-2014]

Gerard Horta

El tràngol fosc del postfranquisme acollí des del 1977 la participació activa de les burocràcies dirigents del PSUC i CCOO. El PSUC –posteriorment EUiA i ICV– formà part de tots els governs municipals de Barcelona del 1979 al 2011, i disposà de múltiples llocs de poder a la Diputació provincial. Malgrat tot, 32 anys al poder no serviren per impulsar ni tan sols una xarxa potent de cooperativisme urbà, resoldre les necessitats d’habitatge públic o d’escoles-bressol, avançar en la participació política veïnal, evitar d’esdevenir aparador graponerament turistitzat o articular un model urbanístic que respongués a les necessitats de la majoria del veïnat. Tractem d’organitzacions inoperants a l’hora de sacsejar tan sols un pèl el model de relacions socials dominant, que no han qüestionat ni l’ordre estatal vigent ni la repressió política patida per altres sectors socials –m’hi he referit dins llibres com L’espai clos (2004) o Rambla del Raval de Barcelona (2010)–. El menyspreu envers tanta gent treballadora “anònima”, protagonista de dolorosos sacrificis –moltíssims, militants del PSUC sota la dictadura franquista–, ha procedit de polítics professionals i sindicals lligats a una esquerra política que ha contribuït decisivament a despolititzar i desmobilitzar les classes populars urbanes –un panorama generalitzat a l’Europa occidental aquests quaranta anys–. La confrontació entre les representacions i les pràctiques ens permet comprendre les lògiques dels qui racionalment han optat per aferrar-se al poder en benefici propi, i no per fer-ne instrument de canvi.

Ha costat anys i panys que arrelés una Esquerra Independentista (EI) que trenca frontalment la dicotomització entre alliberament nacional i alliberament social i que, de l’assemblea, en fa el rovell de l’ou militant. En vista d’això, la proposta d’ajuntar electoralment ICV-EUiA, Procés Constituent, les PAH i més col·lectius amb la CUP de Barcelona parteix d’una anàlisi que confon “guanyar Barcelona” amb el fet d’accedir a l’ajuntament amb més o menys representants. Una cosa és treballar cada dia per desenvolupar col·lectivament l’associacionisme combatiu als barris i als llocs de feina –fugint del sindicalisme professional, groc, verticalitzat–, i una altra és fer de la presència a les institucions l’objectiu central de la pràctica política. Rere d’aquesta distinció hi ha dos projectes antagònics –no crec que qui impulsa Guanyem Barcelona ho ignori–.

Per ventura, les persones agrupades al Procés Constituent, les PAH i la resta de moviments col·lectius hauran de triar entre un projecte i un altre. EUiA i tot haurà de fer algun dia, o no, el pas que mai no ha gosat fer. Ben lluny de purismes essencialitzadors, em fa la impressió que hi ha qui es nega a entendre que el projecte, l’estratègia, els objectius i els mètodes organitzatius de la CUP de Barcelona i de l’EI atreuen cada dia més persones –barrejant-s’hi generacions i experiències socials molt distintes– justament perquè s’hi encarna tot allò que en el transcurs de quasi quatre dècades el PSUC/ICV/EUiA llençà als marges del camí. La precarització de les condicions de vida i de treball, amb una tercera part de barcelonins i barcelonines que malviuen a la pobresa o al llindar de la pobresa, i l’afartament de la imposició de tres segles d’imperio expliquen l’acceleració del procés de conscienciació política que ha conduït tanta gent als nous moviments col·lectius. Elaborar un còctel electoral que inclogui els qui han donat suport a la “desmemòria històrica”, la constitució, els pactes de la Moncloa, de Toledo i de Can Pixa, estatuts autonòmics i estatuts dels treballadors, lleis antiterroristes i processos gentrificadors, parasitant associacions de veïns, lluites laborals i el que va arribar a ser un potent moviment ecologista resulta, pel cap baix, paradoxal.

Qui botarà d’alegria si el projecte de la unitat popular es desactiva des de dins i acaba essent abduït per l’esquerra de l’establishment? Malgrat la bona fe de molts dels impulsors de Guanyem Barcelona, el seu discurs desprèn un regust agre de regeneracionisme ciutadanista. Fins i tot diuen: “Si som capaços d’imaginar una altra Barcelona, tindrem el poder de transformar-la.” És a dir, la lluita de classes ha deixat d’existir i cedeix el pas a la New Age: ara tot depèn de la nostra capacitat imaginativa.

La desesperació que de vegades arrosseguem els qui érem adolescents a la fi dels setanta prové d’una reflexió forjada a còpia de repressió, humiliacions i mentides: coneixem prou bé les mesquineses contra les quals ens enfrontem. En aquest sentit, i amb tots els errors i defectes que hi vulgueu trobar, la joventut de moviments com l’EI i les CUP significa una oportunitat única. El seu arrelament popular gradual als barris de Barcelona és el fruit d’una feina sorda i honesta que ve d’antic i que ha encoratjat l’arribada de gent de tots els bagatges, que ha trobat un espai polític i humà digne en què pot militar. Es tracta de gent de vint anys a quaranta que pensa, escolta, debat i actua col·lectivament i críticament, tot trencant compartimentacions socials i intergeneracionals. Malbaratarem això que ha costat tant de desenvolupar? Bescanviarem aquesta tasca feixuga per un grapat de regidors? A empentes i rodolons, la construcció de la unitat popular beu d’una síntesi d’experiències col·lectives que prova d’obrir-se sense dogmatismes, més enllà de la CUP, a projectes paral·lels per a guanyar els carrers com un pas que es projecti a l’Ajuntament de Barcelona.

Sóc fill d’en Joaquim, militant del PSUC que en refundà la cèl·lula de Cultura el 1954 amb més companys, a la Model el 1965 i expulsat del partit el 1968 perquè en qüestionava la direcció; i de la Paula, que deixà literalment la pell a CCOO. Per ells, la transició fou sòrdida vergonya, bruta traïció. Que algú ens convoqui a “reapropiar-nos les institucions” amb els mateixos que han estat 32 anys establerts còmodament als governs de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona sona cínic. Tanmateix, reflexionem-hi i debatem-ho (CUP, EI, Procés, les PAH, espais diversos, figuretes mediàtiques, tothom...), sapiguem què decidim i com la història ens alliçona. En un cantó, el maquillatge electoral d’ICV-EUiA i una ànsia compulsiva de cadiretes, càrrecs i, sobretot, subcàrrecs; a l’altre, el trajecte rude a través de la vida col·lectiva: aprofundir i eixamplar un projecte de participació horitzontal al qual no es puguin retreure gaires complicitats ideològiques i orgàniques amb el model de política, d’economia, de societat, d’urbanisme i de ciutat que maldem per transcendir.

Aclariment: Sóc militant de la CUP de Barcelona, la COS del Barcelonès i la Trobada Alternativa de Nou Barris, si bé escric aquest article a títol exclusivament individual.

Josep Espunyes: Guerrejant des dels Pirineus de l'ànima

JOSEP ESPUNYES:

GUERREJANT DES DELS PIRINEUS DE L’ÀNIMA

[AVUI, 23-XII-1999]

Gerard Horta

[Josep Espunyes, Racó de calaix. Garsineu. Tremp, 1999.]

Les veus vénen del silenci, perquè si no fos així s’expressaria únicament i contínuament la nostra ineptitud a l’hora de distingir aquestes veus dels sorolls esmorteïts amb què l’univers, a l’origen, saludà la nostra comprensió imparcial i sempre incompleta dels mots. Ja formava part del principi del verb que la poesia feta en terra catalana havia d’incorporar violadors d’infants filipins que mai no s’acontentaven prou d’humiliar els seus servents, aristòcrates adotzenats aduladors del poder amb tendències narcisistes parapsicòtiques remant a destemps per la secció veneciana d’El Corte Inglés en barcasses foradades construïdes amb calerons públics, taurons en forma de femelles quadrades incapaces de memoritzar tres versos que van escriure vint anys enrere i de canviar-ne la musiqueta de tant en tant enmig del fum mental de compulsiva cigarreta, i monstres televisius vinguts d’Orient amb la divisa paradoxal d’una ànsia transcendent entestada a celebrar estrafolàries noces alquímiques entre planetes editorials i el que un indigent vell del meu barri del Raval en diu La Caixa de Morts (els mugrons sí que en són bandera!).

La poesia esplendorosa i insigne (la que no du gravada en la pell a ferro roent l’estigma de l’esclau) d’aquesta banda de la Mediterrània és assetjada pels qui pagarien tots els peatges possibles per atènyer la seva destinació sorollosa. Malament.

Al costat d’això hi ha persones que han poetitzat el combat per la creació i la supervivència, i que han pagat en termes metafísics i materials el fet de plantar cara a la macabra història del nostre país sota el terror franquista i la grisor d’un període postfranquista farcit de renúncies. Josep Espunyes (Peramola, 1942) va triar el camí de la brega, de la mateixa manera que companys mitja generació més gran que ell [...]. Mentrestant, ara igual que fa quaranta anys, els i les “poetes” de casa bona s’ensabonaven entre ells des de la joia que implica saber que així com n’hi ha que cobren sistemàticament per fer veure que fan poesia, d’altres paguen amb trossets impagables d’experiència vital el (vers casassià) viatge pel lloc salvatge de l’acostament als sons universals de la quotidianitat eterna.

Racó de calaix és el fruit de l’acte poètic de remenar i apilar amb delicadesa els fulls del temps, poemes esparsos escrits entre el 1962 i el 1981, i, així mateix, reflecteix el compromís de la gent valenta de Garsineu Edicions per tirar endavant i fer girar la roda de les lletres pròpies –que són lletres de tothom– en indrets distants dels centres de consumunicació habituals barcelonins. En Josep Espunyes se’ns mostra com la pedra pertinaç nascuda del rocam nevat de l’Alt Urgell. La pedra, en créixer, revela mitjançant paraules el que pot concebre del que l’envolta. Amb prou feines pot reeixir –podem reeixir– a fer-ho, i llavors descobreix la inexistència d’una sintaxi per a l’inconcebible, per al desconegut, i alhora es consola de tastar la sensibilitat que, abans de fer soroll, es presenta perquè un es pugui reconèixer a si mateix en allò amb què la societat l’obsequia: un cert silenci.

Aquest poeta i narrador, autor del censurat el 1970 Cendra a l’abast, poemari publicat al cap de nou anys junt amb Viatge al record, autor també de De l’evangeli segons sant Lluc (1977), i de les narracions Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984) i En calçons (1985) entre moltes altres obres, aquest home fort des de la fragilitat destarotadora dels humils, ha transitat per avencs poètics de colors diversos a fi de desentenebrar silencis, sons i sorolls. I això l’ha guiat a desafiar frec a frec amb vertigen d’escalador sense corda el vacu volum televisiu de la segona meitat d’un segle que hem convertit en cruel i despietat.

La seva poesia és etiquetada només com a “combativa” i “social”, com si el lirisme més desbaratador de cada membre d’una comunitat no pogués fonamentar tota epopeia, com si el fet d’escriure de l’univers de la relació entre un home i una dona de classe benestant ens hagués de dur a classificar-ho com a “poesia amorosa”, mentre que l’amor entre el mateix individu i una dona que fa de prostituta o l’agitació per la indigència d’un xiquet hagués de ficar-se al calaix de la “poesia social”. La poesia és poesia o no n’és, o s’hi acosta o se n’allunya, però el tipus gastat i rovellat d’etiquetes academicitzants a partir de la qual l’avaluem resulta del tot prescindible. La poètica espunyesiana és social i lírica, combativa incitadora a l’acció i contemplativa incitadora a l’observació quieta de la Naturalesa de la seva terra, que és nostra i de tots malgrat nosaltres.

A més de poeta i narrador, de lingüista per guanyar-se garrofes malpagades i explorador sense subvencions de paisatges de pedres i paraules transmeses sempre oralment al llarg de caminades vitals, Espunyes és ric al territori infinit de la llengua –això ho sap el seu benvolgut company i col·lega de grossa feina Quim Pomares, i potser també ho sap un altre alliçonador amb tant coneixement d’aquest camp, en Joan Solà de les pàgines d’aquí a prop– i és ric en recursos formals i utilitzacions de les mètriques. Una massa àmplia i influent colla de professionals de la llengua han reduït això que en diuen estàndard o model referencial  a la mera traducció literal del castellà al català: si tanta misèria expressiva ja sobta a Barcelona, què en dirà el meu company Ramon, pastor de les muntanyes pirinenques –pastors catalans, germans de l’ànima dels pastors de les muntanyes kosovars de Byron–!

Compilació editada el 2012.

Aquest poemari és una crònica desbordada d’anhels de transformació atesa –i enfront de– la marxa rude, irreconciliable i severa del procés de destrucció, a escala global, de la terra nord-pirinenca occidental, petita mostra de dinàmiques planetàries. Sobre quartets i sonets i tankes i el que sigui l'autor esdevé una franja sonora de la veu de la societat complexa dels catalans, i qui fa seva la figura mítica del pagès de Peramola i de l’artesà de Gràcia i l’obrera de Mataró i l’oficinista del davant, doncs farà seva la veu d’un poeta imprescindible perquè al segle XXIII un extraterrestre dolentó i trampós pugui conèixer què representava, per a un poble com el català, formar part de l’imperi castellà en una societat en què de la legitimació de la desigualtat social i l’alienació de la consciència se’n diu “progrés”.

La suavitat és filla obligada de la brutalitat. Alegrem-nos que Racó de calaix i el conjunt de la frasejada de Josep Espunyes ens acompanyen. Fora del compromís hi ha la necessitat de refermar arreu i tothora el vincle amb la vida: tant de bo infants grans i petits accedeixin directament a les lletres del nostre home per percebre, enllà de la conspicuïtat i la impostura, que el bram rabiós i el silenci més dolç són la mateixa commoció, expressada distintament, d’un únic camí: aprendre a agermanar l’amor amb les pàgines estremides del món.

Jo, el mediador

JO, EL MEDIADOR

He decidit autopostular-me com a mediador entre la terra i el cel. Només qui exerceix el poder pot esdevenir mediador, perquè la mediació és en si mateixa un exercici de poder per part del poder mateix. De res. Obeeix i calla.

A propòsit d’això del poder: t’agraden els esquirols? I els sindicalistes grocs que rebenten vagues assembleàries decidides... als barris?

Després del dia de les hienes, la seva pròpia merda els esclatarà a la cara. Per sempre. Mediadors, esquirols i sindicalistes grocs...